Vins de muntanya

A Catalunya s’acostuma a associar el vi a un paisatge mediterrani, pla, fins i tot de litoral, i no pas al Pirineu. Però cada cop més estan proliferant els petits cellers i les hectàrees que es dediquen al cultiu de vinya a la muntanya, per sobre dels 700 metres d’altitud, tot i la duresa de les condicions climatològiques.

Tot i això, els ceps al Pirineu no són cap novetat, ja que abans de la fil·loxera eren un cultiu força estès, però entre d’altres motius, la plaga d’aquest insecte i l’èxode rural en van afavorir la seua desaparició. En els últims anys, el vi de muntanya ha anat guanyant viticultors adeptes, i tot i que es troba en una fase experimental, tot apunta que, degut també al canvi climàtic, el caràcter que l’altura li dona al raïm i, en conseqüència, al vi, facin d’aquesta realitat una nova oportunitat per donar un impuls al territori.

Ens trobem al poble d’Àreu en una finca ubicada a més de 1.300 metres d’altura. Aquí en Ramon Pahí, viticultor que juntament amb tres veïns del poble ha engegat el projecte de Costers del Monteixo, hi cultiva vinya, un tipus de conreu que mai s’havia donat fins ara en aquest poble del Pallars Sobirà. Però la finca on som té una altra peculiaritat, i és que tot i ser mitjans de novembre encara no s’hi ha veremat.

Això és perquè en Ramon està esperant que els gotims es congelin per fer vi de gel, que és un vi fet de raïm glaçat amb una forta concentració de sucre. “La vinya està experimentant un autèntic drama a nivell fisiològic i s’està fent una gran concentració d’aromes i sucre, i és que d’un cep en sortirà tan sols una copa de vi”, explica en Ramon mentre ensenya com el raïm ha perdut gran part de la seva aigua i mida.

“L’altura i el fred són dos factors que li donaran una gran complexitat aromàtica al fruit. El producte que surt és un regal i el motor és l’emoció extrema”, afegeix.

Tot i que aquesta finca experimental és un cas poc comú al territori –els vins de gel s’acostumen a fer més aviat a Alemanya i França–, mentre en zones amb menys altitud la verema pot iniciar-se a finals d’agost, com més alta es troba la vinya més tard es comença a fer el vi. Això es deu a l’amplitud tèrmica que es dona entre el dia i la nit, que es tradueix en una maduració més homogènia de les pells i el sucre, fet que li dona al vi més aromes i una acidesa més alta.“Som on som i juguem amb el terreny a favor”, diu Pahí, que assegura que “vins d’altura se n’han fet sempre, i és que malauradament aquest escalfament global desbocat ens hi anirà abocant”.

En aquest sentit, relata que quan va plantar les vuit parcel·les de vinya que hi ha a Àreu ara fa deu anys, a l’estiu plovia tres vegades a la setmana, i ara té ceps joves als quals els ha hagut de posar reg. “Mai m’hauria pensat que a Àreu hagués hagut d’instal·lar reg a la vinya”, diu.

Aquestes vuit parcel·les, on hi ha chardonnay, gewürztraminer, pinot noir i riesling són totes diferents a nivell de característiques de la terra, d’alçada i d’exposició al sol, és per aquest motiu que en Ramon considera aquest un experiment de “prova, error, error, error, error i alegria”, i és que a aquesta altitud són els viticultors els que s’han d’adaptar a la vinya i no al revés. “Estem veient que algunes varietats necessiten més sol, d’altres que com més amunt s’ubiquen millor treballen.

De moment sembla que comencem a conèixer com funciona el riesling en aquest terreny, i també hem vist que a 1.470 metres ens madura millor el pinot noir”, explica. En definitiva, són les condicions climàtiques les que defineixen el moment final de maduració del raïm.

A una altitud de 730 metres i una latitud de 47,00º trobem les vinyes de Cota 730, al municipi de Rialp, just al costat del seu castell. Es tracta d’un dels cellers més septentrionals del país, i el més al nord de la DO Costers del Segre. I és que aquí, a diferència d’Àreu, sí que anteriorment es conreava vinya. Això és sabut perquè la finca on es troben els més de 5.000 ceps es diu La Vinyeta. Per aquest motiu la Cota 730 forma part de la denominació d’origen.

“Ens considerem amateurs, tot i que venim d’una família de pagesos”, expliquen l’Íngrid i el Sergi Sebastià, els dos germans que hi ha al capdavant d’aquest petit projecte. “El canvi climàtic fa que les temperatures augmentin i això dona uns vins cada vegada més alcoholitzats.

És per això que com més latitud tingui la vinya, més frescor tindrà el vi degut a la lenta maduració per la climatologia”, diu el Sergi. Un altre dels avantatges que ofereix l’altura és que a l’haver-hi menys humitat no fa falta aplicar tants tractaments fitosanitaris a les plantes.

Val a recordar que, tot i que la fil·loxera encara continua existint, avui en dia els ceps estan empeltats amb peus de cep americà, que són els únics que toleren l’atac d’aquest insecte. “Les plantes s’han adaptat bé al terreny ja que aquí els dona moltes hores el sol, tot i que els costa créixer, però el nostre és un producte 100% ecològic”, conclou l’Íngrid.

De la mateixa manera que el Ramon Pahí, aquests germans organitzen degustacions dels seus vins i visites a la vinya, així com d’altres activitats per promocionar els seus productes. “Tenim un projecte de celler, però volem anar a poc a poc.

De moment, els restauradors locals són els millors ambaixadors del nostre producte, tot i que la nostra idea és moure’ns també per Lleida o Barcelona en un futur pròxim”, asseguren. En aquest cas, a Cota 730 tenen principalment garnatxa blanca i riesling i fan dos vins: Horitzó (blanc) i Infinit (negre).

Un altre lloc on es fonen muntanya i enologia és a Talarn, al costat de l’Acadèmia General de Bàsica de Suboficials. Allà es troba la finca Sant Miquel, de la Familia Torres. Una extensió de 124 hectàrees a una mitjana de 950 metres d’altura on es pot trobar chardonnay, riesling, pinot noir, sauvignon blanc, merlot, cavernet sauvignon, tempranillo, garnatxa negra i pirene, que és una varietat negra recuperada que es cultivava abans dels temps de la fil·loxera.

Aquesta última és de maduració molt tardana i de poc rendiment, tot i que produeix vins amb molta estructura. En aquesta finca, la verema finalitza l’última setmana d’octubre.

En Xavier Admella, el responsable, explica que a diferència d’altres zones on s’arriben a recollir fins a 8.000 quilograms de raïm per hectàrea, aquí se’n cullen entre 5.000 i 6.000 degut a les condicions climatològiques. Però també hi ha avantatges, perquè no hi ha tants cops de calor i d’aquesta manera s’eviten les maduracions sobtades del raïm, que comporten un grau alcohòlic més alt del vi.

A més, els ceps de la finca Sant Miquel estan exempts de gelades a la primavera. Tot i que no se salven de les tempestes d’estiu, que sovint van acompanyades de pedra. És per aquest motiu que fins a 50 hectàrees de la finca estan protegides amb una malla.

Altres projectes de vinya d’altura que podem trobar al nostre territori són el celler Castell d’Encús, a Talarn, que va plantar els primers ceps el 2003; el projecte Batlliu de Sort, a Olp; la Solana de Cassibrós, a la vall de Cardós, o Esterri 1030, d’Esterri d’Àneu. El temps dirà si aquesta tendència de cultivar vinya d’altura s’acaba consolidant i aconsegueix diferenciar-se en un mercat actualment saturat, ja que amb més o menys encert es cultiva vinya arreu del país.

Això sí, al ser més petits aquests projectes poden cuidar tots els detalls al màxim, sense presses, i poden oferir així un vi a l’alçada de les grans ocasions.

Vins subaquàtics en un pantà de muntanya

Per criar un vi és important que hi hagi poca llum, absència de soroll, una temperatura constant i una humitat permanent. Uns requisits que compleix perfectament el medi subaquàtic i, en aquest cas, el pantà de Sant Antoni. En això consisteix el projecte Aquoir, amb el pallarès Pep Fillat al capdavant. Un projecte que consisteix a envellir vins de cellers pallaresos al fons del pantà, a vint metres de profunditat.

“Sota l’aigua els vins aguanten millor i no evolucionen tan de pressa”, explica en Pep, que afegeix que “utilitzem recipients ancestrals. Concretament àmfores d’una argila ben cuita que prové de la mateixa terra on creixen els ceps.

Aquesta no aporta cap matís al vi, en gran diferència de la criança en botes”. Així, l’àmfora ajuda a la microoxigenació per fermentar millor, fet que ajuda el vi a obtenir el gust més natural, fins a arribar a l’excel·lència.

Fins ara s’han criat sota el pantà de Sant Antoni un total de 55 àmfores: 15 àmfores de 10 litres, 20 àmfores de 4 litres i 20 àmfores d’1,5 litres.