Entre totes ho fan tot

El poble Kassena, a Burkina Faso, encara manté viva la tradició de construir les cases amb els materials que li brinda la terra. L’àrea de cooperació del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va ajudar les dones de Tangassogo a rehabilitar una comunitat. El projecte col·lectiu, amb fotos d’Anna Mas, s’explica en una exposició a la seu del COAC de Lleida.

En un viatge per Burkina Faso, guiat per l’arquitecte Albert Faus, que feia molts anys que hi vivia, els ceramistes Toni Cumella i Carme Balada van quedar meravellats amb els poblats de l’ètnia Kassena, una cultura que sobreviu dividida entre Burkina i Ghana. “La comunitat de Tangassogo, que en realitat ells l’anomenen concessió, està situada a pocs quilòmetres de Tiembelé, que seria la capital del poble Kassena i un dels llocs que tothom que visita Burkina Faso vol anar a veure”.

Tangassogo necessitava una rehabilitació urgent i els visitants catalans es van posar d’acord per aconseguir la manera de finançar-la. Les qüestions burocràtiques són avorrides, el resum és que van aconseguir els diners per ajudar la comunitat a fer els treballs d’embelliment i manteniment de tota la concessió seguint les formes de treball i acabats tradicionals propis de la seua cultura.

“Vist amb els nostres ulls ens pot semblar un poblat, però el que van rehabilitar era una concessió. Aquesta seria un conjunt de cases, patis i coberts que són d’una sola família. El que també hem de tenir en compte és que el concepte de família en la seua cultura és diferent al nostre: practiquen la poligàmia i aleshores és més extensiva. Originalment una concessió la començava un patriarca i la seua primera dona i a mesura que es va casant amb més dones, potser dos o tres més, aquestes van ocupant altres cases i la concessió es va expandint. Quan la família creix també ho fa la construcció amb nous habitatges. La seua és una construcció molt viva i orgànica”, explica Faus, “una manera d’entendre l’habitatge molt connectada amb la terra i el seu entorn”.

Si Tiembelé és la concessió principal dels Kassena, la cort reial, la de Tangassogo, és més rural, més pobra.

“El que feia interessant el projecte de rehabilitació era que mantenien les formes de construcció original precisament perquè són pobres. Aquesta és una de les paradoxes habituals quan observem els problemes de l’arquitectura en aquesta regió africana”, apunta Faus.

“Les cases fetes amb maons d’adob i amb revestiments naturals, com les de Tangassogo, conserven molt millor la temperatura i quan plou la vida al seu interior és molt més confortable que si opten per utilitzar blocs de ciment i teulades de xapa metàl·lica, que són forns quan fa molta calor i no s’hi pot estar del soroll que fan quan la pluja hi pica amb força. Però aquests materials són més barats de mantenir, una vegada els han aconseguit comprar, i com que venen de fora són un símbol de progrés i de futur.” Per contra, el treball tradicional els connecta amb el passat i d’alguna manera els recorda que encara són pobres.

Com passa sovint, als locals els costa veure la bellesa de les coses que formen part de la seua vida. No és una característica dels pobles africans, és un costum força habitual.

“La llum, els colors i les textures tendeixen a ser impressionants quan t’endinses en territoris com els dels Kassena, és una experiència emocionalment molt intensa”, confessa la ceramista Carme Balada, que va participar en el projecte. “Malgrat que la comunicació no era gens fluida, tenint en compte que les dones de la comunitat no parlaven gens de francès ni cap altra llengua que no fos la seua, t’adones que la curiositat i les ganes de fer-te entendre són més fortes que les barreres.” Acostumada a treballar sola al seu taller, “era fascinant veure com aquelles dones anaven progressant i s’organitzaven sense que fóssim capaços de descobrir, nosaltres, com s’ho feien. Era com que totes ja sabien quina era la seua funció al grup i per això tot fluïa i la feina progressava.”

Anar a buscar aigua a la font, preparar la terra, mesclar els excrements de vaca, bullir el néré, picar la paret, preparar els colors, arrebossar la paret, marcar les sanefes o pintar. “En cap moment veies una forma d’organització jerarquitzada o una líder clara que anés marcant el tempo i donant ordres”, reconeix Albert Faus.

“En aquest sentit era una sensació estranya perquè estem parlant de desenes de dones treballant totes alhora i fent avançar la feina sense molestar-se.” A la cultura Kassena els homes s’encarreguen de les construccions i les dones, dels embellits. “Encara que són molt resistents i els apliquen capes d’aquest aïllant natural produït a base de bullir néré, les pluges torrencials les deterioren ràpidament i cada dos o tres anys s’han de fer aquests treballs de manteniment”, explica Faus.

“Si no hi han fet res, la lluentor i la força que tenen les cases que surten a les fotos, acabades de revestir, segur que ja no existeix.” La vida en aquesta part del món és dura, “veus el que implica haver de viure al dia, treballar molt dur per tirar endavant en un territori molt pobre i cada vegada més desertitzat”, explica Balada. “Alhora, però, també veus la força i la necessitat de la comunitat, de com la gent es dona suport i s’ajuda per avançar, així com l’empenta que tenen les dones africanes. Són molt fortes, físicament i espiritualment; carreguen cada dia amb moltes responsabilitats i sempre tiren endavant.”

La concessió de Tangassogo no és més que un petit grupet de cases en un continent tan gran que gairebé tots els adjectius li van petits. Un punt minúscul al mapa.

Tanmateix, als nostres ulls occidentals i benintencionats, són un exemple brutal de tot allò que a voltes sembla que aquí hem oblidat: la solidaritat veïnal, el treball col·lectiu i la construcció tradicional.