Per què tenim cinc dits a les mans?

Com que cada dia ens veiem les mans, ens passa per alt l’extraordinària enginyeria que suposa aital disseny i l’enorme utilitat que ens representa per a nosaltres, els humans. Els científics ens han classificat taxonòmicament (científicament) com a primats, i els nostres parents més propers, els goril·les, ximpanzès i orangutans també tenen mans i cinc dits, igual que la resta del grup. Però, ves per on, nosaltres som capaços de tocar-nos sense cap dificultat, les puntes dels dits índex i polze formant una pinça d’extraordinària precisió amb la qual podem subjectar amb delicadesa una peça petita tal com un gra d’arròs o enfilar una agulla de cosir. Aquest fet tan senzill només el fem nosaltres i gràcies a la disposició i proporcions dels dits. Som uns privilegiats!

Però, això dels dits, des de quan?

La història dels dits, de les mans i peus, potes i braços ve de lluny. Tan lluny com uns 380 milions d’anys enrere. Gairebé res!

L’era dels peixos: el Període Devonià, 380 milions d’anys.

Fa aquest disbarat de temps, la Terra era diferent, els continents res tenien a veure amb els d’avui dia. Els geòlegs, a aquell temps, el denominen Període Devonià i és conegut com l’era dels peixos. Les terres fermes eren despullades d’animals vertebrats tot i que els artròpodes ben primitius (aràcnids i insectes llavors sense ales) corrien per terra o pels troncs d’uns arbres estranys i extints que s’estenien en immensos boscos densos i pantanosos. Us he de dir que l’oxigen de l’atmosfera (O2) era un estimatiu 15-16% davant del 21% del que tenim actualment i, pel que fa al diòxid de carboni (CO2), els nivells eren unes vuit vegades més dels que ara gaudim. Molta calor, humitat, pluges i xàfecs, però tot això va canviar al final d’aquest període amb una tremenda extinció.

No, no hi havia persones llavors –tal com he dit–, no érem ni dissenyats encara... però, això sí, els tolls, rius, aigüerols, llacs, estuaris i mars eren poblats per molt nombrosos peixos, a més d’esgarrifadors escorpins “marins” gegants, alguns de fins a uns dos metres de longitud. En aquests ambients vivien uns peixos especials, diferents dels altres, tots primitius, que els coneixem pels fòssils que s’han recuperat. Posseïen el cos cobert d’escates especials, dites cosmoides, per la configuració de l’esmalt brillant que les cobria. Eren animals diferents perquè les aletes es presentaven com a monyons, inclosa la segona que tenien a l’esquena. Se’ls coneix científicament com a Sarcopterygis, que vol dir peixos d’aletes carnoses. Un dels més antics és l’ Eusthenopteron, d’uns 385 milions d’anys. Els seus fòssils han permès de veure, en alguns casos, l’estructura òssia de les aletes toràciques (del pit) i pelvianes (de la cintura). És sorprenent comprovar que són absolutament desiguals de les de la resta de peixos, ja que mostren una estructura que dissenyen l’inici dels ossos que seran els braços i cames dels tetràpodes, és a dir, dels animals terrestres caminadors a quatre potes.

Avui, d’aquells antics sarcopterigis en tenim encara un entre nosaltres, solament un gènere, un autèntic fòssil vivent: és el conegut celacant, el Latimeria chalumnae, que es pescà no més enllà de l’any 1938 –tot un esdeveniment–, en les aigües de l’oceà Índic, entre Sud-àfrica i les illes Comores (avui dia es coneix una segona espècie, L. menadoensis). No obstant això, Latimeria no exhibeix els mateixos ossos de les aletes com les dels seus avantpassats que visqueren, com he dit, en el Període Devonià i que exhibien una disposició de rudimentària pota. No és el cas del nostre actual fòssil vivent.

D’aletes per nedar a mans amb dits

Seguint la pista dels sarcopterigis desapareguts, els científics han trobat nous fòssils que van lligant gradualment el desenvolupament de les aletes cap a la formació de potes. Així tenim que, farà uns 360 milions d’anys, veiem peixos que sense deixar de ser, si més no, sarcopterigis, es configuren ja com a protoamfibis d’estrany aspecte. Es coneixen sota el nom de Panderychthys, Tiktaalik, Elpistosthega, entre altres, i mostren un cap triangular gran, ample i molt aplanat propi d’ambients costaners, d’aiguamolls i, si més no, lacunars. Les aletes gairebé ja són mitges potes puix presenten un esquelet més aviat per caminar que no pas per nedar, tot i que aquests rudimentaris apèndixs permetien el desplaçament dins l’aigua trepitjant els llots dels fons.

Els paleontòlegs en examinar aquestes estructures han observat, en el cas del gènere Elpistostega, la presència de petits i llargs ossos a la punta dels monyons-aletes. Fent els estudis pertinents, conclouen que es tracta d’uns dits rudimentaris, dits que no són cinc, ja que no són definits ni definitius. A les acaballes del Període Devonià (uns 360 milions d’anys), l’esquema de les mans i peus era ja endegat, ja que els fòssils descoberts (per exemple, els gèneres Tulerpeton, Acanthostega, Ichthyostega), mostren del tot que ja no eren peixos aquelles bestioles, sinó un grup molt primitiu d’amfibis. I dels dits?

Doncs bé, aquests animals gaudien de sis, set i fins a vuit dits (Polidactilia), coberts per membranes en les mans que més aviat utilitzaven com a pales natatòries però que també per caminar pel fang tou o sec. Fou en el període següent, el Carbonífer (iniciat uns 360 milions d’anys), període que és conegut per la seva exuberància vegetal, la qual cosa aportà un gran percentatge d’oxigen a l’atmosfera; també per una ampla evolució dels insectes seguida per la difusió dels amfibis i dels seus descendents, els rèptils. Període on s’estabilitzà la pentadactilia, és a dir, els cinc dits, tant en amfibis com en rèptils i successors.

Els cinc dits s’han mantingut doncs des de llavors i a través de l’evolució dels vertebrats terrestres. També és cert que molts grups animals han transformat o perdut alguns dels cinc dits originals en favor dels altres, com és el cas de diversos dinosaures carnívors o, pel que fa als mamífers, la possessió de les peülles com tenen els cavalls, els porcs, les vaques, els camells, etc. Mamífers també com les balenes, dofins i catxalots que transformaren les mans i dits en actives pales natatòries.

No obstant això, el camí de l’evolució i adaptació s’ha preservat en nosaltres, les persones, que gaudim d’aquestes admirables i magnífiques eines que ens permeten tot un ventall de moviments com mai ha estat vist en la història del planeta. Quin regal!