Monstres marins del passat: els ictiosaures

La història de la vida a la Terra és plena de sorpreses meravelloses per a nosaltres, els humans. Des que es va generar, ara fa uns 3.500 milions d’anys, aquest estrany fenomen no ha parat de conquerir qualsevol dels espais lliures del planeta, inclosos els que consideràvem impossibles. La successió de formes vives ha estat una constant desfilada de dissenys tant pel que fa al món vegetal com l’animal. I tot aquest recorregut de ‘models’ no és sinó la contínua adaptació a les condicions a què el planeta sotmet les seves criatures per tal de sobreviure i deixar descendència.

Avui parlarem d’un rèptil que, hereu d’avantpassats caminadors a quatre potes, deixà el terra per submergir-se en les aigües marines. Aquells éssers extraordinaris adaptaren i adquiriren el cos en forma de peix i així van vèncer la resistència de l’aigua. En ciència se’ls coneix com a ictiosaures, vocable constituït per dues paraules gregues: ichthyos, peix , i sauros, sauri, rèptil, llangardaix.

Ja no existeixen, es van extingir fa uns 90 milions d’anys. Molt abans que els dinosaures. Avui dia, però, tenim exemples paral·lels (convergència evolutiva) d’animals terrestres que també canviaren el seu hàbitat per endinsar-se en els mars i rius. Són els ben coneguts cetacis: dofins, catxalots, balenes, orques… Com els ictiosaures, els cetacis adaptaren el cos a les exigències marines. Els seus més remots antecessors, fa uns 50 milions d’anys, tenien quatre potes i però ves per on les aigües oferien millors possibilitats per viure. Ah! No podem oblidar el grup dels pinnípedes, les foques i morses; en ells podem veure uns mamífers a mig camí entre formes terrestres i marines.

Farà uns 250 milions d’anys, el món era dominat pels rèptils que es van estendre pel planeta. Aviat, una de les branques reptilianes va donar lloc als primers dinosaures. No es coneix ben bé com va evolucionar el gran grup dels ictiosaures. El primer que es va descobrir va ser gràcies a l’anglesa Mary Anning, el 1811, en les capes de roca fosca dels penya-segats de la platja de Lyme Regis, al sud de la costa oest d’Anglaterra. Anning es guanyava la vida recollint fòssils i no solament va trobar esquelets fossilitzats d’ictiosaures sinó també d’altres monstres marins. La troballa d’Anning va resultar extraordinària, ja que es tractava d’una criatura del passat desconeguda per als científics d’aleshores. Les seves despulles fossilitzades van ser motiu d’estudi en aquells temps, però els experts no sabien a quin grup d’éssers col·locar-los: peix, cocodril, amfibi o rèptil? L’any 1817 els van batejar amb el nom d’ictiosaure.

Un disseny excel·lent

Els ictiosaures van nedar per totes les aigües del planeta. Eren piscívors, àgils caçadors de pops, calamars i peixos d’aquells temps. Alguns dels seus fòssils mostren el ventre ple d’aquestes víctimes. Nombroses dents punxants s’ubicaven en una boca proveïda amb mandíbules allargassades i estretes que, com un cep, eren molt aptes per la pesca. Uns grans ulls a cada costat del cap ens indiquen que tenien una molt bona visió subaquàtica. El globus ocular era sustentat per un anell d’ossicles col·locats de forma circular, que li permetien suportar les pressions de les profunditats. Com els dofins i taurons actuals, gaudien d’una aleta a l’esquena (dorsal) que evitava el desequilibri del cos durant el desplaçament, el qual era fusiforme i hidrodinàmic. La cua era molt potent i acabada amb una aleta caudal vertical en forma de mitja lluna, tot el qual propulsava l’ictiosaure a notables velocitats. La columna vertebral contenia unes 100 vèrtebres, si més no totes en forma de disc estret i còncau per les dues cares, cosa que li proporcionava una bona flexibilitat. Cal dir que a la part final de la dita columna les vèrtebres eren més petites i es doblegava cap a baix, cosa que donava ferma consistència a l’aleta caudal propulsora (aleta tipus hipocerca).

Les quatre potes eren quatre aletes propulsores. És un fet molt curiós que les del davant guardaven els ossos del braç, l’húmer, el radi i cúbit, però molt robusts i reduïts per tal de remar amb força. Les del darrere resultaven més petites amb també el disseny esquelètic d’un quadrúpede. Els dits de cadascuna de les potes aletes tenien els ossos molt dividits i multiplicats (hiperfalàngia), adquirint formes planes i poligonals i dissenyant plaques hexagonals. Aquesta disposició geomètrica permet un millor encaix i coherència entre si, per tal de conformar una autèntica i resistent pala natatòria.

Recomano la visita a un dels més importants museus paleontològics d’Europa: el Museum Hauff de Holzmaden, a Alemanya. S’hi exhibeixen diversos exemplars fossilitzats d’ictiosaures dels gèneres Stenopterygius i un gran Temnodontosaurus. Es poden observar amb tot detall l’estructura de les paletes mans, amb un seguit de peces hexagonals més grans les properes als carps i petites les llunyanes, totes perfectament ajustades que representen els dits transformats, com ja he dit. Una autèntica meravella de l’enginyeria natural. Per altra banda, en ser marins, els ictiosaures respiraven aire atmosfèric en traure el cap fora de l’aigua, gràcies a unes bones fosses nasals ben a prop dels ulls, igual com ho fan els cetacis.

Com es reproduïen?

Va ser un problema a resoldre per un animal terrestre que es tornà aquàtic. Els rèptils ponen ous, els quals dipositen en nius a terra endins per a la seva protecció. No era el cas d’aquests éssers que es passaven tota la vida als mars. Tant les tortugues marines com els cocodrils surten a les platges o voreres dels rius i allí nien. Els ictiosaures s’avançaren en el temps. Un cop fecundades les femelles, retenien els ous en els seus oviductes, ous amb clasca tova o sense ella, i els embrions es desenvolupaven dins el cos de la mare. Quan ja eren madurs, els nadons sortien a l’exterior vius, acabats de formar i aptes per nedar i seguir la seva progenitora. Tot un invent! Això ho sabem perquè ho hem vist en els magnífics fòssils de Holzmaden i també en el prestigiós Museu de Stutgartt (Staatliches Museum für Naturkunde Stuttgart), on s’exhibeix un exemplar extraordinari denominat Ichthyosaurus quadricissus, en el qual resta patent l’esquelet de la mare i un altre d’un nadó acabat de néixer en la zona d’expulsió, fora ja del cos maternal. Tots dos varen morir junts i, tots dos, es van fossilitzar, constituint un trist i portentós testimoni de la vida de fa 190-180 milions d’anys.

Malgrat que els rèptils són de sang freda, segons els darrers estudis sobre aquests grans nedadors, se suposa que adquiriren certa temperatura, donat que les fredes aigües no permetrien el sistema de gestació de les cries en aquest medi, ja que necessiten calor, tot i que tampoc podien sortir a terra ferma per pondre atesa la seva configuració corporal. Cal recordar aquí, un altre cop, que els cetacis actuals tenen sang calenta, ja que són mamífers, i donen llum a l’aigua.

Cosmopolites

Els ictiosaures van dominar els mars durant uns 145 milions d’anys amb nombrosos gèneres i espècies coneguts per les seves restes fossilitzades. A Catalunya i, concretament a la província de Lleida, en tenim un testimoni. El meu amic Esteve, als anys 90, em va avisar que havia trobat en terres dels voltants de la població d’Alòs de Balaguer uns estranys fòssils que eren discs aplanats, com cilindres estrets. Ell era acostumat a reconèixer les petites petxines, closques de bivalves i altres despulles petrificades que apareixien sovint mentre passejava per aquests indrets. Els terrenys on van sorgir les despulles corresponen geològicament a una edat de fa uns 180 milions d’anys (Liàsic, Toarcià), quan Catalunya era submergida en un vast mar. La península Ibèrica era llavors una illa. Me les va mostrar i de seguit vaig reconèixer la típica estructura i forma d’una vèrtebra d’ictiosaure. Era un descobriment totalment nou a l’Estat espanyol, tot i que anys després es recuperaren algunes restes a Villaviciosa (Astúries). Les vèrtebres no eren pas petites, ans al contrari, mesuraven uns 10 cm de diàmetre, suficient per fer una estimació de la seva envergadura. L’animal sencer podria haver abastat fins a uns cinc o sis metres.

Esteve va parlar amb l’alcaldia d’Alòs de Balaguer sobre la troballa i presentàrem, tots plegats, el propòsit de destinar un lloc a la població on exposar les dites despulles, guarnit tot amb suficients explicacions adreçades al públic en general. Temps després, el 2002, es va inaugurar al poble una sala d’exposicions on es va veure una reproducció d’un fòssil sencer d’ictiosaure (Stenopterygius) juntament amb les setze vèrtebres originals que es van descobrir.

Convido els lectors que facin una visita a la dita sala d’Alòs per gaudir d’aquest interessant testimoni d’uns éssers sorprenents que van habitar el planeta Terra, fa molts milions d’anys.