L'aventura d'un lleidatà fent la volta al món

Diuen que l’aventura de viure comença amb la bogeria d’un somni i en Xavier Badia Vilalta, que ara en té 67, ho tenia clar des de feia més de vint anys: volia fer la volta al món en un veler. Una fita que va esdevenir realitat l’any 2013/14. Home al qual no agraden les multituds, “prefereixo l’home sol, pensant...”, ens explica en unes 230 pàgines i 260 fotografies la seva aventura pels grans oceans del planeta, mentre prepara un altre somni: recórrer les illes de vora Islàndia també en un veler.

El 9 de setembre del 2013, en Xavier Badia emprèn des del port de Ginesta, a Castelldefels, la volta al món en veler. I torna al mateix port el 20 de juny del 2015. En aquest indret de la costa de Barcelona va començar i finalitzar l’aventura de la seva vida amb 59 anys i acabat de prejubilar. “Inconscientment el viatge el vaig estar preparant durant deu anys.

A poc a poc, anava fent els passos necessaris per fer realitat un somni que em rondava des de jove”, explica Xavier Badia, que reconeix que és un home de terra endins, “que no vaig aprendre a nedar fins ben crescudet”.

Aquesta història té molts protagonistes però n’hi ha dos que són els principals. Per una banda, el mateix Xavier Badia i, per altra, el Lluiton.

Nascut a Ellös, un poblet del sud-oest de Suècia, “és un veler elegant, noble i resistent... Va molt ben equipat amb tots els instruments de navegació d’última generació.

És pacient, comprensiu i tolerant, sap escoltar”, explica Xavier al seu llibre, La volta al món amb un veler. L’autor li dedica unes pàgines plenes de sentiment, com si parlés d’una persona, de fet deixa parlar el Lluiton. “Em trobo bé a tots els oceans i m’ho passo bé als ports petits i entranyables.” De fet, és Lluiton qui explica com estava el Xavier el dia que van començar el gran viatge. “Encara era de dia però el sol ja queia a l’horitzó.

El Xavi estava off, me’n vaig adonar de seguida quan li va dir a l’Agustí (un company de tripulació) que agafés el timó. Jo, el Lluiton, a banda de seguir les instruccions del pilot, fer funcionar tots els aparells, estava pendent del capità.

Ja havíem navegat junts unes 400 milles, ja ens coneixíem una mica. I mai no l’havia vist així. El comiat el va deixar molt tocat.” I no hi havia per menys.

La Sílvia, l’esposa del Xavier, li va preparar un adeu molt emotiu igual que durant molts anys li va donar suport per fer realitat el seu somni.

“De fet, abans de casar-nos, ella ja sabia de la meva dèria per fer la volta al món en veler”, diu en Xavier, però entén que, “ho passés malament”, a la vegada que reconeix que “la seva ajuda i comprensió van fer realitat el meu somni. Ella em va fer costat en tot: en la preparació del viatge, en la compra del vaixell, fet complicat i que va representar un despesa substancial que és difícil d’acceptar per a una família en la qual els recursos són limitats”.

Tampoc no va ser fàcil deixar el Xavier, el seu fill adolescent, del qual explica que “es va portar com un campió”.

La tripulació que acompanyava el Xavier anava variant; l’únic que sempre hi era era ell. Entre amics i coneguts (tots coneixedors del mar) es van anar alternant durant dos anys per fer-li costat i gaudir de la volta al món, en què cada tarda, si no hi havia algun embolic gros, “un gintònic no hi faltava mai”.

En les 32.000 milles i vint-i-dos mesos de navegació hi va haver de tot. Entre els pitjors moments, el Xavier recorda perfectament quan van entrar a l’oceà Índic. Els diversos corrents fan molt difícil la navegació per aquests indrets i en Xavier reconeix que “vam agafar dos temporals amb vents de 120 quilòmetres i onades molt fortes.

Tot i que esgotats, sempre vam tenir el tema controlat”. Un altre dels moments que també explica al llibre i “el més perillós” va ser quan navegaven pel riu Guadalquivir, ja quasi de viatge de tornada a casa, on de sobte “es va sentir una explosió brutal i fins i tot va sortir fum de la taula de cartes.. Va ser un ensurt de mort. Tots els instruments de navegació es van aturar, però no sabíem què havia passat.

Mirem i ho entenem tot. Pel damunt del riu, travessa una línia elèctrica de 60.000 kWh i, amb el pal, el Lluiton va fer un arc voltaic, com si ens hagués caigut un llamp”. El millor moment de tota la travessa va ser quan, tot estant al Carib, es van reunir amb les famílies per celebrar el Cap d’Any.

Escriure dos anys de ruta arreu del món tampoc va ser fàcil. Però “va venir la pandèmia i ens va enganxar a Barcelona, quatre mesos tancats i m’hi vaig posar com una feina més, vuit hores al dia”, explica en Xavier, que apunta que “al principi se’m feia molt costa amunt.

Jo en això d’escriure soc una mica talòs però em vaig apuntar a un curs d’escriptura a l’Ateneu de Barcelona i tot va ser molt més fàcil”.

El llibre d’en Xavier Badia, escrit tot en primera persona i il·lustrat amb 260 fotografies, és realment apassionant. Fa servir un llenguatge àgil i en molts paràgrafs entra directe al cor.

El llibre narra des de l’espectacle del mar de dia fins a la meravella nocturna del cel estelat de l’hemisferi sud, passant per la violència de les tempestes tropicals, fins als taurons que poden nedar al teu costat i les tortugues gegants de les Galápagos.

El llibre ens capbussa també en la realitat dels pobles nadius del Carib o de les illes de la Polinèsia, a la vegada que també ens permet veure en profunditat les relacions personals, d’amistat, de família i d’amor, en moments de fortes tensions i d’estrès personal.