Els déus del Prado, a Lleida

La mitologia grega, tunejada sense miraments de copyright pels romans, és un gran serial en el qual a través d’històries fantàstiques s’explica el món i, sobretot, la condició humana. Potser per això ha sobreviscut a modes i a guerres i ha arribat fins als nostres dies. Fernando Pérez Suescun, comissari de la mostra Art i mite, els déus del Prado, que es pot veure a CaixaForum Lleida fins al 30 de gener, en posa alguns exemples. “Potser no en som gaire conscients, però quan diem en castellà que hem tingut un flechazo perquè ens hem enamorat a l’instant d’algú, estem fent referència a Eros, Cupido per als romans, que disparava fletxes d’or o de plom; o quan els joves d’ara parlen de darse un pico en comptes de fer-se un petó, també ens hem de remuntar a l’antiga Grècia, al judici de Paris, quan ha d’escollir la deessa més bella entre Hera, Atenea i Afrodita i aquesta, la deessa de l’amor, es representa amb dos coloms que es toquen amb el bec, com si es fessin un petó.”

La mitologia no ha deixat d’estar mai d’actualitat. Ha estat font d’inspiració per als artistes de tots els temps. I és un dels pilars sobre els quals se sustenta la cultura occidental. Es pot comprovar a l’exposició de CaixaForum, amb 43 obres de les col·leccions del museu del Prado: escultures, pintures, medalles... “Algunes eren als magatzems i mai no s’havien exposat o feia molts anys que no es podien veure.

D’altres eren dipositades en institucions i també n’hi havia que sí que eren a les sales del Prado però que ens ha semblat interessant que formessin part d’aquesta exposició”. Pérez Suescun va concebre la mostra com una pel·lícula. “Els mites són històries fantàstiques que els grecs feien servir per explicar per què plovia o per què hi havia terratrèmols”, diu. Relats de tradició oral fins que al segle VIII aC es comencen a posar per escrit per part d’Hesíode, d’Homer... i que d’altres autors ho van repetint. De vegades, fil per randa, i d’altres afegint coses, per això hi ha diferents versions d’un mateix mite.

“És per això que un bust d’Homer rep el visitant, perquè és gràcies a ell que ens han arribat moltes d’aquestes històries que són el fonament de la cultura occidental.” Fins a cert punt, són els crèdits de la pel·lícula. “Després presentem els déus, els protagonistes d’aquesta història, amb una selecció de bustos del segle I dC fins al segle XVII, per veure com es manté l’interès per ells.” Són els protagonistes del film: Zeus, Apol·lo, Hermes, Dionís..

I com en tota pel·lícula hi ha uns secundaris fonamentals: nimfes, musses, gràcies, sàtirs... I a partir d’aquí molta acció. Molt d’amor, desig i passió. “Històries que comencen malament, amb un rapte, per exemple, però que després poden tenir un final feliç. D’altres són tràgiques i acaben molt malament, per culpa de la gelosia, sobretot.” Els déus castiguen aquells que es revolten contra ells i alguns d’aquests càstigs creatius són transformacions que també tenen un espai a la mostra. Les famoses Metamorfosis d’Ovidi.

Hi veiem Zeus transformat en brau, en àguila i en cigne per aconseguir els seus objectius, que sempre són sexuals, “però també és interessant veure com la metamorfosi, de vegades, és el contrari, és un recurs que tenen d’altres personatges per poder escapar de l’assetjament”. Dafne i Siringa, com a exemples. Dos joves perseguides pels déus que es transformen en elements vegetals per escapar. Metamorfosis divines... i humanes. Hem començat a l’Olimp, però l’exposició toca de peus a terra.

I entremig de déus i humans hi havia els herois, els semidéus. L’exposició amb l’incendi de Troia, amb un episodi històric protagonitzat per humans, però en què intervenen déus. Amb unes figures que surten del quadre com si fos un to be continued.