Visitem la Ciutat dels Infants, una escola de Sarajevo que va reconstruir l'entitat del Col·legi d'Arquitectes Tècnics Lleida Solidària

Hi ha una escola infantil a la ciutat de Sarajevo que s’anomena La Ciutat dels Infants. Va ser construïda l’any 1999 per l’entitat Lleida Solidària –promoguda pel Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Lleida– després de la guerra de Bòsnia. Des d’aleshores, en les seves aules s’ha sembrat la llavor de futur de nombroses promocions de nens, fills de la postguerra. Vint-i-tres anys després, uns plafons descolorits i la memòria popular recorden aquest assoliment.

Des del barri turc, passant pels amples carrers imperials de l’època austrohongaresa i per davant dels edificis soviètics, se segueix per l’anomenada avinguda dels franctiradors –ara, Nova Sarajevo- fins a la vila olímpica. És l’espina dorsal de l’esquelet que esdevé la ciutat de Sarajevo, vorejant el riu Miljacka travessat pels seus nombrosos ponts, escenaris i testimonis de tantes tragèdies. Uns arbres que fa vint-i-set anys eren planters de plàtan arribats d’un viver baix-empordanès ens escorten fins a Mojmilo, el barri que la ciutat olímpica va crear per als Jocs d’Hivern de l’any 1984.

Arran de la guerra de Bòsnia i del setge de Sarajevo –el més llarg de la història moderna–, l’indret on s’havien allotjat els atletes representants dels valors de l’olimpisme i de l’esperit de germanor universal es va convertir en runes amb cicatrius de trets i metralla com les que –malauradament– avui ben bé podrien correspondre a Mariúpol i altres poblacions de la devastada Ucraïna.

Aquesta és la imatge que van copsar els promotors de la seva reconstrucció una vegada constituït el Districte 11 Barcelona quan, provisionalment, l’ajuntament de Barcelona –a proposta de l’alcalde Maragall– va annexionar simbòlicament Sarajevo per abocar-hi la seva solidaritat i la de tot Catalunya. El punt neuràlgic és la plaça Barcelona –inaugurada en el seu moment per Tricicle– on es fa palès l’abandonament al qual, amb el temps, la capital catalana ha sotmès la seva germana balcànica.

Ho evidencien unes banderes de la ciutat comtal i de l’olimpisme en un estat tan deplorable com si haguessin passat una nova guerra, una malmesa taula de ping-pong que en els seus millors temps havia rebut les esmaixades de Pasqual Maragall i un brut monòlit datat durant la primavera del 1999 que reflecteix les seves pròpies paraules i la seva creença que “Europa reneix a Sarajevo”.I aquí és on es troba l’escola que l’entitat Lleida Solidària va reconstruir entre els anys 1996 i 1999. El seu nom: La Ciutat dels Infants. Llum, colors, espai... vida, en definitiva, la caracteritzen.

És pública i depenent d’una institució que en gestiona un total de 36 a tota la ciutat. Amb 2.000 metres quadrats, és la més gran de tot Bòsnia i té una capacitat de 270 places per a nens des de 6 mesos fins a 6 anys d’edat, en 11 grups amb dos mestres cadascun. I aquí és precisament on trobem l’Aldijana, una professora que, com a lleidatans, ens agraeix la tasca d’un passat que ha atorgat un futur a la seva comunitat. Com la mateixa ciutat, l’escola és diversa; hi ha professores amb els cabells descoberts i, fins i tot, tintats de fúcsia i d’altres amb túnica i hijab.

Música, expressió corporal, anglès... Activitats extraescolars, festivals. Tot fomenta l’aprenentatge d’un sistema obligatori d’ensenyament que combina i comparteix el seu pati amb un parc municipal. Abans de ser l’escola de l’etapa postolímpica que va destruir la guerra, va ser el Centre de Premsa de les Olimpíades Sarajevo’84.

Després de tres anys d’obres executades per professionals locals, i en la fase immediata de postguerra, l’escola va esdevenir un centre pilot del renovat sistema educatiu del país i la seva cuina donava servei de menjador a la resta de centres de la capital bosniana. I per tal d’escolaritzar, aleshores, el màxim de la població infantil, va arribar a acollir diàriament dos torns, de 500 nens al matí i de 500 a la tarda.

És un saber popular que el centre va ser totalment refet per l’equip que va gestionar el lleidatà Ramiro Muñoz –que, actualment, exerceix a Luxemburg–, amb el finançament de la Unió Europea, de l’ajuntament de Lleida i de la diputació de Lleida. I no pas pels plafons descolorits amb imatges de la inauguració que mantenen penjats a l’entrada.El Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Lleida va impulsar a finals de l’any 1995 la Fundació Lleida Solidària, que es va especialitzar en projectes de cooperació al desenvolupament en matèria de construcció en diversos vessants.Lleida va construir un espai dedicat a l’ensenyament a Sarajevo que ha contribuït decisivament –cada dia feiner, de les 6.30 a les 17.00 hores durant 23 anys– a educar generacions de fills de nens de la guerra.

Un d’aquells –ara, pare– explica que quan tenia uns 4 anys, la mateixa edat amb la qual va inscriure el seu fill a l’escola, va defensar-la junt amb els seus amics quan, durant la postguerra, la gent volia desmuntar la tarima de fusta del terra per cremar-la per tal d’escalfar-se: “Això no es pot tocar; és nostre.” Així i tot, no ho van poder evitar i la fusta consumida pel foc va haver de ser substituïda. No obstant, aquesta determinació és la que demostra la resiliència d’aquesta ciutat, que és un model de dignitat.

La Ciutat dels Infants n’és un exemple i qualsevol lleidatà se sentiria molt orgullós de la contribució de la seva ciutat. També, que la tasca de Lleida Solidària continués amb l’entusiasme que va fer possible aquesta obra, més una cinquantena d’habitatges, una escola rural amb consultori mèdic i un local per a l’associacionisme veïnal a Bòsnia i Hercegovina.Els habitants i les autoritats de Sarajevo havien tornat a il·lusionar-se de nou amb la idea de compartir candidatura olímpica amb Catalunya en els jocs olímpics de l’any 2030.

En el seu discurs inaugural de les olimpíades de Barcelona’92, l’alcalde Pasqual Maragall va fer una crida a la treva olímpica i va instar i aconseguir la participació d’un equip d’atletes representants de Bòsnia en plena guerra. La flama olímpica roman encesa eternament entre ambdues capitals i els seus respectius països recordant que som “Amics per sempre”.

30 aniversari de l'inici de la Guerra de Bosnia

El 6 d’abril passat es va complir el 30è aniversari de l’inici de la Guerra de Bòsnia que oficialment va acabar tres anys més tard amb els Acords de Dayton. Coincidint amb la commemoració hem visitat la ciutat màrtir i assistit a l’acte de concessió pòstuma del títol de Ciutadà d’Honor al fotoperiodista català Jordi Pujol Puente, primer corresponsal estranger víctima del conflicte cobrint el setge, i a la presentació del llibre No dispareu en record, en el primer aniversari de la mort de Jovan Divjak, del general pacifista que va dirigir la defensa de la ciutat durant aquells 1.425 dies. En la visita ens acompanya el Manel Vila, president de l’ONG Districte 11 City to City, dedicada a bastir ponts amb i entre ciutats en conflicte que, a Sarajevo, treballa amb l’Obrazovanje Grada BiH (L’educació construirà Bòsnia i Herzegovina, OGBiH) que va fundar Divjak, i que, en l’actualitat, presideix l’Edo Becaric.

Així mateix, l’ONG local FLD (Fundació de la Democràcia Local), hereva de l’antiga Ambaixada de la democràcia local creada per Pasqual Maragall –presidida per la Jasmina Mujezinovic–, manté la relació de Sarajevo amb l’ajuntament de Barcelona. L’Alma Masic, que hi pertany, ens ha fet de traductora. A tots ells, la meva profunda gratitud.