El delicat art del retrat

On són els límits que separen el retrat i la caricatura? Entre l’hiperrealisme i l’exageració simpàtica hi ha tantes possibilitats que situar els personatges de Matías Tolsà en el mapa no és fàcil. Sense referents clars, costa encasellar el seu estil. Són retrats cantelluts, de proporcions estrambòtiques i línies justes. Defugen alhora el retrat d’inspiració fotogràfica i la caricatura grotesca i alhora aconsegueix, aquí hi ha la perícia indiscutible de Tolsà, que puguem reconèixer els personatges sense necessitar que ens els assenyali qui són. Si els coneixem, els reconeixem. “L’afició per les caricatures ja em ve de lluny, amb setze anys vaig començar a treure el nas al festival Humoràlia que es feia a Lleida als noranta i el treball final a la Llotja de Barcelona, on vaig estudiar Il·lustració, van ser una col·lecció de retrats”, confessa.

Un paradís pròxim, a l’abast... Tant de bo l’Edèn fos tan accessible

Forjat al carrer i reclamat per diverses publicacions nacionals i internacionals, retratant des de desconeguts en pocs minuts fins a grans figures de la literatura universal per encàrrec, Tolsà aquesta vegada ha fet una tria molt particular. A l’exposició que té al Tattoo Barrio de Lleida ha compilats retrats d’artistes lleidatans vinculats, sobretot, a la música i les arts plàstiques i escèniques. “Els vaig començar a fer durant el confinament per ajudar a visibilitzar la seua feina, que d’un dia per l’altre no la podien tirar endavant; era un projecte per reivindicar la cultura feta a Lleida, els artistes de proximitat”.

Si bé reconeix, com qualsevol artista que arrisca i evoluciona, que alguns retrats que ha fet al llarg de la vida “potser els cremaria”, la veritat és que ha sabut trobar un estil propi que, marcant distàncies, recorda Herramel, un dels col·laboradors d’El País. “Un dels meus referents és el brasiler Tasio Loredano, que considero un autor molt elegant a l’hora de fer retrats”, explica Tolsà. Quina és la clau per saber captar l’essència d’una persona? “És obvi que has de tenir en compte si té alguna característica com un nas gros o un pentintat peculiar, però per captar l’expressivitat d’algú, sobretot, has de prestar atenció a les parts de la cara que més es mouen, que bàsicament són els ulls o la boca”.

Sembla fàcil, però només quan tens el do del dibuix i la persistència del treball constant aconsegueixes superar la línia que separa els qui han trobat una fórmula i la repteixen sense miraments dels qui, com el Matías Tolsà, tenen un estil propi que saben treballar per fer-lo evolucionar.