Atletisme: Genètica a les cames

La Núria Tilló sap ben poca cosa del seu rebesavi Ventura. No gaire més del que se’n parla a Arbeca i del que s’ha escrit darrerament. Però sembla que ha heretat la seva genètica. La de les cames. La Núria va guanyar el passat novembre la Mitja Marató de Lleida i, fa just un any, el campionat de Catalunya sub-23 de cros; el Ventura va ser el primer a moltes curses i va competir amb els millors d’Europa. Els gens del rebesavi han viatjat per les venes de la família Tilló. A l’arbre genealògic hi figuren també les besnetes Antonieta i Maite (tietes de la Núria), que van participar al campionat d’Espanya de clubs del 1981.

Al Bonaventura Tilló se’l coneixia com el Ventura de Cal Pitxell, perquè segurament algun parent seu fabricava aquest popular càntir de vi. Va néixer a Arbeca el 26 de juliol del 1881. De família pagesa, com gairebé tots els arbequins, era un gran afeccionat als cóssos, les curses ancestrals que des del segle XV entretenien les classes populars i de les quals sovint n’obtenia una cordera com a premi (d’aquí el nom de curses de la cordera). Quan tenia temps, en Pitxell corria perquè li agradava, i a més, ho feia bé. Fins al punt que se’l va considerar un dels millors corredors d’Espanya.

Quatre generacions després, la Núria, amb només 23 anys, és ja campiona. Ha tornat d’un viatge de quatre anys als Estats Units. Gràcies a la seva bona forma física, les universitats d’East Caroline (a Greenville, Carolina del Nord) i Boise State (a l’estat d’Idaho) li van donar una beca de la qual ha sortit graduada en Matemàtiques. Ara l’ha fitxada el Club Atlètic Manresa, però segueix entrenant-se diàriament a Arbeca i, sobretot, a les pistes d’atletisme de Mollerussa, per competir aviat en les categories absolutes de curses de fons. Més o menys a l’edat que té ara la Núria, el seu rebesavi Ventura va protagonitzar una de les gestes més sonades de la història de l’atletisme català. El juny del 1907, aquest pagès d’Arbeca va voler participar a la cursa de 10.666 metres que El Mundo Deportivo organitzava a Barcelona. Tenia la moral molt alta, perquè feia poc havia guanyat una cursa provincial de cinc quilòmetres, on li van donar 50 pessetes de premi.

Com que no devia tenir cap altra manera d’anar a Barcelona, ho va fer a peu. Va arribar just abans del tret de sortida i va decidir competir descalç. D’entre més de 60 corredors, va acabar en quarta posició, a sols 47 segons de tres francesos que aleshores ho petaven tot: Louis Bouchard, de 24 anys, era el vigent campió de França de cros; Louis Orphée va ser campió olímpic de marató a Atenes (1906); i Eugène Neveu era triple campió de França.

Però la cosa no va acabar aquí. Sembla que el Ventura Tilló devia quedar empipat amb el resultat i l’endemà va reptar Bouchard a córrer de nou, aquest cop apostant-se 400 pessetes. Va tornar a perdre. En qualsevol cas, el Ventura sempre serà recordat com el guanyador moral d’aquell cap de setmana. La gesta va ser de fet tan coneguda que va publicar-se en un llibre de l’època, Carreras a Pie (1916), editat per la Real Federación Atlética Catalana. El Mundo Deportivo també va escriure d’ell “que resultaria un gran corredor si tuviera quien cuidara de enseñarle y entrenarle convenientemente” però reconeixia que “llegó a la meta y sin cansancio, pocos segundos después de sus competidores, los colosos extranjeros”. La Núria no corre descalça. De fet, per entrenar-se utilitza sovint dos parells de sabatilles. “Algunes amb amortiment per a recorreguts llargs, d’altres més lleugeres per fer carreres curtes i intenses”, explica. I és que els temps han canviat, però la genètica no. La millor marca de la Núria en els deu quilòmetres es de poc més de 35 minuts. La del seu rebesavi, gairebé la mateixa.

En Ventura Tilló es va casar amb la Ramona Drudes, de Torres de Segre. Però malgrat marxar d’Arbeca i tenir cinc fills, el de Cal Pitxell va continuar corrent un bon grapat d’anys més. Sempre a la saga dels professionals més ben preparats. L’any 1915, per exemple, va competir als Camps Elisis de Lleida contra el barceloní Pere Prat, que ostentava el millor temps de Catalunya. Malauradament, en Ventura va tornar a perdre. Va quedar segon.

La tenacitat sembla ser part de l’ADN dels Tilló. No han parat mai de competir. Però mentre el Ventura sempre ho feia per lliure, la Núria ha vestit ja les samarretes de la Joventut Atlètica d’Arbeca, l’Agrupació Atlètica de Catalunya, els Xafatolls de Mollerussa i ara el Club Atlètic Manresa, a part de les ja mencionades universitats nord-americanes. A més del títol de campiona de cros sub-23, ha estat dues vegades campiona júnior d’Espanya en 800 metres, col·lecciona un bon grapat de trofeus catalans en categories infantils i va quedar tercera en 1.500 de la seva divisió universitària als Estats Units. A partir d’ara, en categoria absoluta, competirà sols en les carreres de fons (a partir 1.500 metres). Però com que l’atletisme no té el reconeixement econòmic del futbol, la Núria tem que la seva carrera esportiva tingui data de caducitat. “De vegades em desperto encara somniant que seré atleta per sempre, però d’altres ho faig pensant que tot s’ha acabat”, confessa.

Venen d’Arbeca Diuen que el dia que el Ventura Tilló es va presentar descalç a Barcelona per reptar els millors corredors del món es quan va popularitzar-se la dita “sembla que vinguis d’Arbeca”, per a uns sinònim d’orgull, per altres una mofa de mal gust. L’etnòleg Joan Amades, al seu Refranyer Català Comentat (1950), remunta l’origen de l’expressió al 1892, quan es va celebrar a Barcelona una cursa on tothom vestia normal, “excepte els d’Arbeca, que corrien amb calçotets llargs de temarell”. Això “excità la curiositat i la gent preguntava humorísticament qui eren aquells pagesos i es feu la contesta general: han vingut d’Arbeca”. Però és ben cert que molts corredors venen d’Arbeca. Potser és la genètica de tot un col·lectiu, potser són les condicions atmosfèriques de les Garrigues o potser la seva dieta alimentària, però el cert és que Arbeca recull un dels índexs més alts d’atletes per habitant. Amb un cens de tan sols 2.000 veïns (3.000 a principis de segle passat), en un centenar d’anys n’han sortit molts corredors d’alt nivell. A la primera meitat dels segle XX van despuntar Joan Morell i, sobretot, Ramon Bellmunt. Aquest era de Cal Matabous i alguns diuen que el va entrenar el mateix Ventura Tilló, quan ja era un home madur. Un dia, van decidir córrer en un duel fratricida des d’Arbeca fins a Belianes. El Ramon el va guanyar i el Ventura li va augurar molts triomfs. No va equivocar-se. A les files del Futbol Club Barcelona, el Ramon Bellmunt va proclamar-se campió de Catalunya de cros el 1931 i va guanyar la prestigiosa Jean Bouin l’any següent. Avui, les pistes d’atletisme d’Arbeca duen el seu nom. Mentre que un antic mestre de l’escola, l’Albert Palau, va ser qui el 1974 va fundar el prestigiós cros del poble, encara vigent, altres com Magí Clavé, Cristina Pifarré, Núria Moyà i Marta Rivera han guanyat campionats de Catalunya en les darreres dècades. Tots ells venen d’Arbeca. I venen a corre-cuita.