Jugant amb la memòria

Per a molta gent de Lleida i rodalies la paraula ‘Baratillo’ els transporta a la infantesa. Manel Gigó en guarda alguna cosa més que el record. Ell va poder salvar bona part del material original de la botiga, i així ho va fer. Durant quaranta anys ha conservat desenes de caixes plenes de joguets que ara s’exposaran en un museu a Artesa de Lleida.

El 1970 la revista Serra d’Or va fer un reportatge sobre la ciutat de Lleida. La foto de portada no era la Seu Vella, la Paeria, el Seminari ni la Banqueta. Per il·lustrar la capital del Segrià hi van posar la façana de Lo Baratillo, al carrer Major. “Abans moltes botigues posaven gènere a la façana, al voltant de la porta. Lo Baratillo va començar així, i amb el pas dels anys es van anar expandint fins a arribar a ocupar tota la façana de l’edifici”, explica Manel Gigó. La seua és una història atípica, ja que la seua vinculació amb el basar més entranyable de la ciutat és, en la millor de les lectures, accidental.

“Els propietaris de Lo Baratillo tenien tot l’edifici: pisos per a llogar i dos locals comercials. Un d'aquests pisos era el seu i l’altre era llogat per la meua família. El meu avi era sastre i el meu pare també, eren els propietaris de La Elegancia. Entre els setanta i els vuitanta tanquen Lo Baratillo. La meua família compra l’edifici, i a dins, als pisos, hi vam trobar tot el que no s’havia liquidat amb el negoci: milers de peces de joguines que vaig anar posant en caixes per guardar-les.”

Va conservar tot el que va trobar; rodes de camions de joguina, vestits de nina fins al cartell original, els pianos i els autòmats que decoraven la part baixa de la botiga... “La façana plena de joguines i pilotes ha sobreviscut com una imatge icònica de la ciutat de mitjans del segle XX, però sobretot recordo la musicalitat de la botiga”, explica Josep Ripoll. L’artista lleidatà vivia al centre històric,  i explica que “quan baixàvem pel carrer Cavallers i giràvem pel carrer Major, la mare m’havia d’aturar perquè el meu instint era córrer a tocar els pianets que tenien exposats a fora”.

Però arribats a aquest punt, per què Manel Gigó ha conservat durant quaranta anys milers de joguines? La resposta és clara i directa: “Per mantenir viva la memòria d’un espai que forma part del nostre passat recent.”

Per a molts lleidatans Lo Baratillo va ser una de les poques alegries per als infants d'una ciutat grisa i reprimida

S’atribueix al poeta austríac Rainer Maria Rilke una frase que ha fet fortuna: “La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa.” Gigó sembla haver dut aquesta idea a la màxima expressió. “Al llarg dels anys he mirat que tot el material no es fes malbé i també he procurat, en la mesura de les meues possibilitats, anar restaurant aquelles que són més emblemàtiques”.

Cada generació té els seus referents, i cada època els seus materials. De la llauna, la fusta o la roba dels primers joguets i nines del segle XX es va passar a materials més econòmics, com ho poden ser la baquelita i el plàstic. “L’evolució va ser exponencial en termes quantitatius: dels tallers artesans de Barcelona a les fàbriques d’Alacant. Després ja va venir la globalització i la fabricació internacional”, explica Gigó. “Des del punt de vista històric el meu interès no és fer una col·lecció per al gaudi personal, sinó que tots aquests anys he estat conservant i reparant les joguines amb la idea del museu.”

Les joguines estan pensades per jugar-hi i, per defecte, el seu destí natural acaba sent gairebé sempre la destrucció. És amb el pas dels anys que la nostàlgia, combinada amb l’inexplicable plaer de la possessió material, que moltes d’aquestes peces esdevenen petites joies per als amants del col·leccionisme. No és tant una qüestió econòmica com sentimental, ja que al final eren joguines pensades per entretenir la canalla. “Lo Baratillo va tancar, aproximadament, el 1980, així que moltes de les peces i restes de joguines que van deixar a l’edifici són de plàstic; però també hi van quedar restes d’èpoques passades que, si bé aleshores no tenien gens de gràcia per a la canalla, ara són interessants des del punt de vista de la memòria.”

El projecte de Gigó està estretament lligat a la ciutat de Lleida i a una botiga que ha resultat emblemàtica. “En aquest sentit no m’interessen les peces anteriors al segle XX, ni tampoc vaig més enllà dels anys vuitanta. La nostra memòria col·lectiva se centra en una època i en un tipus de joguina. Lo Baratillo tampoc no era l’única botiga de joguines de Lleida, ni molt menys la més cara. Si tenies diners i volies un bon tren elèctric hi havia altres llocs on comprar-los.” El que tothom recorda, perquè això sí que era una realitat oberta a tots els públics, era el caràcter peculiar que imprimia a l’ambient del carrer Major.

els origens: Lo Baratillo va néixer com un basar popular

Era la botiga de venda de joguets més vistosa de la ciutat, però no era l’única. Tampoc no era la que tenia les joguines més bones, i no només es dedicava a vendre aquests productes.

Lo Baratillo Leridano ha passat a formar part de la memòria col·lectiva de la ciutat per la seua façana espectacular, una aposta de màrqueting que va començar a agafar forma a partir dels anys quaranta. Fundat per la família Soler a finals del segle XIX, el seu nom ja era tota una declaració d’intencions. En aquest fulletó de propaganda, segurament original de la primera època, els propietaris anunciaven joguines, nines, barretes, cinturons i complements diversos.

De fet, com a lema comercial, advertien els consumidors que no compressin res sense visitar-los abans a ells, ja que eren els més econòmics de Lleida. Eren, en essència, com els basars xinesos actuals: hi ha de tot i sovint tenen la versió més barata. El negoci va sobreviure fins a finals dels anys setanta, quan es va jubilar el darrer propietari de la família Soler sense que ningú assumís la continuïtat del negoci.

Per aquest motiu, i copsadament, la façana de Lo Baratillo, una icona de la Lleida del segle XX, va desaparèixer de la nit al dia. Tanmateix, als anys noranta, i durant uns dies, Manel Gigó i Josep Ripoll van reproduir la façana amb pilotes de plàstic de colors.

el futur: Artesa de lleida acollirà el museu del joguet

Durant tres dècades Manel Gigó ha intentat que tot aquest material es convertís en un museu que mantingués viva la memòria de Lo Baratillo, un referent d’il·lusió per a milers de veïns de Lleida ciutat i rodalies. Als primers noranta es va fer una exposició amb centenars de peces icòniques als baixos de la plaça Sant Joan. Manel Gigó encara conserva els documents de fins a tres projectes diferents per fer realitat el museu.

Finalment veurà la llum aviat, i s’emplaçarà en un edifici de nova construcció a Artesa de Lleida. Si bé és cert que no és al centre de la capital, continuarà sent dins la seua àrea d’influència i, com diu Manel Gigó mig bromejant, “Artesa és mig Lleida perquè en té el nom”. L’alcalde, Pere Puiggròs, és qui va convèncer Gigó de traslladar el projecte al seu poble.

La idea és exposar una col·lecció base permanent, com ara els autòmats, el cartell o els pianets (d'entre altres peces emblemàtiques), i anar renovant la resta. Això no obstant, també hi ha la intenció d'habilitar un espai perquè s’hi puguin exposar col·leccions particulars temàtiques, per tal que el museu pugui anar evolucionant i canviant cada cert temps.