FiraTàrrega canta les quaranta

La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va néixer en plena transició democràtica, quan aflorava la vitalitat cultural de la voluntat i la il·lusió dels targarins. Quaranta anys després s’ha convertit en un certamen de referència internacional que ha posat la capital de l’Urgell al mapa i ha convertit Tàrrega en el centre neuràlgic de les arts escèniques. En aquest reportatge, en parlem amb alguns dels seus impulsors així com amb diverses personalitats destacades.

La Fira de Teatre al Carrer és avui un dels referents de les festes i de les activitats culturals. El seu viatge de quatre dècades té peculiaritats que dibuixen el resultat actual del projecte.

La Fira va néixer en plena transició democràtica en un moment en què aflorava la vitalitat cultural i social en totes les poblacions. Això ho explica l’artista Josep Minguell, impulsor del certamen, quan diu que “no hi havia diners i tot es va fer amb il·lusió i voluntat”. D’aquesta manera, tot un seguit d’iniciatives teixiran en aquests anys bona part de la nova cultura a Catalunya. En el cas concret de Tàrrega, és també quan es constitueixen el Museu i l’Arxiu Comarcal.

Els que érem a les primeres edicions de la Fira podíem constatar que entre les propostes que més pesaven i atreien públic hi havia els concerts de música de festa. De fet, fins al 1991, quan arran dels aldarulls que van acabar amb 86 detencions per les protestes de suprimir els concerts musicals, molts pensaven que la Fira tenia els dies comptats. Cal dir que fins llavors la macrofesta provocava que molts targarins aprofitessin els dies del certamen per anar a la platja a tancar l’estiu per estalviar-se una moguda massiva que no agradava a tothom.

Els anys entre 1991 i 1998 van estar marcats per l’aposta decidida de l’organització d’especialitzar-se en el teatre i les arts escèniques i convertir-lo en un mercat. Llavors la Fira de Teatre ja començava a ser present en tots els festivals i en les grans cites teatrals de tot Europa. Es crea la Llotja, punt de trobada de professionals i de contractació de les companyies.

Tot i els aldarulls, sembla que la Fira del 1991 va ser positiva per a les companyies. Segons una enquesta elaborada pels organitzadors i adreçada a programadors, l’11a edició de la Fira va generar 200 milions de pessetes en un total de 450 contractes firmats pels grups participants que van dur a terme durant la temporada 1991-1992. L’any 1994 es consolida la Llotja amb la presència de més de 300 programadors, dels quals 133 eren catalans, 74 procedien de la resta de l’Estat espanyol i 76, d’altres països europeus.

A partir d’aquells primers anys, es produeix un fet diferencial entre la Fira de Teatre i la resta de festes que sorgeixen en la transició. Així, mentre la majoria de festes es consoliden com a tradició a partir de com ho feien els primers que les van crear, amb la qual cosa produïen uns trets diferencials i propis, la Fira de Teatre al Carrer conserva l’espectacle inaugural, mentre que la resta del muntatge el redissenyarà any rere any en funció de les inquietuds de cada director.

D’aquesta manera, en cada un d’ells hi trobem una petjada, especialment a partir del 1985 quan l’ajuntament, la Diputació i la Generalitat fan una aportació decidida pel projecte amb la creació del Patronat Fundació Pública Municipal Fira de Teatre al Carrer. Des de llavors comptarà amb més recursos econòmics, i això permetria encarar nous reptes.

Un dels primers passos d’aquest rodament el posaria el primer director, el targarí Llorenç Corbella, amb la descoberta de nous espais de la ciutat. D’una banda, espais més atractius i d’altra, més còmodes per al públic. Entre aquests espais cal destacar la plaça dels Comediants, inaugurada el 2002 en homenatge a la companyia de teatre que va impulsar la Fira els primers tres anys.

En aquest espai també cal destacar la tasca de Frederic Roda a partir del 1991 per desmassificar la Fira suprimint els concerts que s’havien anat mantenint. Amb Roda també apareix el programa de mà, Èxit, que es reparteix entre els visitants per tal que coneguin l’oferta de la Fira i els espais on es presenta.

A partir del 1999, sota la direcció de Joan Anguera, millora l’equip i organització tècnica i destaca també pel seu objectiu de reduir la massificació del certamen.

Un altre repte important que arriba de la mà de Jordi Colomina consisteix a posar la Fira per tota la ciutat i més enllà fins als pobles veïns. Si bé el centre neuràlgic de la Fira es manté a la plaça Major i a la plaça de les Nacions, comencen a aflorar altres grans espais com són els pavellons municipals, Sant Eloi, l’Antiga Fàbrica Trepat i també propostes concretes en pobles propers com la Figuerosa o el Talladell. De fet, quan es dissenya el pavelló del col·legi Sant Josep ja es planteja com a nou espai de la Fira. També quan el 2002 s’inaugura el càmping municipal a la ubicació actual, el seu nord és precisament la Fira de Teatre. L’alcaldessa, Alba Pijuan, ho explica dient: “La Fira i la ciutat han crescut paral·lelament i urbanísticament s’ha tingut molt en compte el certamen.”

Altres directors es van ocupar també que, juntament amb els espectacles de sala, l’accent es mantingués en el teatre de carrer. Amb això s’aconsegueix que la Fira sigui una festa més popular i assequible a gent que pels espectacles de sala potser no haurien viatjat fins a la capital de l’Urgell.

Potser un dels encerts dels diferents directors ha estat mantenir el difícil equilibri entre el teatre de sala i el teatre de carrer. Equilibri que si be és cert que manté més pes en l’àmbit del carrer, fins i tot ha provocat l’especialització de molts grups en aquest espai, s’ha sabut compaginar amb excel·lència cobrint les expectatives dels diferents tipus de públic que arriben a la ciutat.

Un dels passos notables venia de la mà del que en va ser director fins fa dos anys, Jordi Duran, que va ampliar l’activitat a tot l’any mitjançant espais de recerca i creació que han servit per formar joves companyies catalanes i de qualitat. La iniciativa també ha permès que la petjada de la Fira sigui present de forma constant a la ciutat en forma d’assajos i actuacions diverses. Aquesta línia de recerca de nous llenguatges i d’innovar amb grups joves ja l’havia iniciat el 1996 en el seu període com a director Ramon Simó.

Un altre pas important de la Fira ha estat la potenciació de la Llotja com a nexe de trobada de les companyies i els programadors. És cert que l’espai passa desapercebut per a la majoria dels visitants, però amb els anys s’ha convertit en un dels referents més preuats pel fet de facilitar un punt de trobada de coneixences i sens dubte un punt de negoci capital per fer viable un muntatge únic pel que fa a les dimensions i la repercussió.

Al costat del programa de cada any de la Fira, no podem obviar l’atractiu i el color que amb els anys els actors espontanis han donat acollida als visitants dels carrers de Tàrrega. La majoria són actors que cerquen oportunitats ja que no tenen accés als canals habituals de la Fira, i altres són senzillament gent que tenen una afició i que troben a Tàrrega un espai per fer-la pública.

Un dels privilegis que ha tingut Tàrrega per projectar la Fira ha estat la seva ubicació al mig del país, amb bones comunicacions amb l’A-2, que comunica Lleida i Barcelona, i l’Eix, que apropa els visitants de Girona. Certament, falta la via de comunicació projectada el 2003 amb Tarragona que hauria fet la quadratura nord-sud, però aquí les polítiques de campanar de la Seu Vella no hi han jugat mai a favor i han fet que les fronteres del territori siguin per a ells el cul-de-sac de les inversions.

Hem volgut fer aquest petit homenatge als quaranta anys de Fira Tàrrega sense posar noms concrets de companyies i actors a part de Comediants pel fet de ser impulsora del certamen. Ho hem decidit d’aquesta manera perquè la Fira s’explica per l’obra de tots els seus actors i grups. I val a dir també que la Fira ha estat sens dubte un revulsiu per a la professionalització i internacionalització de molts grups de la demarcació de Lleida, alguns dels quals presents en moltes edicions del certamen. S’ha de reconèixer també l’apartat tècnic, el que funciona bé i és primordial quan no fa soroll.

D’aquest apartat cal remarcar sens dubte la figura de Pau Llacuna, en els primers anys dins l’àmbit organitzatiu i posteriorment com a gerent fins fa tres anys, que en prenia el relleu l’Oriol Martí. I la tasca també molt present per als mitjans de comunicació de Carles Gómez com a cap de premsa durant més de deu anys. També els ajuntaments de tots els colors que ha tingut Tàrrega en aquestes quatre dècades han sabut estar a l’alçada del projecte impulsant-lo i negociant-lo com l’aposta cultural prioritària de la ciutat.

Potser l’única crítica que s’hi podria fer és el fet que la Fira no ha creat l’escola d’actors i companyies que la ciutat mereix, tot i haver-se impulsat la proposta de dedicar-hi un espai de centre d’arts a la Farinera Balcells, que va topar amb la crisi econòmica del 2009, i l’espai dedicat a les arts escèniques l’antiga Fàbrica Trepat. La Fira ha posat Tàrrega al mapa i ha omplert la ciutat de cultura escènica. Com explica l’escenògraf i exdirector de la Fira Llorenç Corbella, “a nivell de públic hi ha una cultura de teatre, no ens deixem prendre el pèl. Ens hem educat amb el teatre”, i Tàrrega hi ha correspost donant-li volada i trajectòria.

L'èxit de la Fira ha estat el públic, la gent de Tarrega

El pintor de murals al fresc Josep Minguell ha viscut FiraTàrrega des de sempre. De fet, va ser-ne un dels principals impulsors juntament amb el llavors alcalde, Eugeni Nadal.

Minguell formava part d’un grup que es deia Pots Teatre, que oferia teatre de carrer i duria a terme diferents intervencions artístiques a la ciutat. L’alcalde del moment va demanar a Josep Minguell si podia dedicar dues tardes a l’ajuntament per engegar l’àrea de Cultura ja que en aquell moment no hi havia res.

Era principis dels anys 80 del segle passat i va coincidir amb el cop d’estat de Tejero. Minguell recorda que “vam creure oportú que la resposta més contundent que podíem donar era recuperar el carrer com a espai de llibertat” i el lema de l’ajuntament d’Eugeni Nadal era: “El carrer és casa nostra.” A partir d’aquesta idea, Minguell va redactar un projecte que seria l’embrió de FiraTàrrega: “Preteníem aglutinar tot el teatre de carrer català, que en aquell moment era una eclosió, i integrar les arts parateatrals (circ, màgia...) amb l’objectiu de convertir la festa major de setembre en un únic gran espectacle”.

Segons Minguell, “la finalitat no era només fer un acte purament teatral sinó que volíem fer una intervenció sobre la ciutat, ja que enteníem que la cultura havia de ser també una motivació econòmica i un concepte urbanístic, una transformació integral de Tàrrega”.

El projecte va agradar a Eugeni Nadal i van posar fil a l’agulla. Van anar a veure el Modest Corbella al Teatre Lliure i aquest els va posar en contacte amb Xavier Fàbregas, que els va obrir la porta als Comediants.

Minguell explica que “van venir a Tàrrega a dir-nos que no es podien posar en un projecte d’aquestes característiques però després de la primera reunió van sortir engrescadíssims i van acceptar. Així és com va néixer la primera Fira de Teatre al Carrer”.

Amb menys de dos mesos vista es va organitzar tot, amb molts viatges entre Canet de Mar i Tàrrega, i “sota el concepte que l’escenari fos tota la ciutat, és a dir, la festa major havia de ser un espectacle únic amb el públic (la gent de Tàrrega) de protagonista, motiu pel qual ho vam batejar com a fira”.

Josep Minguell recorda “la il·lusió de tothom, especialment dels veïns de Tàrrega, al veure la ciutat bonica. Els espectacles ens van permetre redescobrir el nucli antic, un barri decadent amb molts carrers sense pavimentar encara”.

També explica que “els artistes deixaven els trastos i tot el material a les entrades de les cases i els veïns els oferien menjar i beure i els ajudaven amb tot el que calia per dur a terme els seus espectacles”. I és que, segons Minguell, que va ser regidor de Cultura en les primeres edicions del certamen, “el protagonista real era el públic, tothom tenia neguit per seguir tota la Fira, la gent anava amb una cadira de tisores resseguint tots els espectacles i tots els concerts programats”. També recorda amb emoció la “generositat” dels grups.

La primera edició va ser un èxit i FiraTàrrega va créixer ràpidament i molts grups estaven interessats a participar en el certamen tot i que el projecte inicial era només per un any, de manera que a la segona edició calia tornar a començar de zero, cosa que es feia molt feixuga i suposava un desgast terrible, ja que “no hi havia patronat, ningú que hi treballés, pressupostos ridículs, el telèfon era el de casa dels meus pares i a les primeres fires, els Comediants s’instal·laven a casa i feien els vestits dels espectacles amb la màquina de cosir de la meva mare”, recorda Minguell. Al cap de tres o quatre edicions, es va crear el patronat i l’organització ja va ser més estable amb aportacions econòmiques més importants.

Minguell considera que “l’èxit de la Fira ha estat el públic, si hem de penjar una medalla és a la gent de Tàrrega, sens dubte, ja que des de bon principi assistia als espectacles acceptant en tot moment el que proposaven els actors, eren molt receptius i estaven molt il·lusionats, gaudien del que veien i això ajudava a sentir-se bé”.

“A més, els veïns deixaven les seves cases, feien de tot, la gent es va bolcar amb la Fira en tots els sentits, els treballadors de l’ajuntament també, els primers anys van ser una generositat absoluta, no hi havia diners i tot es va fer amb il·lusió i voluntat.”

FiraTàrrega ha posat Tàrrega al mapa

L’alcaldessa de Tàrrega, Alba Pijuan, assegura que “FiraTàrrega ha posat Tàrrega al mapa, tu parles de Tàrrega i tothom et fa referència a la Fira de Teatre al Carrer”. Segons Pijuan, “la Fira i la ciutat han crescut paral·lelament i urbanísticament s’ha tingut molt en compte el certamen”.

En aquest sentit, fa referència a espais creats pensant-los com a escenaris de FiraTàrrega: “En el seu moment la plaça dels Comediants, en homenatge als primers organitzadors de la Fira, i ara la plaça de la Bassa del Parc de Sant Eloi així com la nau 18 de Cal Trepat, que acull molts assajos del programa de Suport a la Creació, o les obres que duem a terme ara a l’edifici comercial de l’antiga fàbrica J. Trepat, ja que l’objectiu és concentrar a Cal Trepat tota l’activitat de FiraTàrrega: les oficines, els assajos, la residència d’artistes...”, destaca l’alcaldessa de la capital de l’Urgell.

Com a targarina de soca-rel, Alba Pijuan ha viscut FiraTàrrega des de sempre i fins a la data una edició normal com a alcaldessa, la del 2019. “El càrrec m’ha permès conèixer tot l’engranatge, l’equip i la feina que es fa durant tot l’any i em va agradar molt poder conèixer la Llotja, ja que un dels objectius de FiraTàrrega és vendre espectacles”, va remarcar.

El primer record que té l’actual alcaldessa de Tàrrega del certamen és la inauguració de la primera edició: “Recordo ser molt petita, enmig de la plaça Major, agafada de la mà de la meva mare i veure l’àngel dels Comediants que baixava cap al balcó de l’ajuntament, on hi havia el dimoni.” La Fira de Teatre al Carrer és també nostàlgia per a Pijuan: “Em transporta al bar que van regentar els meus avis durant més de 40 anys, el Cafè Espanya, ja que els dies de la Fira era una transformació total, imagino que molts restauradors han viscut el mateix, quatre dies de bogeria. El bar, al carrer Alonso Martínez, era ple de gom a gom i recordo també les riuades de gent que arribaven amb tren i la quantitat de feina que la Fira generava, tota la família es posava les piles, necessitàvem moltes mans.” Pijuan explica que en les primeres edicions hi havia un escenari al carrer Alonso Martínez on feien espectacles i cafès-concert que es gaudien amb taules i cadires de fusta.

A mesura que es va anar fent gran, recorda també els concerts de música que “després van portar tanta problemàtica” amb les actuacions a la plaça de les Nacions de Sau, Els Pets o Sopa de Cabra, “quan no els coneixia ningú”, així com els incidents del 1991, “que no vaig viure en primera persona perquè ja havia anat a dormir” i més endavant els diferents espectacles. “Sempre he tingut el costum de planificar-me i de comprar les entrades amb temps, així que l’edició d’enguany m’anirà molt bé [somriu].”

L’alcaldessa de Tàrrega es mostra optimista amb el futur del certamen: “Evidentment que hi ha molta feina a fer però per a FiraTàrrega, l’actual és un moment de plenitud, és una fira molt consolidada i cal continuar treballant per garantir tots els recursos necessaris perquè pugui tirar endavant”.

En aquest sentit, fa referència que des de fa uns anys FiraTàrrega no és només els quatre dies del certamen sinó que té presència a la ciutat durant tot l’any i avança que “l’equip actual vol estrènyer i fer més fort el vincle entre la Fira i la ciutat amb la implicació de diferents agents com les escoles, els artistes del territori o les festes locals”.