Una temporada en blanc
Diumenge de Rams. Després d’una temporada en blanc per les restriccions de mobilitat, les estacions d’esquí esperen remuntar aquesta Setmana Santa. Visitem la de Boí Taüll en l’estranya solitud motivada per la pandèmia. Pistes desertes amb més neu que traces. Imatges d’un hivern atípic que ha posat a prova l’economia de muntanya.
La carretera que puja a pistes és la mateixa que creua Boí, voreja Taüll i passa a tocar del Pla de l’Ermita. Una llengua d’asfalt que va guanyat altitud fins a morir en un immens pàrquing als peus de l’estació, a 2.000 metres. Una esplanada que durant moltes temporades es convertia en un mosaic de cotxes, furgonetes i autocars de totes mides i colors. Enguany molts dies no hi ha més de mig centenar de vehicles comptant els dels treballadors. El confinament comarcal ha tancat l’aixeta dels turistes i les valls de muntanya, amb una població escassa i sovint volàtil, han vist com la temporada es fonia com la neu de primavera. Si bé molts hotels, bars i comerços han hagut de tancar les portes amb l’esperança de resistir fins a l’estiu, les estacions han obert les taquilles i han endegat alguns telecadires. The show must go on! El lloguer de material i cafeteria funcionen cada dia i els pocs esquiadors que s’hi poden acostar (més val no preguntar d’on venen) tenen garantits tots els serveis.
“En una estació que estava acostumada a tenir diumenges amb més de quatre mil visitants, enguany hi ha dies que potser hi ha més treballadors que esquiadors”, reconeix Andreu Velilla, portaveu de l’estació i cap comercial i màrqueting de Boí Taüll. L’estació va passar l’any passat a mans de Ferrocarrils de la Generalitat, que actualment gestiona la majoria d’estacions d’esquí alpí catalanes des de la Ribagorça fins a la Cerdanya. Mentre que estacions veïnes com Cerler –privada– han tancat portes i han sumit la vall de Benasc en el silenci més absolut, “la política de Ferrocarrils ha estat obrir, adaptar les instal·lacions a les normes de seguretat decretades pel Procicat i accelerar el procés de digitalització dels serveis”, explica. “Allò que en condicions normals fas a l’estiu i poses a prova quan comença la temporada aquest any ho podem implementar amb l’estació oberta i anar corregint sobre la marxa allò que no funciona sense l’amenaça de saturar el servei.” Per contra, “el nostre objectiu sempre és que el màxim nombre d’esquiadors possible passin un bon dia gaudint de les nostres instal·lacions i això, enguany, és impossible”.
Amb l’estació sota mínims, molta gent que comptava amb feines eventuals de temporada, fos a la mateixa estació o en qualsevol dels molts serveis que orbiten al seu voltant, s’han quedat sense feina. Si abans obrien fins a vuit punts de cafeteria, ara només en tenen un; si abans obrien tots els telecadires i remuntadors, ara només en posen en marxa entre dos i quatre segons el dia; si abans necessitaven gent per ordenar l’aparcament, ara els visitant estacionen seguint el sentit comú sense entorpir-se.
Silenci i soledat. Els pocs esquiadors que poden pujar a pistes hi ha moments que tenen la sensació d’estació privada. “Els qui estem a peu de pista no podem abaixar la guàrdia, la nostra feina és garantir que el telecadira funcioni i que tothom qui hi puja ho faci de forma segura”, explica l’Andrea Gómez, “per això tenim prohibit llegir o fer qualsevol activitat que ens pugui distreure”. En qualsevol activitat, quan falta feina, el temps passa més lentament. L’Ester Martínez és de Barcelona i és de les poques afortunades que treballen al servei de cafeteria: “La veritat és que les hores passen molt a poc a poc, no és el mateix estar pendent d’atendre, servir i cobrar tota l’estona que passar-te dues hores seguides sense fer ni un cafè davant d’una terrassa pràcticament buida.”
Aquesta realitat, traduïda a les pistes, vol dir que la gent pot baixar sola sense trobar ningú, trepitjant a les dotze del migdia trams que no ha esquiat ningú en tot el matí. “És una sensació una mica estranya perquè el més habitual sempre és estar pendent d’altres esquiadors”, explica l’Eulàlia. És de Barcelona i està jubilada, així que va decidir instal·lar-se al seu apartament de la vall i passar el confinament a la muntanya. “Pujo pràcticament cada dia, és un plaer poder esquiar amb aquesta tranquil·litat, baixar sentint només els teus esquís sobre la neu.” Si a pistes hi ha un ambient familiar, al Pla de l’Ermita el clima és sepulcral. Entre setmana el més habitual eren hotels plens d’adolescents i els caps de setmana, moltes famílies. Els treballadors de pistes tenien per costum parar-hi a fer una cervesa i les diferents botigues de material sempre atenien passavolants. “Ara hi ha molts pocs cotxes aparcats, els supermercats han tancat i la cafeteria obre els matins del cap de setmana. La Duna treballa a mitja jornada a l’única botiga de material i roba que ha decidit mantenir-se oberta. “Jo encara tinc sort perquè he mantingut la feina, encara que sigui en jornada reduïda, però està clar que aquest nivell d’activitat és insostenible a mitjà termini: aquí no passa pràcticament ningú.” La Maria Grillo i la Maya Roura són de les poques que hi tenen llogat un apartament. Són professores d’esquí a les dues escoles que operen a pistes –Vall de Boí i Boí Taüll Pro– i enguany han encarat la temporada mirant de trobar-hi la part positiva. “Tal com estava el panorama era evident que treballaríem molt poc, així que m’ho vaig plantejar com una oportunitat per millorar el meu estil”, reconeix la Maria. “Sempre es pot millorar però és molt difícil fer-ho quan cada dia tens classes de primera a darrera hora.” La Maya també s’ho ha plantejat amb els mateixos termes: “No tinc responsabilitats familiars i, per sort, em puc permetre una temporada amb pocs ingressos, aquesta és la meua oportunitat per fer esquí de muntanya, per continuar perfeccionant i aprenent.”
Quan l’estació està a ple rendiment, la vida hi flueix sense aturador: de sobte hi ha milers d’esquiadors que agafen els telecadires i es llencen muntanya avall cercant sensacions increïbles. “Esquiar és un esport de risc i no sempre tothom és curós amb les normes que ens garanteixen la seguretat ni conscients de les seues possibilitats. Quan algú es fa mal nosaltres som els primers d’arribar, sovint en un parell de minuts ja som a la vora de la persona lesionada. Aquest any no estem fent ni un deu per cent de les intervencions que hem de cobrir en una temporada normal, explica el Marc Bofarull. Els pisters (en l’argot de muntanya ho pronuncien písters) són els primers de baixar cada matí i avaluar l’estat de totes les pistes obertes, assegurar-ne els marges i senyalitzar els punts crítics. Durant el dia volten amunt i avall comprovant que tot està en ordre i en acabar el dia fan una batuda final i passen l’informe de com han quedat totes les pistes. Molts dies, enguany, adverteixen que a la nit no cal repassar aquesta o aquella perquè pràcticament no hi ha passat ningú en tot el dia.
El sol cau, a quarts de cinc s’acosta l’hora de tancar. Només queda un esquiador insaciable en tota l’estació i al servei de lloguer avui han aprofitat per repassar talons de botes i encerar esquís. Els mil set-cents equips estan impecables. Setmana Santa? Tothom espera un parèntesi en les restriccions i poder acabar la temporada amb una mica de vida extraordinària.
En una temporada normal entre setmana les estacions tendeixen a omplir-se de jubilats, turistes en paquets especials, treballadors de torns poc habituals i escolars. Molts escolars. Les setmanes blanques d’arreu de l’estat omplen les pistes d’esquí alpí dels Pirineus, sobretot els mesos de febrer i març, amb milers de nens i nenes que passen una setmana en un hotel de la zona i pujant cada dia a esquiar. Enguany, aquestes activitats escolars s’han suspès i només hi han anat els estudiants de les comarques de muntanya dins el programa de l’Esport Blanc. Forma part de la seua activitat escolar habitual en tant que viuen al cor dels Pirineus, i en aquests dies llargs en què el silenci s’apodera de les pistes, la seua presència és una alenada d’alegria i vida. Al llarg del curs, tots els escolars pugen a pistes i es comencen a familiaritzar amb un medi que forma part del seu paisatge habitual.