Federòptics Roure: Una família de Mollerussa amb molta vista

Federòptics Roure de Mollerussa celebra mig segle de vida. És, però, més que un negoci. La seua història és la d’una nissaga d’emprenedors. Van començar amb una fàbrica de sabó i més endavant va venir una rellotgeria: va evolucionar fins a ser un centre d’optometria tan avançat que ha rebut premis a iniciatives com la del Gimnàs de la Visió.

La història de Federòptics Roure està estretament lligada amb l’evolució de la ciutat de Mollerussa, un municipi que va passar de ser un petit poble perdut enmig el Clot del Dimoni a convertir-se en una ciutat de referència en l’àmbit socioeconòmic i amatent de noves oportunitats, fet que no hagués estat possible sense l’arribada de les aigües del Canal d’Urgell. Entre totes aquelles persones que van veure en l’actual capital del Pla d’Urgell un lloc amb possibilitats hi havia la família Roure.

En l’actualitat, aquesta nissaga que porta ja 50 anys tenint cura de la visió de les persones, té un equip format per optometristes que apliquen tècniques capdavanteres per millorar la visió i el seu rendiment ocular.

Aquesta història va començar fa mig segle. El primer a arribar a Mollerussa va ser Manel Roure Daniel, d’Alpicat, juntament amb Carme Piñol, d’Aspa, que a principis del segle XX van regentar una fàbrica de sabó al carrer Ferran Puig. Als anys trenta, van adquirir una casa al centre del poble, a la plaça Manuel Bertrand.

També va venir a la ciutat Joan Arnaldo, veí de Golmés que va aprendre l’ofici de rellotger i en va agafar experiència a Barcelona, on es va casar amb Angelina Arboix abans d’ubicar-se a Mollerussa i llogar una casa al costat de Manuel Roure, on va obrir una joieria rellotgeria. Els fills d’ambdós famílies, Manuel Roure Piñol i Dolors Arnaldo Arboix, van viure ja de ben petits un al costat de l’altre, en una Mollerussa que creixia i al mateix temps trontollava enmig d’una Guerra Civil. Es van casar i el 1942 va néixer Manel Roure Arnaldo. Va aprendre l’ofici familiar, de rellotger, però amb això no en va tenir prou.

El 1940 es van casar Manuel Roure Piñol i Dolors Arnaldo Arboix, pares de l'actual propietari.

Roure va descobrir un altre ofici que el va fascinar: l’òptica. Es va proposar estudiar fins a conèixer-ne tots els seus secrets. Es va casar amb la Paquita Greoles i va continuar estudiant, per lliure, amb tres fills petits voltant per casa, combinant-ho amb la feina a la joieria. Així, el 1971 el negoci es va ampliar amb una secció dedicada a l’òptica. Quatre anys més tard, va fer obres a l’establiment i va crear un espai independent amb zona de venda, taller i gabinet optomètric. Acabava de nàixer el que en aquells moments es deia Òptica Arnaldo.

Sempre va estudiar amb l’objectiu de progressar, fins que el 1978 va treure un excel·lent cum laude en Optometria per la Universitat de Mont-real. Pioner en l’estudi de l’optometria del desenvolupament i comportamental, que treballa en la prevenció, diagnosi i tractament dels problemes visuals de les persones i la seva relació amb l’activitat diària, ha dut a terme traduccions de més d’una vintena de tractats d’optometria i a partir del 1982 i durant una quinzena d’anys va ocupar el càrrec de vicepresident de la Societat Espanyola d’Optometria.

El 1986 l’òptica es va independitzar de la joieria agafant el nom de Roure Òptics. Eren anys de plenitud professional, impartint lliçons i seminaris a diferents Universitats. El 1995 el nom comercial va passar a ser l’actual: Federòptics Roure. La Sociedad Internacional de Optometría del Desarrollo y Comportamiento va reconèixer l’any 2015 la trajectòria professional de Manuel Roure entregant-li el premi d’honor per la seva investigació en l’àmbit de l’Optometria comportamental en un congrés celebrat a Gijón que va reunir més de 250 professionals de tot el món.Actualment, l’equip de Federòptics Roure continua treballant al mateix lloc, a la plaça Manuel Bertrand de Mollerussa i els mètodes s’han anat perfeccionant.

La principal missió: millorar el rendiment visual, perquè no és el mateix tenir bona vista que tenir bona visió, tal com apunta Núria Roure, filla d’en Manuel, també optometrista i que és la persona que l’ha succeït en el lideratge i gestió de l’òptica.

El 2017 van posar en marxa el Gimnàs de la Visió, que té com a objectiu millorar l’habilitat visual de les persones, siguin petites o grans, i aconseguir un millor rendiment en àmbits com el laboral o l’esportiu. Al seu capdavant hi ha l’optometrista comportamental Núria Baldrich Roure. “Els exercicis d’entrenament funcionen. Amb un pla personalitzat es pot millorar l’agudesa visual, la coordinació i el desenvolupament motor, la concentració en el treball i la velocitat de lectura”, remarca Baldrich.

El 2017 van posar en marxa el Gimnàs de la Visió, que ha estat premiat per la Welcome Talent Society.

Una tasca que va aconseguir un premi a la innovació comercial de la Welcome Talent Society. En aquest gimnàs es treballa per aconseguir millors resultats de la memòria visual, els predominis visuals, la visió esportiva, la perifèrica o centrada en la conducció.

Juntament amb Manuel i Núria Roure i Núria Baldrich formen part de l’equip de professionals les optometristes Tere Costa i Verònica Stolarczyk, el tècnic de laboratori i especialista en lents Jordi Graells, i Maricel Escolà, encarregada de la gestió comercial. Al centre s’hi fan exàmens optomètrics per prevenció o detecció de miopia, prevenció de cataractes o l’estudi de les capacitats d’enfocament, entre altres.

Són cinquanta anys en els quals Federòptics Roure de Mollerussa ha arribat a graduar 200.000 ulls, gràcies a la confiança de la seva clientela; de ben segur, algun dia arribaran al milió.

INVESTIGACIÓ

Manuel Roure té dos llibres publicats, Predominis visuals (Pagès Editors, 2012) (vegeu el desglossat) i Optometria holística (Milenio, 2017), que aposta per buscar la comoditat visual de cada persona, tractant d’una forma transversal qualsevol problemàtica, en comptes de centrar-se en especificitats.

En definitiva, buscar la visió (comoditat), no la vista (nitidesa), perquè no és el mateix tenir bona vista que bona visió.

Manuel Roure: "Cal ser honest amb la vida"

“Anys ençà, una òptica era tenir una caixa plena d’ulleres graduades: de mitja, d’una o fins a quatre diòptries. I anar provant.” Així ho recorda Manuel Roure. Però ell no volia ser òptic, sinó optometrista. Primer, però, es va dedicar a conèixer l’ofici de rellotger, tan arrelat en la seva família, treballant a Tàrrega, el 1956, i un any a Barcelona. El 1969 va decidir iniciar els estudis d’òptica. Ja estava casat i treballava, així que ho va fer a distància a Madrid, on només anava a examinar-se. “Treballava de dia i estudiava a les nits”, recorda. Es va treure la carrera en dos anys i mig. I així és com ara fa 50 anys la joieria Arnaldo va passar a oferir també el servei d’òptica. Va veure que en zones agrícoles com el Pla d’Urgell molta gent patia d’hipermetropia sense saber-ho. “La gent hi veia bé de lluny, però la cosa era diferent si havien de mirar de prop. La majoria dels mals estudiants eren hipermetrops que no podien llegir.

La gent es pensava que eren ganduls, però la veritat és que no podien, els costava estudiar.” Tampoc hi havia grans satisfaccions quan deies que calia posar ulleres al nen. “Ara les coses són diferents”, remarca. La seva feina no ha sigut la de vendre ulleres, sinó que la gent hi vegi d’una forma còmoda i correcta. “Nosaltres treballem per aconseguir un millor rendiment visual.

Quan es gradua, la majoria de miops de tot el món porten més graduació de la que realment necessiten. I així, cada cop necessiten més diòptries. I ulleres noves cada sis mesos. Nosaltres som honestos amb la vista. Busquem solucions perquè les persones hi vegin d’una forma còmoda i el més important, entenguin el que veuen.” Els dos llibres que ha escrit tracten aquesta temàtica: Predominis visuals (Pagès Editors, 2012), el primer, aborda, tal com diu el nom, els predominis visuals (l’organització més eficaç que té el cervell per integrar el món que ens envolta) de les persones i la seva importància a l’hora de fer treballs en els quals la direcció o la lateralitat són crucials, també en l’escolaritat, on cal afrontar l’aprenentatge i la lectura o la pràctica d’esports ràpids, on cal coordinació lateral entre ulls i mans.