Projecte Guau: L'amistat entre humans i gossos

Sembla que avui la Coco està trista, com jo”, diu el Tarek mentre fa carantoines a una gosseta que se li passeja tímidament entre les cames. Ell, juntament amb l’Omar i el Brahim, és un dels usuaris del projecte Guau, que treballa amb gossos del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia –també conegut com Refugi dels Peluts– les habilitats socials de persones que es troben en situació de sense llar. Es tracta d’una Intervenció Assistida amb Animals, un tipus de teràpia que, en aquest cas, propicia que es creï un efecte reflex entre la situació de vulnerabilitat dels animals i la de les persones sense llar, fet que ajuda a prendre consciència de la importància d’adquirir uns hàbits, així com de potenciar uns vincles afectius sans, amb l’objectiu d’obtenir recursos per tal de poder fer front a situacions adverses de la vida i millorar la seua realitat.

El projecte, impulsat per l’Àrea d’Inclusió de la Paeria i que enguany ja va per la quarta edició, aprofita les competències socials dels gossos per crear vincles emocionals amb persones que no tenen una situació fàcil. Sol tenir tres tipus d’usuaris: gent que viu al carrer, gent que és temporalment a l’alberg o en un pis amb educadors i gent que té la seua pròpia casa, com vindria a ser el cas de l’Omar, que portava molts anys sense llar i ara ha tingut accés a un pis. L’empatia d’aquestes persones respecte a la situació dels animals propicia una major implicació amb l’activitat, ja que acostumen a ser peluts que també carreguen la seua pròpia motxilla.

Sovint són gossos amb pors o que no han rebut afecte i atenció per part dels humans, per la qual cosa al llarg de les diferents sessions també fan una evolució, igual que els seus educadors. En aquest sentit, són els usuaris els qui, a l’inici de les sessions i després de conèixer els diferents animals del refugi, poden triar el gos amb el qual volen treballar, que sol ser amb el que es senten més identificats.

“Mai havia tingut mascota, però si pogués adoptaria aquesta mateixa gossa”, explica el Brahim, un jove marroquí de 19 anys que actualment viu en un pis tutelat per educadors socials. El Brahim recorda com la gossa, que “s’ha convertit en la meua amiga”, li tenia por els primers dies. Ara que ja fa un temps que es coneixen, només veure’l la petita peluda salta d’alegria. “A l’inici era bastant desconfiada, però a poc a poc ha anat aprenent que no ha de tenir por i s’ha acostumat a mi, crec que hem creat un vincle molt bonic”, diu amb un somriure a la boca.

Seguidament, li tira una pilota i la gossa arrenca a córrer embogida per agafar-la. Quelcom semblant li succeeix a l’Omar, que assegura que “trobaré molt a faltar les estones amb el gos, ara que acaba l’edició del projecte”. Tot i això, afirma que mirarà de participar en la propera edició, ja que “estic malalt des de fa un temps i aquestes sessions crec que m’estan ajudant en el procés de curar-me, em serveixen per refrescar-me i airejar-me”, diu. L’Alba Marquès, artífex del projecte i educadora social de l’Àrea d’Inclusió de la Paeria, és l’encarregada de conèixer el perfil dels usuaris a qui pot anar bé participar-hi i derivar-los. Explica que “no és obligatori fer-ho” i només hi ha un requisit, “que els agradin els gossos”, mentre destaca els beneficis que comporta “ocupar el temps de lleure d’una manera tan significativa”.

Jocs per treballar habilitats dels gossos com són l’olfacte i la concentració o circuits d’agilitat amb cercles, tanques i cons són només algunes de les dinàmiques que duen a terme els usuaris durant les diferents sessions que tenen lloc un cop per setmana al llarg de tres mesos. Aquestes les guia la Maylos Rodrigo, tècnica en Intervencions Assistides amb Animals de l’Associació Ilerkan, que les sol dividir en tres parts. Inclouen una benvinguda als animals i una estona perquè juguin i acariciar-los; una part teòrica centrada en l’ensinistrament dels gossos que inclou coneixements sobre benestar animal i educació; dinàmiques per afavorir el treball en equip i motivar la cohesió del grup amb uns objectius predeterminats i, finalment, una estona per acomiadar-se dels peluts i, posteriorment, avaluar les impressions, resoldre dubtes i compartir sensacions experimentades durant l’activitat. “Al llarg d’aquestes sessions busquem tant el benestar de l’animal com de les persones”, explica la Maylos, que assegura que “el caràcter d’aquests gossos ajuda molt a trencar el gel”. Cal tenir en compte que els usuaris del projecte no s’acostumen a relacionar fora d’aquest espai, però “durant l’activitat formen un equip”, diu. 

En aquest sentit, el Tarek explica que, tot i que porta 15 anys vivint a Lleida, a través d’aquestes sessions “he conegut gent en una situació semblant a la meua, fet que m’ha ajudat a sentir-me menys sol”. Així, amb les dinàmiques es poden treballar, en el cas dels usuaris, aspectes com són la responsabilitat de cuidar un animal i de tenir un horari i, en el cas dels animals, la seua socialització amb la fita de facilitar-ne l’adopció. “El projecte és bidireccional, i el fet de fer-los treballar a tots en equip a l’hora de fer algunes activitats afavoreix l’expressió d’emocions i la cohesió de grup”, explica la Maylos, que conclou que “com menys temps estiguin els gossos al Refugi millor, i el fet de poder disposar, amb aquesta iniciativa, d’un grup de persones que els eduqui, facilita molt que una família els acabi adoptant”.

I és que amb les quatre edicions que té actualment el projecte han quedat provats els seus nombrosos beneficis per a ambdues parts. Gran part dels gossos que hi han participat ja han sigut adoptats. Així mateix, mitjançant la difusió que ha tingut la iniciativa també s’ha contribuït en la sensibilització de la població en general sobre les persones sense llar que, per la seua part, s’han beneficiat de l’experiència amb un augment de la seua autoestima, alhora que s’ha constatat una major adherència als diferents programes d’inclusió social que hi ha a la ciutat. Queda palès així que els gossos són el millor amic de l’home, però històries com aquesta demostren que també nosaltres podem esdevenir els seus millors aliats.

El paper dels voluntaris al Refugi dels Peluts

S’ha demostrat que els animals que han participat en el projecte Guau ho han tingut molt més fàcil a l’hora de ser adoptats. Això és degut al fet que, a l’estar millor socialitzats, tenen més habilitats per relacionar-se, ja sigui amb altres animals o amb humans. En aquest sentit hi ha un grup de voluntaris, que conformen l’Associació de Voluntaris del CAAC, que també fan una gran tasca per tal de facilitar les adopcions dels peluts que hi ha al Refugi. S’encarreguen de treure’ls a passejar, educar-los i conèixer-los, amb l’objectiu de poder assessorar les famílies que volen incorporar un membre de quatre potes a la casa. El fet de saber les necessitats de cada animal els permet endevinar quin és el que més es pot adaptar a l’estil de vida de cadascuna de les famílies. Actualment hi ha uns catorze voluntaris. Alguns hi dediquen un parell de tardes entre setmana, tot i que el gruix important de feina té lloc els dissabtes al matí. La seua tasca, però, no acaba en el moment en què un pelut és adoptat. També s’encarreguen de fer un seguiment de les adopcions. “Ens agrada saber si estan bé i, en cas que hi hagi algun problema, mirem d’ajudar-los en el que puguem”, explica Cristina de Dios, que és l’actual presidenta de l’entitat. En aquest sentit, afegeix que també fan apadrinaments, acollides i busquen famílies que puguin fer-se càrrec dels peluts. “És una tasca no remunerada i la compaginem amb la nostra vida personal”, explica la Cristina, que afegeix que “és molt fàcil agafar-los afecte”, fins al punt que molts dels voluntaris que hi participen “han acabat adoptant animals del refugi”.