Cementos Tigre de Cervera es l'única empresa de tot l'estat que encara elabora ciment com es feia abans

De les cinc fàbriques de ciment natural que hi havia a Cervera fa cent anys avui en dia només resisteix la Tigre. El Josep i el Jaume Toldrà són la quarta generació al capdavant de l’empresa, que té més de setanta-cinc anys d’història. Després de superar diverses crisis, miren el futur amb l’optimisme i la seguretat de qui fabrica un producte molt preuat.

"Als anys noranta encara utilitzàvem dinamita per trencar les roques més grosses de la pedrera. Fèiem potser vint-i-cinc forats en línia, col·locàvem els cartutxos, els colgàvem amb fang i els posàvem una metxa. Els primers la tenien més llarga i els últims, més curta, de manera que anàvem caminant i encenent-les una rere l’altra amb la punta de la cigarreta. Quan començaven les primeres explosions, que petaven molt fort, encara no havíem acabat de cremar les darreres.” Això ho explica Ramon Toldrà, que fa gairebé vint anys que es va incorporar a Cementos Tigre, l’empresa del sogre. Arran dels atemptats de l’11M de Madrid –part dels explosius havien estat robats en una mina– i el control sobre aquest tipus de material per part del sector es va intensificar fins al punt que “vam decidir que era més pràctic i segur comprar-nos una màquina i deixar córrer el tema de les explosions”.

En una empresa com la seua, tant ell com els seus fills Josep i Jaume fan tots els papers de l’auca: des de trencar la pedra marga a la pedrera fins a carregar els camions que surten de fàbrica plens fins dalt amb sacs i sacs de calç hidràulica. De la matèria primera enterrada sota terra des de fa més de trenta milions d’anys al producte final a punt per ser venut al detall. Cementos Tigre és l’única supervivent d’una petita indústria que va revolucionar la Segarra a la segona meitat del segle XIX. “Aquí es feia molt guix, el típic guix blanc per arrebossar les parets de les cases, que es coïa amb llenya perquè només necessitava 600 graus de calor. El ferrocarril va facilitar la importació de carbó per poder coure la pedra a temperatures molt més altes i fer ciment natural i calç hidràulica. De passada, el mateix tren s’enduia el ciment”.

Avui en dia, ben entrat el segle XXI, Cementos Tigre és l’única empresa de tot l’estat que encara elabora ambdós productes: ciment natural ràpid i calç hidràulica. La matèria primera d’ambdós surt de les seues pedreres i els que no hi entenguin tampoc no els sabrien diferenciar.

Un operari de la fàbrica controla la màquina que posa el ciment en sacs i els deixa a punt per vendre.

L’Anna Carulla, la seua dona, recorda que l’empresa va endegar-la el tiet del seu pare el 1945. “Es deia Francisco Carulla i els primers anys va llogar les instal·lacions (pedrera, forn i fàbrica) a un fabricant que ja existia. En pocs anys va construir la seua pròpia nau als afores de la ciutat i va acabar comprant tot el negoci. El tiet Cisco era un senyoret que vestia com a tal i que fumava purets. Ell no s’embrutava les mans, era solter i va deixar el dia a dia del negoci a un nebot seu: el Jaume Carulla. Ell era el pare de l’Anna, el sogre del Ramon, l’avi del Josep i el Jaume.

Anna Carulla. El 2014 es va incorporar a l'empresa familiar després d'una llarga trajectòria com a mestra.

Tot queda a casa: un món que s’autoreprodueix a còpia de pencar. “El pare era molt treballador, no en tenia prou amb la fàbrica que encara feia feines per als altres amb la pala de la pedrera. El secret per sobreviure? Posar-hi moltes hores i no gastar mai més del que tenia. Tot el que hem invertit sempre ho hem pagat al comptat, mai no ens hem hipotecat”, confessa l’Anna.

Mentalitat de secà: no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. A partir dels anys seixanta el sector va viure una forta sacsejada: el ciment Portland es va imposar gairebé com a única opció en construcció i “els nostres productes van anar quedant relegats i marginats i van sobreviure perquè encara eren útils per a feines molt concretes ja que s’asseca molt més ràpid”, explica el Josep.

“En ser una empresa molt petita vam poder anar tirant i quan la competència tancava anava equilibrant la demanada. Durant molts anys aquí només hi treballava el meu sogre, una secretària i jo”, recorda el Ramon. El ciment natural i la calç hidràulica tenen més virtuts davant del Portland, per això d’un temps ençà estan recuperant terreny. O si més no han deixat de recular. Molts arquitectes i constructors en reconeixen les bondats en moltes més situacions que no pas abans. “Si vols fer els fonaments i l’estructura d’un bloc de pisos el millor és el Portland, però si vols arrebossar una casa, és molt millor el nostre perquè és més permeable. Al final, si cobreixes una casa amb Portland és com posar-li una bossa de plàstic. A la llarga, té problemes de condensació i d’humitat.

La calç hidràulica, per contra, deixa que surti i transpiri, de manera que treballa millor. A banda, és clar, que tot el procés de fabricació té una petjada ecològica molt menys nociva perquè tot és natural i no és necessari fer una despesa energètica tan bèstia com en el cas del Portland”, diu el Josep. “D’altra banda el nostre producte no és tan dur, per això treballa millor en zones concretes, com les teulades. Encara que no es noti, les cases es mouen i si tu fixes les teules amb Portland s’acaben trencant perquè davant del moviment el Portland no cedeix. També és un producte que té molta sortida en la reconstrucció d’edificis històrics. En construccions com la Seu Vella de Lleida fan servir el nostre ciment perquè és molt adequat per a aquest tipus d’intervencions.

Deixa que la pedra respiri i en casos de canvis de temperatures no la malmet ni l’esquerda”, afegeix el Josep.“El fet que cada vegada hi hagi més arquitectes que tornen a treballar amb calç hidràulica fa que la demanda vagi creixent a poc a poc i avui en dia estem treballant al límit de les nostres possibilitats”, comenta el Ramon. “Els quatre forns funcionen a ple rendiment i això no sé si ho havia vist mai.” Aquest ressorgir dels productes natural és un corrent habitual arreu d’Europa.

“Al nord fa temps que hi han tornat i ara fins i tot es tornen a estudiar a les facultats.” Les noves generacions d’arquitectes ja no surten enlluernades per les bondats de la modernitat industrial i miren els productes tradicionals com una opció amb moltes virtuts a tenir en compte.La pedra marga –la matèria primera, molt habitual al subsol de la Segarra– s’extreu i es trenca, es passa per una màquina per separar-la de la sorra i es porta als forns. Situats a l’aire lliure, amb un aspecte entre desmanegat i abandonat als ulls d’un ignorant, són uns cilindres de paret de totxana refractària sota terra, que s’omplen per dalt i es buiden per baix. “Els forns han de funcionar sempre, cada dia de l’any. Per la part superior es cobreixen amb les pedres mesclades amb una mica de coc de petroli. A la part central del forn s’arriba a la temperatura òptima i a mesura que l’anem buidant de sota les pedres van caient i es van refredant”, explica el Ramon. Després, les pedres es xafen fins a convertir-les en farina.

Sense additius, sense més tractaments que el de moldre-les fins a aconseguir una sorra molt fina. Tot aquest procés avui en dia està mecanitzat, “però quan el meu pare era jove les pedres es trencaven amb pic i pala i els camions es carregaven a mà”, recorda l’Anna. Les fotos antigues, datades dels anys quaranta o cinquanta, ens mostren uns homes que es protegeixen del sol amb un mocador al cap i carreguen a mà els blocs de pedres a les vagonetes. La feina era físicament molt dura, del començament fins al final. D’aquelles explotacions en queden alguns talls verticals i nus que limiten amb camps de cereals. Uns menuts penya-segats que tallen en sec una protuberància coberta de matolls i quatre arbres mal comptats.

Fins al segle XXI, les roques grans s'esberlaven amb dinamita i les pedres es portaven en vagonetes.

La llei obliga a anivellar la terra de manera que quedi al més natural possible, que el paisatge no es vegi afectat. “El nostre objectiu és fer una fàbrica nova i fins i tot començar a produir pintures naturals per a exterior”, apunta el Josep. “Hem de ser prudents, però estem convençuts que tenim futur perquè cada vegada hi ha més consciència del valor que tenen els productes naturals.”

Josep Toldrà. A la fàbrica conserven alguns cartells originals de fa molts anys.