Música alternativa quilòmetre zero

Són la darrera fornada de cantants i productors de música urbana que s’estan obrint camí a cop de bases intenses, loops, autotune i lletres punyents. A voltes també desafiants. Si el trap era el fill accelerat i repetitiu del rap, el drill és la descendència més macarra. Originari dels suburbis més conflictius de Londres i Chicago, la globalització i les xarxes van escampar aquests ritmes urbans per tot el món. A Lleida, sense entrar als circuits comercials o a les programacions de les festes majors, hi ha joves artistes que s’estan projectant a nivell internacional a través de les xarxes socials.

Internet ha accelerat la història: dels suburbis de Chicago als adolescents de la Bordeta ara només hi ha un clic. Els joves sempre han buscat els seus propis referents generacionals en els quals sentir-se identificias i alguns, per mil motius indesxifrables, se senten atrets pels estils més irreverents. Nascut als barris més marginals i conflictius de ciutats com Chicago o Londres, el drill es podria considerar una escisió del trap, que alhora és una evolució del rap: l’enèsim fenomen musical per expressar un certa frustració generacional.

També de classe, també racial. Les lletres del drill original no són reivindicacions socials, són una apologia directa de les drogues, la violència, els diners, l’honor personal i l’orgull de pertànyer a uns carrers determinats. Una sobredosi de testosterona urbana. Si fem una recerca ràpida a qualsevol xarxa social amb el hashtag #drill apareixen vídeos d’artistes molt joves seguint diferents versions d’aquest mateix patró que es va escampar ràpidament per internet arreu del món.

Lleida no viu aïllada, el fenomen també va arribar amb força. Cantants com Abadi i Abyss Ben, dos dels més punters, tenen un tema plegats amb un títol explícit: Mejor que te calles. No són els únics, altres artistes ponentints com Nay.B, Melassa, la Nana o Kiddy Turner, Flakito 250 o Marrokayne també firmen cançons en polígons industrials, blocs de pisos o centres comercials; sempre acompanyats d’una colla d’amics amb posats xulescos. Bandes de barri, lletres dures, actitud desafiant.No en reneguen, però ja no és el seu present. Seria fàcil quedar-nos aquí, mirar-los des de fora per fer un retrat morbós sobre joves d’origen migrant que graven cançons amb missatges provocadors.

La realitat sempre és més complexa del que sembla, hi ha matisos que cal relatar. Després d’una primera etapa de copiar i enganxar dels referents americans -com ja feien els Sírex emulant els Beatles–, els artistes necessiten buscar el seu propi estil, trobar un camí personal, connectar amb la seua realitat particular. Els més veterans van començar escoltant rap, era finals dels noranta; els més joves ja es van enganxar directament al trap. Inoculats per sempre, de ben petits van sentir la força de la música per construir la seua personalitat. “A l’hivern ens ajuntàvem amb un amic al parc del Terrall –a les Borges– i posàvem música amb un petit altaveu que havíem comprat en un basar xinès. Apreníem a rapejar, cantàvem a sobre, improvisàvem rimes mirant de fer-ho com els cantants de rap que ens agradaven. Teníem catorze anys i cada tarda érem allà fins que s’acabava la bateria i havíem de plegar”. En un parell de temporades, el borgenc Abyss Ben es va convertir en el primer lleidatà a guanyar una batalla de galls –campionat de rimes improvisades sobre bases de rap– a nivell nacional. Ara és un dels artistes de trap i música urbana amb més projecció de les terres lleidatanes i sovint col·labora amb artistes de Barcelona, Madrid o Saragossa.

El cantant de Bellpuig Flakito_250, més jove, recorda que quan tenia dotze anys escoltava rap americà a YouTube, enllaçava vídeos sense criteri, fascinat per un món que li era atractiu i estrany. “Era un marrec i quan estava sol a casa em posava davant del mirall i intentava imitar els cantants que veia per internet. Vaig fer una cançó quan feia primer d’ESO, però la vaig esborrar i vaig aparcar la idea fins que vaig acabar l’institut”. Abadi fa anys que no para de crear, és constant i està segur del que fa. Té una mirada transparent que deixa filtrar una certa melanconia: “El primer tema el vaig gravar a Guinea. Les meues arrels són al país africà i quan tenia divuit anys hi vaig voler anar per viure-hi una bona temporada. Allà vaig aprendre moltes coses de la vida, però també de mi mateix”. Toca de peus a terra i no vol estancar-se, necessita mirar endavant: “A través de la música explico què sento i què penso, vull anar més enllà del drill més popular i explicar històries noves. Fer la mateixa música i alhora parlar de coses positives”.

Flakito 250. Nascut a Castellnou de Seana. Viu a Bellpuig des que va començar l'institut i aquest cap de setmana s'estrena als escenaris com a teloner del Mediterrean Festival de Lleida ciutat. Els seus temes No chain i Face to face són els més populars a les xarxes socials.

Hi ha poques noies al trap i La Nana és una d’elles. “Vaig créixer al Centre Històric de Lleida; era dur, veia coses que no eren adequades per a una criatura i sense adonar-me’n vaig involucrar-me en històries que no podien acabar bé de cap manera. Al mateix temps sentia curiositat pel rap i sempre vaig anar cantant i fent les meues històries a casa, pel meu compte, fins que em vaig adonar que si volia gravar temes ben produïts, relacionar-me amb gent que m’aportaria coses positives i trobar bolos per compartir les meues cançons, havia de fer un gir radical i focalitzar-me en el que m’agradava: la música”.

L'estil de la Nana flirteja amb el flamenc, gènere que li ve de família i que es pot apreciar en temes com Bailame lo lento. Porta tatuat un fusell AK-47 per recrodar que "les paraules poden arribar a ser més dures que les bales"

Per telèfon, el compositor Nay.B, que passa l’estiu a la República Dominicana, recorda que “la meua família vivia a tocar de la plaça Sant Joan de Lleida i de petit anava a la botiga Sony Gallery perquè al pis de dalt venien música i la podies escoltar amb uns auriculars, allà em vaig enganxar al rap”. Artista inquiet, va començar cantant i al final va deixar les veus per dedicar-se exclusivament a la producció: “A l’institut ens van comprar un portàtil i allà vaig veure que es podia fer música si hi instal·laves alguns programes. A base de mirar tutorials a YouTube vaig anar aprenent com funcionava i vaig descobrir que m’agradava i que no ho feia malament. En tot he sigut autodidacte”.No són artistes que es moguin pels circuits tradicionals: fan una música molt jove, costa que els mitjans tradicionals –i els periodistes culturals consolidats– hi connectin. Hi ha una bretxa generacional, també una de cultural. No els programen a les festes majors ni els seus temes surten a les ràdios.

El seu hàbitat natural és internet. Es mouen en circuits propis, sales com el Lit o la Saaz o discoteques com Biloba és cert que tenen les portes obertes a muntar concerts de trap. Tots graven vídeos, hi ha tot un circuit de productors, estudis i fotògrafs i filmakers per promocionar-se els uns als altres a les xarxes socials. Oblidin la idea de cinc xavals i un local d’assaig folrat d’oueres de cartró assajant rock, punk o pop. Ells són franctiradors, la majoria componen i fan lletres tancats a casa i pugen sols a l’escenari. Es fan notes de veu, improvisen davant de l’ordinador. “Als concerts poso la música amb un pendrive i a vegades puja algun col·lega a cantar, però en general canto sol”, explica Abadi. “A vegades compro les bases per internet, hi ha desenes de pàgines amb temes instrumentals de tots els preus; vaig escoltant i escoltant i quan alguna m’agrada, si la puc pagar, la descarrego i començo a fer el meu propi tema a sobre”, explica Flakito 250.

Però no sempre es busquen cançons a l’immens mercat online. El següent pas lògic és que un compositor et faci la teua cançó. “Jo no penjo temes a internet, prefereixo treballar colze a colze amb els cantants i fer-los una base personalitzada”, explica Nay.B. Hi ha tot un circuit de petits estudis, a vegades en locals, molts instal·lats a casa. La digitalització va democratitzar la música, gravar ja no és un fet prohibitiu. Abyss Ben està ben connectat amb diferents escenes del país i la resta de l’estat, però quan ha de gravar ho fa a les Borges Blanques, a dos minuts de casa, al petit estudi que Joan Maria Morlans té muntat a casa. “M’agrada, encara que siguem de generacions diferents i no estigui vinculat al món del trap, podem connectar a l’hora de compondre. El més important és poder treballar amb llibertat”. Aquí hi ha el quid de qualsevol art. Per tocar la fibra del públic no cal fer filigranes, cal tenir ànima.

The New Adiction. L'estudi de gravació, situat a la Bordeta és un punt de trobada de productors i cantants. Els seus promotors són Mateo Montero i el productor conegut com a Green. Altres creadors de bases musicals (a la foto, Rebelso en primer pla) que ha treballat durant temps component per a Abadi també utilitzen les petites instal·lacions per treballar.

Aquests joves senten la música i la fan servir per projectar amor, ràbia, amistat o frustració. El rap i tots els seus derivats sempre han sigut una música de carrer i molts dels referents del trap lleidatà han tingut èpoques en què es movien en ambients amb un peu a dins i un altre fora de la legalitat. La música, ni que fos un mirall d’aquell món, va ser la salvació. “Com a cantants tenim una responsabilitat perquè ens escolta canalla molt jove que potser no sempre sap distingir què és veritat i què no ho és”, explica Abadi, “però també hem de ser conscients que la música és un showbusiness i que hi ha un punt d’estètica que forma part de l’espectacle”.

Són artistes que senten la música, inverteixen els pocs diners que tenen a produir els seus temes i vídeos, a promocionar-se a les xarxes. Parlen del carrer, de com se senten, del racisme que pateixen, de la importància de l’amistat i la família, dels seus sentiments. Rere aquesta estètica una mica macarra, quan t’hi acostes, apareix l’autèntica personalitat: són educats, somiadors i sincers.

Un aparador per arribar arreu del món

Si abans d’internet els grups de música aspiraven a gravar una maqueta i treure un disc –si hi havia sort, amb una discogràfica–, ara es tracta de penjar i compartir les pròpies cançons a les xarxes. D’una en una, per veure com van funcionant. Les distribuïdores ja no mouen caixes de discos de botiga en botiga, ara són una oficina connectada a la xarxa que penja els temes a plataformes com Spotify o TikTok i miren de fer-los virals.

Les col·laboracions entre productors i cantants són constants, la mobilitat entre ciutats per gravar un tema és molt habitual. Abadi és un dels artistes més veterans de l’escena urbana lleidatana al voltant del trap, i segurament el més cotitzat a nivell internacional.

Temes com Freestyle acumulen més de quatre milions d’escoltes a Spotify. Altres artistes, com Abyss Ben, es mouen en xifres més o menys vertiginoses i temes com XL s’acosten a les cent mil. D’altres creadors, abans d’haver fet mai cap concert, tenen cançons amb milers de visualitzacions. Flakito 250 a mitjans d’agost tenia prop de trenta mil visites a la cançó No chain.