Petites coses que fan història

Només entrar hi ha una pissarra d’un escola dels anys quaranta del segle XX on es pot llegir “les coses senzilles també fan història”. Som a Cal Pauet, a les Borges Blanques, on Josep Maria Anglès manté des del mes de juny de 2016 un museu amb 2.500 peces exposades i un fons de mil més.

No us equivoqueu, no són andròmines. Al darrere de cada peça de l’exposició hi ha una història, gran o petita, que en Josep Maria t’explica amb entusiasme i amb una mena nostàlgia que t’acaba enamorant.

Us descriuria cada objecte fins a fer-me pesat”, comenta tot rient Josep Maria Anglès, que et rep amb un gran i acollidor somriure mentre desconnecta l’alarma de Cal Pauet, un museu ubicat al centre de les Borges Blanques i que va ser inaugurat al mes de juny de 2016, després de dos anys intensos de recopilació de peces, moltes de les quals ja pertanyien a la família de Josep Maria, i altres que s’han anat incorporant al museu a base de donacions desinteressades.

L’edifici que alberga el museu és un antic molí d’oli que va pertànyer al marquès d’Olivart. “En aquells temps, de fet, quasi tot era del marquès, però amb els anys aquesta família va entrar en decadència i, llavors, pagesos forts i valents, com el meu avi setè, van comprar el molí”, explica Josep Maria, que té encara la imatge original d’aquest avi, Pau Farrerons.

Farrerons és, doncs, qui va crear Cal Pauet. Josep Maria explica que al seu rebesavi “li van arreglar la boda” i assegura que “van estar dos anys negociant”. Encara guarda els papers en què s’explica tota la negociació, “però ho van fer bé [riu]. Van tenir onze fills i així, d’una casa de pagès petita, quasi una cabana, va començar a construir-se una casa gran que data de 1760”.

Van passar els anys i el pare del Josep Maria feia servir el molí per guardar el tractor i els estris del camp i és quan arriba la setena generació que Cal Pauet es converteix en un museu. De fet, el projecte es comença a fer realitat quan la setena generació de Cal Pauet es jubila.

“Sempre he pensat que quan una persona es jubila ha de tenir un projecte. Jo en tenia tres i al final em vaig quedar amb el del museu i, la veritat, és que ho vaig endevinar”.

El Josep Maria ja tenia unes 700 peces a casa dels pares i també a casa dels avis a Montroig del Camp. “Són cases molt grans on cap de tot.

Les vaig anar recopilant i vaig cercar la historia de cada una i la veritat és que per a mi va ser una gran satisfacció i un honor poder exhibir i documentar peces que havien estat a la família des de generacions, que explicaven les infanteses dels padrins... Ara aquí al museu tenen un lloc i la gent gran gaudeix de cada peça que contemplen i els més joves aprenen”.

D’aquestes 700 primeres peces ara a Cal Pauet se n’exhibeix 2.500 i en Josep Maria guarda un fons amb unes altres 1.000, moltes de les quals provenen de donacions desinteressades que a poc a poc va exposant a través de canvis que va introduint al museu.

En aquests moments està preparant diverses exposicions temàtiques. Una estarà dedicada als telèfons antics; un altra exhibirà 365 baldufes d’arreu del món; els herois d’infantesa també tindran una exposició temàtica així com una altra de mapes d’escola i una de dedicada a les construccions fetes amb Meccano.

Les peces més recents

Fa pocs dies van arribar a Cal Pauet dos noves peces que en Josep Maria té en un lloc destacat.  Es mostra especialment “enamorat” d’un cavallet de joguina de l’any 1940. “Em va arribar a través d’uns senyors de Lleida. Era un cavallet amb el qual havien jugat els avis, els pares i van decidir portar-lo aquí, on estarà la mar de bé i no el faré restaurar, perquè cada senyal que té aquest cavallet és un senyal de vida. El deixarem així, tal i com va arribar”.

El cavallet està exposat al costat mateix d’un altra peça nova. Es tracta d’una guillotina d’impremta que té uns 90 anys. Era d’un artesà retirat que s’ha instal·lat a la Floresta i que “es dedicava a fer llibres artesans amb lletres d’or”, diu Josep Maria, el qual afegeix que “va costar molt portar-la fins on està ara ja que pesa més de 300 quilos” i mig emocionat explica que quan li va preguntar al de la grua: “Noi, quant et dec?” Li va contestar: “Res!”

Enmig de cartells originals de pel·lícules com Los diez mandamientos, Los cañones de Navarone, El puente sobre el rio Kwai , primeres edicions del Jabato, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, trens, avions, planxes, etc., trobem les peces més antigues que alberga el museu. Es tracta d’un conjunt de toreros i un toro que daten de 1880. “En el conjunt original hi havia una plaça de toros feta amb fusta. Aquestes joguines van pertànyer a una família “molt benestant de Barcelona que em van trucar. Vaig anar a casa seva, una mena de mansió modernista i aquests són alguns dels joguets que guardaven. Clar, quan la gent es fa gran i té peces com aquestes els dol de llençar-les perquè expliquen bona part d’històries i moments familiars”, diu Josep Maria, el qual té clar que la peça més estimada de tota la col·lecció “és la meua primera bata del col· legi”, de la qual ensenya cofoi tots els sargits que li va fer la mare perquè durés força. “De fet, la mare va ser la que em va ensenyar a guardar coses i en certa manera el meu pare també ho feia. El pare guardava coses relacionades amb el camp i la mare, coses de la vida.”

Un altra de les peces de l’exposició és un projector de cinema Ossa, que es va estrenar al gener de 1951 i del que totes les peces són originals, només exceptuant l’òptica, que li va acoplar quan va sortir el cinamascope. “Prem aquest botó”, diu Josep Maria. Ho faig i el projector es posa en marxa. Dins hi ha la pel·lícula Siete novias para siete hermanos. Un final feliç.