Aparadors i rètols de les botigues lleidatanes: un patrimoni invisible

El paisatge urbà d’una ciutat són els edificis històrics i els monuments, però també els carrers, les façanes de les cases i els aparadors i rètols de les botigues. A Lleida, cada vegada queda menys rastre del teixit comercial del segle passat, i si això desapareix també està en perill una part del patrimoni cultural local: els rètols artesanals.

Una de les icones comercials més representatives del segle passat lleidatà era la façana del Baratillo, al carrer Major, una instal·lació que fa dècades que només sobreviu en la memòria dels veïns més nostrats. Avui, les franquícies de roba, telefonia, òptica o pastisseria industrial estan colonitzant el paisatge i convertint l’Eix Comercial en una col·lecció de noms que es pot replicar en qualsevol altra ciutat del món occidental.

Hi ha molta gent a qui els dona confiança, són aquells que quan fan el turista sempre busquen un McDonald’s en lloc d’un restaurant local; també n’hi ha que davant d’aquesta globalització estètica senten una mescla de recança i nostàlgia. No es tracta de voler tornar al passat, sinó de reivindicar el valor d’allò local que fa tots els llocs especials.

“A ciutats com Viena o Lisboa han sabut conservar molts cartells i rètols de botigues del segle passat o fins i tot del XIX; això no ha anat en contra de la seua modernització o renovació, senzillament han tingut en compte que tot allò que es destrueix és irrecuperable i que enderrocar-ho tot és un error”, explica Laura Meseguer, dissenyadora gràfica especialitzada en tipografies i autora de l’exposició Invisibles, que es programa a la Panera de Lleida fins al dia 2 d’octubre. “A Barcelona, als anys vuitanta, es van invertir molts fons europeus en renovació estètica dels comerços. Van desmantellar, amb l’excusa de modernitzar-se, una part molt significativa d’un patrimoni cultural que era únic i particular. Estem parlant de botigues de barri que, sumades en un entorn concret, formaven un paisatge urbà irrepetible.” Lletres, dibuixos i reclams que sovint, pel fet de tenir-los interioritzats fins a l’oblit, als veïns ens passen inadvertits.

“Amb la industrialització i la digitalització de la retolació comercial es van tendir a estandarditzar els models. La popularització dels vinils i els rètols retroil·luminats van permetre fer cartells molt més assequibles i, al final, menys originals. La pròpia façana suposava una bona publicitat i això feia que hi dediquessin més esforços. I com que l’única manera de fer un rètol era a través de sistemes de treball artesanal, doncs això els convertia en peces úniques”, explica Pau Llop, dissenyador gràfic lleidatà. “Al final, no deixen de ser peces que no estaven pensades des del punt de vista ni artístic ni molt menys patrimonial. Hi ha comerços de Lleida que conserven el seu estil de rètol, convertit en un signe d’identitat.

Però sovint, en el procés de renovació o tancament d’una botiga, són molt pocs els que miren de salvar aquestes peces. És comprensible des del punt de vista del particular, però potser s’hauria de replantejar des d’una perspectiva pública com passa amb les cases, per exemple.

”Les lletres de ferro, quan algú aposta per una cartelleria més sòlida i particular, encara tenen un procés de fabricació prou artesanal. Hi ha un certa demanda i un sector professional que hi respon. Empreses com Estel, Ponent, Esteve o Falcó són algunes de les firmes locals que treballen per al comerç de Lleida i també de fora. Si bé les lletres les fan els ferrers, els neons estan en perill d’extinció, com en el seu dia va passar amb els retoladors que pintaven a mà. Antonio Ichart s’ha dedicat una quarantena d’ anys a fabricar de manera artesanal neons de totes mides i colors. “L’any 82 va aprendre les nocions bàsiques de l’ofici a un taller de Barcelona per aplicar-les a l’empresa de Lleida on treballava. Amb els anys es va muntar un taller a casa, des del qual ha fet alguns dels neons més vistosos de Lleida per encàrrec de tercers.

Botigues, restaurants, tallers o clubs. “Els neons són de vidre, s’han de treballar escalfant-los amb un bufador i després netejar-los per dins, fer el buit i omplir-los amb uns gasos que s’encendran amb el pas d’electricitat per dins el tub.” El seu és un treball fi, molt delicat, laboriós. Mentre escalfa i manipula el vidre ha de bufar constantment a dins del tub perquè no es plegui per la calor. Ara el neó s’està substituint per leds perquè és més pràctic i fàcil de treballar. “Per a molta gent potser no hi ha diferència, però el neó fa una llum més intensa, és especial”, explica amb un punt de resignació banyada de realisme. Un dels seus darrers treballs ha sigut la paraula “invisibles” de l’exposició de la Panera. “El més interessant d’aquest tipus de treballs és que s’hi nota la mà de l’artesà”, explica Meseguer. “Jo li vaig passar un dibuix i ell el va fer amb unes lleugeres diferències, obligat pel material que treballava.

Aquests detalls, quan la feina es fa amb programes informàtics i processos industrials, no passa perquè tot és perfecte. Sí, els cartells surten exactament com els has dibuixat a l’ordinador, però es perd aquella traça particular que els artesans acaben imprimint a tot el seu treball i que es pot veure en els rètols més antics de la ciutat.” Detalls que sovint ens passen desapercebuts, que no apreciem perquè els veiem cada dia. Alguns aguanten nets i lluminosos, d’altres desapareixen de manera silenciosa perquè el negoci ha tancat o perquè s’ha renovat i han decidit posar-hi un rètol més d’acord amb els temps actuals.

Ferrers, pintors, escultors, marmolistes, retolistes, ceramistes o artesans del neó. Oficis que, amb la complicitat dels arquitectes que feien les obres dels locals, ajudaven a construir estèticament la ciutat. La nostra i totes, perquè això no és un patrimoni dels lleidatans. Cada poble té la seua realitat comercial i, encara que els centres més importants tendeixen a caure en mans de les grans cadenes, la resta és pròpia dels comerços del barri locals.

A Lleida, sobretot va ser durant la segona meitat del segle XX quan es van fer els rètols més interessants des del punt de vista estètic i tècnic. Del disseny i del treball artesà. Des de cartells dibuixats en parades de mercat fins a botigues de roba de l’Eix Comercial. Establiments històrics que formen la memòria col·lectiva de la vida quotidiana. “El rètol de la Sala Europa, per exemple, és un cartell pintat a mà que a molts lleidatans els desperta records personals entranyables”, explica. En sentir alguns noms, la gent de la ciutat automàticament activa els records.

Perdre el paisatge és perdre part d’aquest patrimoni col·lectiu. Alguns han desaparegut, d’altres resten en la incertesa del que pugui passar amb el local; uns pocs els han salvat i restaurat i n’hi ha que encara aguanten dempeus, lluint la força del negoci que li dona sentit d’existir.

Mirar-los i admirar-los no és un costum gaire popular, són elements que donen identitat a la ciutat quan es van sumant. És un patrimoni que no és fàcil de gestionar i no hi ha cap normativa que ho reguli.

Estan en mans de particulars i la frontera és difusa. Sigui com sigui, encara n’hi ha molts per conservar.

Els rètols, convertits en peces de museu

L’art contemporani té una relació promíscua i conflictiva amb els objectes quotidians i el disseny. Qualsevol cosa es converteix en art quan ens la mirem i l’exposem com a tal? La intenció de la dissenyadora Laura Meseguer no és tant metafísica sinó més tangible: posar en valor els rètols comercials de la ciutat de la segona meitat del segle XX. “En treure’ls de context i posar-los en un museu adquireixen una altra dimensió, es poden contemplar d’una manera especial: el seu disseny i estètica, posada en context, reforça la seua singularitat”, explica Meseguer.

Laura Meseguer. Dissenyadora. L’exposició està oberta a la Panera fins al diumenge 2 d’octubre.

Per fer la recerca, la dissenyadora va comptar amb la complicitat de l’Anna Roigé, curadora de l’exposició, que va recórrer els carrers de Lleida per fer-li arribar fotos de cartells originals. “Ens vam posar en contacte amb els propietaris per veure si ens els cedien.

No hem pogut posar tots els que voldríem perquè alguns són tan vells que els posàvem en perill en intentar desmuntar-los”, explica Roigé. A través de l’estètica, en què les tipografies –les lletres– hi tenen molt a veure, podem també fer un recorregut històric per la ciutat.

“Cada època té els seus referents, que abans eren clars i estèticament ben resolts. Avui, amb les xarxes socials podem accedir a tantes imatges que ja no està clar què és bo i què no i les modes són globals i tan efímeres que no deixen rastre”, es lamenta Meseguer.

El retolisme lleidatà no és més especial que el de qualsevol altra ciutat, però és el nostre i deixar-lo perdre és llençar una part de la nostra història local. “Cada lloc té els seus referents i formen part de la vida social i la història de la ciutat. Fer aquest tipus d’exposicions ha de servir per ajudar a posar-los en valor i que la gent els reconegui.”