Padrines empoderades

Tot just fa deu dies que ha arribat a les llibreries la novel·la gràfica Padrines. Maternitat i criança d’una generació silenciada (Pagès Editors). Mariona Visa ha donat veu a sis dones de Ponent, dibuixades per sis artistes, que expliquen com van descobrir la sexualitat i com van parir i criar els seus fills en plena postguerra.

Les entrevistades són sis àvies, però representen tota una generació de dones silenciades. Padrines és una novel·la gràfica amb guió de la professora de la Universitat de Lleida Mariona Visa Barbosa i dibuixos de Clara-Tanit Arqué Cardona (que també ha estat la coordinadora gràfica), Lorena Rivega, Isabel Vila Caballero, TintaFina, Alba Feito i Laia Arqueros. Un llibre en femení plural sobre maternitat i criança en plena postguerra.

Tot va començar quan l’autora del text va ser mare. Tenia converses amb la seua àvia sobre la maternitat i les seues experiències eren tan llunyanes, tan diferents de les que ella mateixa estava vivint que va sentir curiositat per descobrir-ne més. Un dia la va anar a veure amb una càmera de vídeo i li va fer una llarga entrevista. “Em vaig adonar que formava part d’una generació de dones silenciades que tenien moltes coses a dir.

Històries que en molts casos ni tan sols havien explicat a les seues pròpies famílies.” I va decidir entrevistar altres padrines del seu entorn. Els preguntava quan els havia vingut la regla, com va ser el seu festeig, com van anar els embarassos, els parts, les lactàncies. Tot el cicle reproductiu. “Cap era conscient d’explicar-me una història excepcional, tot eren episodis de quotidianitat, però era un món molt desconegut per a nosaltres, en alguns casos colpidor, fins i tot.

Encara que elles no ho sabessin, el que m’explicaven era extraordinari.” Trencaven silencis. Els avortaments espontanis que algunes d’elles havien tingut els havien callat fins i tot als marits, per por a l’estigma, a quedar marcades. Però també perquè algunes ni tan sols van ser conscients d’haver avortat fins que no van sentir explicar una experiència semblant a la seua a una altra dona, i sempre en veu baixa. “A mi també em va passar això: em vaig trobar una boleta allargada als panyos”, va concloure una de les padrines en sentir com una veïna deia que havia avortat. Ella, ni n’havia estat conscient.

Les padrines d’aquest nou llibre de la col·lecció Doble Tinta de Pagès Editors, que dirigeix Jaume Barrull, van ser mares entre els anys quaranta i els anys cinquanta, en plena postguerra. I aquest context històric pesava molt. Les dones portaven el pes de la casa, ajudaven en les tasques agrícoles, es feien càrrec dels fills, dels pares i dels sogres quan es feien grans, però no comptaven. “A mesura que anava fent entrevistes em sorprenia més i més que fossin dones criades per casar-se, per formar una família, per tenir cura dels fills quan eren petits i, paradoxalment, no rebien cap mena de formació.

És com si es donés per fet que se’n sortirien per instint.” Una de les frases que més es repeteixen al llibre és: “Jo no sabia res.” I era així, algunes, ni tan sols sabien què era la regla quan van sagnar per primera vegada. Un desconeixement terrible sobre el seu propi cos, sobre la sexualitat. “Una fins i tot em va explicar que quan es van casar no sabien per quin forat havia d’entrar el penis i que durant un temps ho van provar pel forat del pipí i que li feia molt mal. No en tenien ni idea.” Tampoc s’ha d’oblidar que eren uns temps en què morir de part era més que una quimera. Per això tantes dones van fer de dida, alletant els fills de les que ja no podien fer-ho, amb altruisme. I creant l’estret vincle dels germans de llet.

Totes coincideixen, després de mirar enrere, que ara estem millor. I fan una llista que no s’acaba d’avantatges: productes d’higiene femenina, control d’embarassos, accés a la informació. Per a elles, que ni tan sols podien ajudar en la matança del porc si tenien la regla, ara estem molt millor. I és cert que s’han superat molts tabús. Però elles no van tenir la dificultat de conciliar la vida laboral amb la familiar, que és el gran repte pendent de la nostra societat. “Al llibre no fem una idealització dels temps passats, perquè expliquem moltes penúries, però és cert que la seua era una maternitat compartida, sabies que sempre tindries algú que t’agafés el nen si havies de fer una truita perquè les famílies eren extenses i convivien diferents generacions en una mateixa casa.

Nosaltres ens hem trobat més soles en la maternitat.” Tot i això, Mariona Visa subratlla que tampoc no va ser fàcil per a elles aquesta convivència. “En algun cas fins i tot van anar-se’n de la casa pairal per les desavinences amb els sogres. No sempre era fàcil.” I també els tocava conciliar, en certa manera. Emportant-se la criatura al camp o, fins i tot improvisant un bressol entre caixes de fruita a les que els tocava anar al mercat. Sis testimonis que es relaten respectant l’oralitat del seu relat i que sis il·lustradores han interpretat en roig i negre perquè és un llibre “molt visceral en què hi ha molts fluids corporals”. La vida.

Enriqueta Urgell: “Amb la fúria amb què sortia la meva llet, escatxigava tothom de la vora”

87 anys, nascuda a Reus. Viu a les Borges Blanques i es mare de dos nens

Vaig tenir el primer fill als 27 anys i el segon, quan ja en tenia 44. El segon el vam estar buscant i desitjant durant molt de temps, però no va arribar fins que ell va voler, divuit anys després. El primer fill em va ajudar moltíssim a criar el segon, sort en vaig tenir d’ell. Ara ens hem quedat sols, els fills són fora de les Borges. Un, a Barcelona i l’altre, a Londres. Sort en tenim dels telèfons mòbils! Quan va néixer el primer nen, sempre teníem els nostres pares a la vora. Els nens es van criar amb els seus padrins, i això va anar molt bé per a tots. Jo vaig donar la popa als dos durant un any i mig i, fins i tot, vaig fer de dida, alletant el fill d’una amiga que ho necessitava durant uns quants dies. Tenia molta llet. Quan donava la popa, tothom havia de marxar perquè amb la fúria amb què sortia la meva llet escatxigava qui hi havia a la vora. Sempre pateixo pels meus fills, perquè

no els passi res. Encara ara! No hi ha cap diferència amb els nets. Els estimo igual i pateixo igual

Mari Carme Perera: “Les mares patim més que els pares”

80 anys. Nascuda i vivint a les Borges Blanques. Mare d'un nen i una nena. 

El primer nen va ser el més complicat. Tot em va venir de nou i, a més, ho havia de combinar amb una botiga que regentava. Jo no vaig tenir gaire ajuda de la meva mare. Vam viure sols des del començament. Els meus embarassos, des del primer fins a l’últim dia, vaig passar-los molt malament, vomitant sempre. Vaig donar popa sols fins als tres mesos. El pediatre sempre em deia que els nens no s’alimentaven prou i vam acabar donant-los el biberó, fins que van estar ben grassets. No s’acaba mai de patir quan ets mare. Quan marxaven amb bicicleta, quan anaven a la discoteca, fins i tot ara. La mare sempre pateix. Crec que sempre pateix més la mare que el pare. Nosaltres som més emocionals, plorem fàcilment, més que els homes, que potser ho pateixen més per dins. No ho sé... Els nets són com si fossin fills meus, també. Quan passen dos dies sense saber res d’ells, també pateixo.

Nuri Roigés: "Sembla que no pugui ser que tots els meus fills hagin sortit tan bé"

87 anys, nascuda a la Baronia de Rialb. Viu a Mollerussa i és mare de dues nenes i dos nens

No vaig trobar gens difícil tenir els meus quatre fills. El meu pare era pagès i va treballar molt per nosaltres. Vaig tenir la meva primera filla quan tenia 25 anys. Vaig parir a casa, amb la llevadora. I jo sola, amb alguna ajuda de la sogra, vaig criar la meva canalla. M’havia d’espavilar i aprofitar els moments que em deixaven lliure per fer les meves coses. Encara recordo els dissabtes que els deixava dormir, agafava la bicicleta, anava ràpidament a la perruqueria i tornava ben pentinada amb la canalla encara al llit. Havia d’aprofitar qualsevol moment. Soc padrina i fins i tot repadrina. Tinc sis nets i un besnet de dos anys que de tant en tant em vol donar ensurts graciosos. Tota la vida que he patit pels meus

fills. Sempre desitjo que estiguin bé i he tingut la sort que tots quatre són molt bons. Sembla que no pugui ser que tots i cadascun d’ells hagin sortit tan bé. No em puc queixar.

Carme Vidal: "Al començament de ser mare, em vaig sentir molt sola. Després d'anys cuidant la filla, ara és ella qui em cuida a mi"

93 anys. Nascuda a Arbeca, viu a Mollerussa. Mare d'una sola filla. 

Vaig tenir la meva filla a Tamarit, sola, forastera, un any després de casar-me amb el meu home. Sols tenia 24 anys, però en aquella època era ben normal. Encara recordo casant-me a l’església de Tamarit, amb dos parelles més, i acabar regatejant el preu amb el capellà, que ens volia cobrar el preu sencer a cadascun dels matrimonis. Va fer una sola missa per a tots plegats. Era injust pagar tant! Vam marxar sense pagar. Quan vaig parir, vaig tenir l’ajuda de la meva mare i la meva sogra, però la criança la vaig passar sola i em vaig sentir sola, també. El meu home, que era camioner, era tot el dia fora de casa. Pràcticament no coneixia la seva filla. Sort en vaig tenir de les veïnes i amigues. Quan la nena es posava malalta, sempre pensava que voldria quedar-me jo la seva malaltia perquè no patís. Després de molts anys de cuidar-la, ara és ella qui em cuida a mi. Em sap greu donar-li tanta feina. Els fills s’han de tenir amb moralitat, amb estimació i, sobretot, amb ganes. Els fills s’han de tenir perquè es volen, sense fingiments.

Mariona Visa Barbosa (professora UdL): "El còmic et permet ser molt elegant"

Mariona Visa va sentir la necessitat de preguntar a la seua àvia sobre maternitat i criança dels fills quan va ser mare. D’aquí en va sorgir un projecte que depassava l’interès personal.

Amb quantes padrines va parlar? Amb vuit, tot i que al llibre en surten sis, de les quals, malauradament, dos ja no hi són. Hem de parlar amb les dones de la nostra família abans no sigui massa tard. Em vaig aturar quan en portava vuit perquè l’última entrevista la vaig fer l’11 demarç de 2020... i va arribar la pandèmia.

Per què una novel·la gràfica? Perquè volia respectar la seua oralitat i explicar les històries d’aquestes dones sense exposar-les massa, sense cognoms, sense fotografies. El còmic et permet ser molt elegant encara que sigui un llibre amb molts fluids corporals. Les sis il·lustradores han

tingut llibertat creativa i encara que ha estat difícil coordinar l’edició, el resultat suma.

I elles, com ho han viscut? Estan molt contentes. Ja els hem dit que comptem amb elles per a les presentacions! M’agradaria que després de llegir el llibre tothom volgués parlar amb la seua padrina.