Quan érem dinosaures

Fer un recorregut sobre la vida a la Terra fa milions d’anys a través d’un període concret de 550 milions és una aventura per endinsar-nos en tot un món que va existir i del qual només ens queden restes fòssils, que ens permeten imaginar com era el nostre planeta. Això és el que proposa el Museu de la Noguera amb una mostra que inclou 120 roques i fòssils recollits en 22 localitats de Ponent i el Pirineu i de les reconstruccions de cinc animals ja extingits.

L’exposició Què tenim sota els peus?, que es pot visitar al Museu de la Noguera fins al 27 de febrer, pretén mostrar la gran varietat geològica existent en un territori tan petit com el lleidatà i per tant esdevé el tret diferencial d’aquesta exhibició. Si tenim en compte que la història de la Terra es remunta a fa 4.000 milions d’anys, el període exposat de 550 milions “suposa el moment en què hi comença a haver organismes complexos i per tant que ens permeten explicar l’evolució de la vida a través dels jaciments de Lleida”, explica Àngel Galobart, director del Museu de la Conca Dellà i investigador de l’Institut Català de Paleontologia que, juntament amb el també paleontòleg i comissari de la mostra, Rodrigo Gaete, han estat els encarregats de dirigir tota la recerca.

Àngel Galobart, investigador i director del Museu de la Conca Dellà.

D’entre les 120 roques i fòssils exposats destaquen les peces més antigues com la que correspon al Pirineu Axial i data de fa 550 milions d’anys; el fòssil més antic, de 440 milions d’anys, trobat al Pallars Sobirà, i la primera planta amb flor apareguda al món, la Montsechia, del Montsec. La mostra, a més, compta amb les reconstruccions de cinc animals ja extingits, entre les quals destaquen la d’un rèptil marí, únic a Catalunya, localitzat a Alòs de Balaguer, i la d’un dimetrodont, un dels rèptils més ancestrals que van habitar les terres de Lleida fa 270 milions d’anys.A Àngel Galobart se li fa difícil destacar una peça per damunt d’altres “perquè hem intentat posar aquelles restes de cada període més espectaculars”.

Amb tot, “i només com a exemple, es pot destacar com a fòssil la columna vertebral d’un rèptil marí, l’ictiosaure; també hi ha uns magnífics exemplars de cranis que es van trobar al Talladell o per exemple hi ha una peça molt petita amb uns fòssils que resulten quasi imperceptibles però que mostren la història del primer ocell que hem trobat a Catalunya de fa 125 milions d’anys”. La mostra inclou també cinc reproduccions d’animals extingits, entre les quals hi ha la d’un rèptil marí, únic a Catalunya i localitzat a Alòs de Balaguer, i la d’un dimetrodont, un dels rèptils més antics que va habitar a les terres de Lleida fa 270 milions d’anys.

Rodrigo Gaete. El comissari de la mostra, amb la reproducció d'un dimetrodont.

Aquestes reproduccions s’han fet amb base netament científica, malgrat que de vegades “no hem tingut l’esquelet sencer d’aquests animals, però a partir dels fòssils propis, a més dels estudis existents i altres elements similars que s’han trobat, hem pogut fer les reconstruccions que es mostren a l’exposició”, explica Àngel Galobart, pel qual tot i que els fòssils han estat trobats a la demarcació de Lleida “són coneguts arreu del món, potser de vegades més coneguts arreu que no pas a les terres de Lleida, per això l’interès de la Xarxa de Museus de Lleida i Aran a fer aquesta exposició perquè la gent conegui tot el patrimoni que tenim, que és molt important i que té milions d’anys”.Aquesta exposició té un caràcter itinerant i la idea és que tots els museus que estan dins la xarxa de Lleida i Aran la puguin acollir. Per tant és una exposició que romandrà itinerant fins al 2024.

A la capital del Segrià la mostra s’instal·larà al Museu de Lleida i s’espera que a més es pugui ampliar amb la col·lecció de fòssils que té l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

El viatge de l’exposició Què tenim sota els peus? 550 milions d’anys d’evolució a Ponent i al Pirineu comença amb mostres de les roques més antigues, que ens apropen als 550 milions d’anys del títol i que provenen dels cims i les valls del Pirineu. Els fòssils més antics corresponen a organismes que van viure en els mars Silurians i Ordovicians (fa uns 450 milions d’anys), quan tot el territori lleidatà es trobava completament submergit sota les aigües dels oceans.A finals de l’era paleozoica, tots els continents es van unir en un gran supercontinent i es va aixecar una gran serralada per l’actual centre d’Europa i nord d’Àfrica.

Les roques que trobem al cor del Pirineu van formar part d’aquesta antiga serralada. De l’època del gran supercontinent trobem les excepcionals petjades que van deixar rèptils i amfibis fa uns 275 milions d’anys, en les terres roies que s’estenen per l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça.

Va ser a finals d’aquest període, el permià, quan la més gran extinció en massa quasi va fer desaparèixer tot rastre de vida a la Terra. Afortunadament, en el següent període, el triàsic (que ja forma part del mesozoic), l’activitat es va recuperar lentament i obrí la porta a noves formes de vida com són els mamífers, cocodrils, tortugues i els dinosaures.Durant bona part del regne dels dinosaures (des de fa uns 210 fins a 66 milions d’anys), les terres de Ponent tornaven a estar sota l’aigua, en tant que el Pirineu ni tan sols existia.

Els mars del juràssic ens han proveït d’una bona col·lecció d’invertebrats com són els mol·luscs o els coralls i també alguna sorpresa com les restes del rèptil marí, únic a Catalunya, l’ictiosaure d’Alòs de Balaguer, ja esmentat.En el cretaci, el mar encara s’estenia per bona part de Lleida, però l’evolució que pateix la vida a la Terra fa que les espècies marines siguin diferents a les del juràssic. No obstant això, algunes zones no es trobaven submergides i han conservat un excepcional registre de vida en els boscos i paisatges propers a uns llacs del cretaci inferior (fa 125 milions d’anys).

Els sediments d’aquests llacs es troben, avui dia, a les parts altes del Montsec de Meià, i d’ells s’han recuperat més de 170 espècies d’insectes, crustacis, vertebrats i plantes en el que és un dels jaciments més importats del món d’aquest període: les calcàries litogràfiques de Meià, a la Noguera.A finals del període cretaci es produí una nova extinció en massa, aquest cop ocasionada per l’impacte d’un meteorit sobre la Terra. L’impacte tingué lloc al que avui en dia és Mèxic, però d’aquell moment a les nostres terres, i més concretament a les comarques de l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Noguera, trobem un excepcional registre de fòssils amb restes dels darrers dinosaures que van viure a Europa.

Tal com ha passat amb totes les extincions que han tingut lloc a la Terra, la vida es va obrir pas un altre cop, amb noves oportunitats per a un grup de vertebrats, els mamífers, que estaven esperant el seu moment a l’ombra dels grans dinosaures. L’evolució dels mamífers serà lenta però constant, i les comarques del Pallars Jussà, la Segarra, l’Urgell, el Segrià o l’Alt Urgell ens han proporcionat nombrosos jaciments on trobem estranyes formes de mamífers, així com altres vertebrats i una rica flora.

Primats, rinoceronts, cocodrils o tortugues vivien relativament a prop del mar de l’eocè (35 milions d’anys), tal com es mostra a través dels fòssils trobats al Solsonès.Finalment arribem a l’actualitat, un moment que ens pot semblar dominat pels humans, però si hem anat veient els impressionants canvis que s’han produït durant els darrers 550 milions d’anys de vida a la Terra, ens adonarem de la fragilitat dels nostres ecosistemes i de com les forces de la natura han anat modelant paisatges i continents.

DOTZE MUSEUS I UN GRAN PATRIMONI

Un total de dotze museus distribuïts pel territori de Lleida formen part actualment de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran (XMTLLA): a Lleida el Morera i el Museu de Lleida; el Museu dera Val d’Aran, Museu Hidroelèctric de Capdella, Museu de Cervera, Tàrrega, Guissona, la Noguera, Conca Dellà, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Diocesà de la Seu d’Urgell i el de Solsona. Àngel Galobart, president actual d’aquesta xarxa, comenta que des del museu de la Conca Dellà “tenim un projecte que es diu Dinosaures dels Pirineus, a través del qual donem joc a diferents indrets del territori perquè la gran riquesa que tenim entorn als dinosaures és importantíssima”. Així, el Museu de la Conca Dellà continua sent l’epicentre i qualsevol troballa, que “abans marxava a Sabadell o Barcelona, ara no ho fa, ara es gestiona des d’aqui i  el que fem és repartir joc i les diferents sales estan repartides pel territori”.  D’aquesta manera, per exemple a Coll de Nargó hi ha el centre Dinosfera, “perquè en aquest indret parlem de reproducció dels dinosaures ja que és en aquesta zona on s’han trobat més ous d’aquests animals d’arreu de tot Europa”, explica Galobart. Per la seua part, al Museu de la Conca Dellà es mostra i parla dels grans dinosaures de coll llarg i hadrosaures.                                                                                                                               Trasllat del coll d'un dinosaure al nou centre de Conca Dellà. A l’Epicentre de Tremp s’explica què va passar quan es van extingir els dinosaures i els mamífers vam començar a evolucionar i des de fa poques setmanes hi ha un altre centre a Vilanova de Meià, on hi ha un jaciment de 125 milions d’anys que ha conservat els fòssils com si fossin fotografies. “Hi podem veure insectes, peixos o crustacis que han quedat com xafadets. És un jaciment del qual n’hi ha molt pocs al món i per això, ara el volem donar a conèixer arreu de Catalunya perquè és un referent”, apunta l’investigador Àngel Galobart. D’altra banda, i pel que fa al Museu de la Conca Dellà, recentment ha estat ampliat per tal de poder acollir diverses peces que no podien ser exposades, com per exemple el coll del dinosaure d’Orcau que fa més de cinc metres de longitud. Tot i que Àngel Galobart apunta que voldrien obrir abans de finals d’any, la complexitat del projecte fa impossible de moment posar-hi una data exacta.