Conill de bosc. La bèstia que s'ho menja tot

El conill de bosc és una espècie considerada en perill d’extinció per la Unió Internacional de Conservació de la Natura. Al mateix temps, en moltes comarques de Ponent són un problema creixent. Es mengen i malmeten tot tipus de collites, tant de secà com de regadiu, i els pagesos afectats ja no saben com fer-hi front. La seua proliferació està envoltada de rumors i teories que ningú no ha pogut demostrar i, de moment, el conill va fent.

Veure conills de lluny és molt fàcil, fotografiar-los una mica de prop ja no ho és tant. Només de sospitar que t’hi vols acostar, aquells que estaven asseguts sota l’ombra d’un ametller comencen a córrer buscant refugi entre la malesa dels marges, dins del cau, sempre en un lloc segur. “Fa milers d’anys que els conills són a la base de la cadena tròfica, se’ls menja tothom, per dir-ho d’alguna manera; això els ha obligat a desenvolupar un agut instint de supervivència. Són desconfiats, de seguida s’adonen del perill i no tenen cap interès a enfrontar-se a res ni ningú”, diu Gregorio Mentaberre, professor de la UdL expert en fauna salvatge. El conill de bosc és un animal territorial: si en un lloc troba refugi i menjar s’hi quedarà. “A les comarques de Lleida li és fàcil de fer els caus pel tipus de terra i per una geografia amb moltes serres baixes, talussos i bancals”, explica Francesc Cases, cap de secció d’activitats cinegètiques i pesca continental de la Regió de Lleida.

“Si a un terreny tan propici hi sumem que tenen accés al menjar, no té cap motivació per marxar.” Com a espècie, en tant que són molt vulnerables als depredadors, han desenvolupat una gran capacitat reproductiva per sobreviure. “Als pocs mesos de néixer les conilles ja tenen capacitat per quedar-se prenyades i fàcilment arriben a fer-ho cinc o sis vegades en una sola temporada. La seua esperança de vida ronda l’any, així que té relativament poc temps per procrear. L’índex de mortalitat provocada pels depredadors, entre els quals contem els caçadors, arriba al 90%”, apunta Cases. La pressió que reben és molt alta, per sobreviure han desenvolupat una arterosa capacitat de fugida i una alta capacitat reproductiva.

“Des de sempre que els pagesos hem conviscut amb els conills, tota la vida que n’hem caçat i ens els hem menjat”, explica Alejandro Domingo de Tàrrega. “Molts pagesos entenem la caça com una part de la nostra feina per ajudar a mantenir un equilibri en la fauna que ens afecta. Abans sorties el diumenge i t’enduies quatre conills cap a casa i tots contents, ara en mato tants que no donem l’abast. Aquesta primavera en una sola hora en vaig matar trenta, això ja no és normal.” De les deu hectàrees que té conreades a l’Urgell, enguany el conill se li ha menjat el 40%. “L’assegurança ens cobreix el primer any més o menys bé, després et van penalitzant i a partir del quart ja no en vol saber res. Si això continua així hi ha finques en què no pagarà la pena ni de sembrar”.

Alejandro Domingo davant del camp de cereal que es van menjar els conills.

El conill és una espècie que s’ho menja tot: cereals, arbres fruiters –sobretot li agrada molt la pera–, vinya, panís, ametllers i oliveres. Tot. El cereal, segons quan l’ataca, encara es pot mig recuperar, però amb els arbres fruiters el problema és prou greu: roseguen l’escorça i aleshores els arbres creixen dèbils i la producció minva. Això si no el mata directament. “Tenir un camp afectat pel conill és dur perquè perds molt rendiment i plantar de nou és molt car”, explica Ramon Comes, pagès de Corbins i responsables de fauna cinegètica d’Unió de Pagesos. “Ara ja fa molts anys que tothom planta posant protectors de plàstic dur, però si el conill té gana l’acaben trencant per arribar fins a l’arbre”.

Davant d’aquesta realitat molts pagesos i caçadors han arribat a la conclusió que el conill que hi ha avui en dia és diferent del que recorden de fa trenta o quaranta anys. Diuen que són més valents, més àgils i, de tant en tant, també en troben de pelatges diferents. També consideren que són resistents a la vixomatosi i la malaltia vírica hemorràgica. “L’any 1989 va entrar l’hemorràgia i va matar el 90% dels conills de la península i a les terres de Lleida no ens vam salvar. Aleshores semblava que havia de desaparèixer i, de fet, en moltes zones no s’ha recuperat mai més. Hi ha molts llocs de la península que no saben com tornar-lo a reintroduir”, explica Francesc Cases. Aquí, per contra, la població es va refer i va començar a proliferar fins al punt que, a partir del 2011, va arribar una nova cepa de l’hemorràgica més contagiosa però menys mortal. Mentaberre, de la UdL, raona que “si tens poblacions molt altes i relativament estanques –no fan migracions i no es mesclen amb conills d’altres zones llunyanes– és possible que desenvolupin una certa resistència a una cepa concreta d’una malaltia, de manera que allò que abans els matava ara ja no els afecta de la mateixa manera”, apunta. “Tot i això encara ens movem en terreny de les hipòtesis perquè el conill de bosc és una espècie que s’ha estudiat poc.”

Dos treballadors de Miarnau aplicant fosfur d'alumini en una bassa del Canal Segarra-Garrigues.

Per explicar l’arribada d’aquest suposat conill forà, que s’hauria mesclat amb –o substituït– l’autòcton, la idea recurrent és que això ho van provocar els responsables d’alguns vedats de caça. Mancats de conills, a causa de la crisi dels noranta, n’haurien introduït de nous. Qui més qui menys ha sentit a parlar de repoblacions, però cap dels experts consultats ho considera una hipòtesi amb recorregut. Roser Velarde és veterinària de la UAB especialitzada en malalties dels conills de bosc i sobre aquesta teoria diu: “Encara que no s’ha fet un estudi exhaustiu sobre el tema no hem trobat mai cap rastre genètic que ens pugui fer sospitar que els conills que hi ha ara siguin introduïts de fora. Potser en algun vedat han fet alguna repoblació, però m’inclino a pensar que van moure conills de zones properes i en tot cas no van tenir cap recorregut significatiu.” Tothom n’ha sentit parlar, de vedats que han mirat de repoblar per assegurar-se que hi ha conills.

El departament d'Acció Climàtica no té constància d’haver autoritzat cap repoblació de conills els darrers vint anys i tothom amb qui hem parlat per aquest reportatge –pagesos, agents rurals, tècnics de la Generalitat, investigadors i caçadors– expliquen que han sentit a dir que algun vedat ho havia intentat fer de manera il·legal i també que no s’havien acabat d’adaptar. El rumor és que capturaven exemplars d’un vedat i els alliberaven en un altre. Ningú no ha sentit a parlar d’alliberaments massius de conills forans o hibridats amb exemplars de granja. El fet que ara es puguin veure exemplars més valents o diferents és perquè la població és molt gran i això n’afavoreix la diversitat. “Cada vegada hi ha menys pagesos que puguin cuidar el paisatge, això fa que hi hagi més malesa on amagar-se i menjar”, explica Cases. “La implantació del reg gota a gota també ha transformat el territori, es garanteix el menjar”, explica Llorenç Ricou, cap dels Agents Rurals. “Els caçadors som un col·lectiu envellit, cada any es tramiten menys llicències i amb el conill ja no donem l’abast. Fa temps que la temporada del conill s’ha ampliat considerablement i col·laborem tant com podem amb els pagesos i amb l’administració”, assenyala Miquel Bargalló, històric caçador de Bell-lloc.

“Tots hem participat en alguna campanya per matar conills allà on ens ho han demanat, tant si ens agrada anar-hi com si no.” De tots els depredadors, els caçadors són els més efectius i, tanmateix, ja no arriben a tots els racons on se’ls ha sol·licitat. “Les batudes i les despeses les paguem de la nostra butxaca, i encara que és una activitat que ens agrada, molt sovint ho fem per ajudar.” La pandèmia tampoc no els ho ha posat fàcil, “els caçadors no tenien permís per sortir de les seues comarques i això va afavorir el conill. Moltes zones depenem dels companys de fora per mantenir la població en una quantitat raonable perquè nosaltres sols no podem”, explica Josep Salvador, pagès i caçador de Canós, a la Segarra. La sequera tampoc no és un factor que juga a favor: si no creix herba ni matolls als marges, vora els caus, per poder-se alimentar, els conills no tenen problemes per assaltar i cruspir-se els conreus.

Es pot parlar de plaga? L’administració considera que encara no per una qüestió de nombre d’exemplars per quilòmetre quadrat, els científics tendeixen a contextualitzar el debat perquè és un concepte que no poden quantificar. En el fons depèn de com afecta en cada cas. Els pagesos, de moment, estan desesperats i no veuen cap solució aviat.

Els caçadors són els majors 'depredadors' del conill i el col·lectiu que més ajuda presta als pagesos quan en una zona concreta la població d'aquest animal ha crescut massa.

QUAN LA CAÇA NO ESTÀ PERMESA Per a moltes espècies salvatges les nostres infraestructures suposen un perill i un greu problema per a la mobilitat en el seu ecosistema. De sobte, el seu hàbitat queda partit per la meitat i no sempre els és possible adaptar-se a la nova realitat. Per contra, els conills han trobat en algunes d’aquestes obres civils un refugi idoni per sobreviure i procrear. La majoria d’aquestes infraestructures s’aixequen sobre talussos, uns marges de terra artificials on és molt fàcil fer-hi cau. Si a més a més estan envoltades amb una tanca, com és el cas de les basses de reg, les autovies o les vies del tren d’alta velocitat, els conills queden fora de perill de la majoria de depredadors. Inclosos els caçadors, que tenen prohibit disparar si es troben a prop. En aquestes condicions els conills han procreat de tal manera que s’han convertit en un problema de seguretat. Des de fa tres anys, per combatre’ls en aquests espais, s’ha autoritzat a utilitzar el fosfur d’alumini. Es comercialitza en forma de pastilla i per manipular-lo s’han de tenir les autoritzacions pertinents. S’introdueix una pastilla de fosfur al cau dels conills i es tapa. Amb la humitat desprèn un gas que els mata. Segons Francesc Xavier Miarnau, gerent d’una de les empreses autoritzades, “aquest biocida no deixa rastre a la cadena tròfica, de manera que si una guineu es menja un dels conills morts no en queda afectada”. Si bé les actuacions dutes a terme fins ara han donat resultats òptims, “no està previst que a curt termini s’autoritzi el seu ús per part dels pagesos”.

.