Escola d'Agrònoms: mig segle de recerca

Les primeres promocions ja estan jubilades o ben poc els falta. Fa cinquanta anys es va posar en marxa l’escola d’Agrònoms amb una sabata i una espardenya, com aquell que diu, pel que fa a instal·lacions, però amb un gran entusiasme per part dels primers professors i alumnes. Mig segle després, l’ETSEA és un referent mundial en investigació agrària i forestal. Ara, un dels reptes de futur és consolidar el grau i la investigació en veterinària.

El 4 d’abril de 1968 va sortir una ordre ministerial en la qual es preveia la creació de l’Escuela de Ingeniería Técnica Agrícola a Lleida adscrita a l’Instituto Politécnico de Barcelona. Hauran de passar quatre anys, amb Gabriel Ferrater al capdavant del rectorat de la Politècnica, perquè l’escola es posi realment en marxa. El 20 de novembre del 1972 van començar les primeres classes a la granja escola que tenia la Diputació al quilòmetre tres de la carretera d’Osca.

Els primers anys. Professors i alumnes de la promoció 1973/74.

La biòloga i catedràtica Immaculada Recasens es jubila definitivament enguany. Aquesta brillant investigadora va ser una de les primeres professores de l’escola d’Agrònoms. Recorda perfectament que el primer any va tenir quaranta alumnes, dels quals “en van acabar deu el 1975”. Als anys setanta a Agrònoms es feia només el cicle de tècnic però tot va fer un tomb de 180 graus quan el 1976 el ministeri va autoritzar la implementació a Lleida de l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Agrónomos, fet que facilitava no solament ser enginyer tècnic, sinó que, a més, fent un curs pont i dos més, els estudiants podien graduar-se com a enginyers superiors. “Quan comencen els estudis d’enginyers superiors van venir alumnes de tot Espanya: València, Navarra, Galícia, Euskadi, Canàries.

La implementació del cicle superior va permetre que l’Escola comencés a assolir un notable prestigi”, explica Recasens, per a la qual “eren temps en què els alumnes estimaven molt el centre. Venien a Lleida a aprendre, exigien que els ensenyessis perquè volien sortir amb uns nivells superiors a altres escoles com la de Madrid o Còrdova. En aquells anys els alumnes pressionaven el professorat per millorar, i si es donava el cas, com es va donar algun cop, que un professor no tenia el nivell feien el possible perquè marxés”.

El primer tractor. L'any 1988 l'escola d'Agrònoms va comprar el primer tractor. Va ser tot un esdeveniment.

Per a Immaculada Recasens, que va ser una de les primeres científiques arreu de l’Estat a investigar sobre la fisiologia i les alteracions de la fruita durant la maduració i que va liderar una línia de recerca sobre la postcollita, és evident que després de cinquanta anys tot ha canviat i la relació dels alumnes envers l’escola i el professorat també. “Aquell entusiasme dels primers anys es va anar perdent. Ara, si poden, no van a classe. Abans eren els alumnes els que exigien als professors. Ara tu, com a professor, els exigeixes i es queixen”, lamenta aquesta investigadora, per a la qual “els exàmens que es feien al principi de l’escola ara no es podrien pas fer. Des de la implementació de l’ESO hi ha hagut una gran davallada de formació en tots els sentits. Potser tenen molta formació en tecnologia i informàtica, però rellisquen en matemàtiques, química i física. Si els alumnes vinguessin amb més bon bagatge en aquestes assignatures després els seria molt més fàcil aprendre a nivell universitari”.

Si hi ha un tret que fa quasi única des de fa cinquanta anys l’Escola Tècnica Superior d’Agrònoms de Lleida, ara ETSEA, és que sempre, des del primer any, s’ha fomentat la recerca. De fet, durant molts anys i fins que Lleida va assolir l’Institut de Recerca Biomèdica (2003), era l’únic centre on es feia investigació i els professors bolcàvem bona part de la seva tasca en aquest objectiu. Així, Recasens va aplicar la seva formació en fisiologia vegetal a la fructicultura i va aconseguir crear un grup de recerca de postcollita, és a dir, estudiar què li passa a la fruita quan entra i es manté en càmeres. “Hi ha fruites que no permeten aquesta conservació. La que més aguanta és, sens dubte, la poma i, per tant, és en la que més recerca s’ha fet”. Va estar un temps a Califòrnia i a Hawaii fent investigació. “Tot ha canviat molt. Ara aquí produïm pinya, kiwis, fins i tot mangos i papaies. Això fa uns anys era impensable”. Per a aquesta reconeguda investigadora, de tots els anys passats a Agrònoms li ha quedat una mena d’espina clavada, i és que, malgrat tot, “potser no s’ha recolzat prou tota la recerca entorn a la fructicultura. Només cal veure els poquíssims màsters que s’han fet entorn a aquesta temàtica en els darrers anys”. I sens dubte els moments més feliços, “quan un doctorant meu ha llegit la seva tesi. És la culminació de tot un projecte”. I pel que fa als moments difícils, doncs, “ja estan oblidats”.

Laboratoris. L'ETSEA compta amb laboratoris de recerca tant forestal com agrària.

L’Aitor Ameztegui és enginyer forestal i és el professor més novell de l’ETSEA. Ha estat molt atent durant la conversa que hem mantingut amb la doctora Recasens i no pot més que sorprendre’s de l’actitud que tenien els alumnes als anys setanta i vuitanta: “la veritat és que ara tot això s’ha perdut un mica. Tot es dona per fet”. Aquest jove enginyer va venir a Lleida l’any 2003 a fer el grau superior de Forestals. “Quan vaig arribar a Lleida hi havia molta gent de fora, molts bascos i valencians, i també de l’Aragó. Ara hi ha molta menys gent de fora de Catalunya”. L’Aitor porta ja quatre anys fent recerca a l’ETSEA i enguany s’estrena com a professor titular, després d’estar cinc anys al Centre Tècnic Forestal de Solsona i fer el doctorat a Mont-real durant dos anys a través d’una experiència que qualifica de bona i interessant i, a més, “una carrera científica et demana marxar fora”.

Aquest jove investigador i docent té molt clar que el que espera dels alumnes “és que mostrin interès pel que se’ls està explicant. Jo sempre els dic que ben aviat seran enginyers, ja que dono classes als darrers cursos, i que hauran de prendre decisions i gestionar la seva vida laboral. Intento que no s’acostumin a tenir-ho tot mastegat. Jo els dono les eines, però les decisions les han de prendre ells”. La recerca que fins ara ha realitzat l’Aitor Ameztegui a l’ETSEA se centra en la gestió dels boscos i tot el que està comportant en aquests hàbitats el canvi climàtic. “Els boscos en aquests moments poden ser una solució a les emissions de CO2 però, a la vegada, pateixen el problema.

Els boscos són capaços d’absorbir una bona part del CO2 que emetem i, per tant, poden contribuir a pal·liar, en part, les problemàtiques que està generant el canvi climàtic”. En l’actualitat el taló d’Aquiles dels nostres boscos està, precisament, en la manca de gestió forestal. “I és que en aquests moments hi ha molts boscos joves que han colonitzat antigues pastures o cultius. Hi ha molt més bosc ara que fa trenta o quaranta anys”, afirma. De vegades, “com a societat tenim el concepte que, si talles un arbre, és quasi un crim, i no és així perquè, si es fa amb criteris de sostenibilitat, ajuda els arbres que queden al bosc, que estaran més preparats per poder afrontar un incendi, una sequera o una plaga. De vegades treure algun arbre dels boscos ajuda al fet que estiguin més sans i millor preparats de cara a qualsevol incidència”.

Tant la professora veterana Immaculada Recasens com el jove docent Aitor Ameztegui estan d’acord en el fet que el futur de la recerca, tant en l’àmbit agrari com forestal, està en un canvi de paradigma que passa per buscar solucions basades en una correcta gestió de la natura. Per a la doctora Recasens, “hem de ser capaços de produir aliments, però els hem de produir bons i que respectin el medi ambient”. Pel que fa al futur dels nostres boscos, el doctor Aitor Ameztegui té clar que “a nivell de la seva gestió hem d’intentar que un incendi no ho tingui fàcil a l’hora de convertir-se en un gran incendi. Com es fa això? Doncs gestionant els boscos. Ara tenim masses forestals de quilòmetres i quilòmetres que, si comencen a cremar, no hi ha qui ho pari, especialment al Pirineu, amb l’abandonament massiu dels cultius i les pastures”.

"Hi ha conceptes científics que no he oblidat mai"

La Montse és de la promoció d’Agrònoms del 1985. La decisió de fer aquests estudis “no va ser precisament vocacional, havia de triar una carrera que es fes a Lleida i del ram tècnic o científic. Les opcions, als anys vuitanta a la ciutat, eren molt limitades”. Malgrat tot, opina que va prendre la decisió correcta perquè “amb els anys he valorat molt el que vaig aprendre. Era una carrera dura, sobretot el primer, on hi havia sempre una població abundant de repetidors d’algunes assignatures clàssiques: càlcul, àlgebra, física, dibuix tècnic, etc. Però he de dir que hi ha conceptes, de ciència i tecnologia que no he oblidat mai més”. Aquesta professional agrària i forestal guarda molt bons records d’alguns professors dels anys vuitanta però també recorda algun docent, diguem-li singular, com el que “vaig tenir en una assignatura que es deia Zootècnica. Ens feia estudiar d’acords amb un llibre que ell havia publicat i recordo que en el capítol dedicat als cicles reproductors de nuestras hembras domésticas hi va incloure el de les dones. Us imagineu ara, una publicació universitària així?!”

Quan la Montse va començar Agrònoms explica que només hi havia l’edifici principal de l’entrada, “era impossible no conèixer tothom, et topaves per tot arreu: pels passadissos, per les escales i molt especialment al bar, on hi havia molt ambient i on he de reconèixer que vaig aprendre altres assignatures en les quals vaig arribar a treure matrícula com la botifarra o el mus”. Aquesta enginyera també recorda quan es va construir l’anomenat pavelló C, “on hi feia un fred i una calor horrorosos, però va ser un equipament important perquè, per fi, teníem un espai per celebrar festes”. I és que en aquells anys les celebracions eren importants en el món universitari, i especialment a Agrònoms, perquè eren una manera de finançar els viatges de final de curs. “També ens trèiem uns calerons esporgant els fruiters de la finca de la Diputació. De fet, ens llogaven als alumnes per fer-ho i nosaltres ens treien uns diners i a més practicàvem les tècniques d’esporga”, diu la Montse tot rient, perquè “ara tot plegat fa riure, però en ple hivern i a les vuit del matí amb un fred que pelava allí ens tenies amb el xerrac i les estisores pujats als arbres, i sense EPI, de treball, esclar!”.

L’origen de l’alumnat també era una característica molt especial d’Agrònoms en aquells anys, “fet que la feia molt divertida: hi havia molts alumnes del País Basc, Astúries, Canàries, etc., i també hi havia molts joves de pobles de vora de Lleida, especialment del Segrià, Garrigues o Urgell. Crec que tots plegats aportaven un distintiu molt rural al centre i penso que era un tret que ens diferenciava d’altres facultats”. Hi havia una secció molt activa d’esports, “especialment a bàsquet i futbito, i una gran rivalitat entre els equips d’Agrònoms i dels resabuts de l’INEF als quals sempre guanyàvem”. A més, també hi havia una revista, la Km3, fent referència al punt quilomètric on es troba l’escola, amb seccions de cinema, poesia, etc. Als vuitanta és quan neix la festa de l’Agrònom de Ferro, “res a veure amb el que és ara. Era una festa on, realment, es competia amb proves de feines del camp: maniobrar un tractor per un circuit, cursa de fer cavallons ben rectes, pujar a pols una politja amb sacs de gra...” Els temps canvien.

El Campus Agroalimentari, Forestal i Veterinari de la Universitat de Lleida imparteix un total de sis graus i diversos màsters, alguns amb intercanvis a nivell internacional. El grau d’Enginyeria Agrària i alimentària i el d’Enginyeria Forestal són els que podríem anomenar com a clàssics. Entre els més innovadors hi ha el grup de Biotecnologia aplicada als àmbits de salut i l’agroalimentació; el de Ciència i Tecnologia dels Aliments; el doble grau en Veterinària, Ciència i Producció animal i el doble grau en Enginyeria Forestal i Conservació de la Natura.

Per tal que la UdL, a través dels estudis i la investigació que es desenvolupa a l’ETESA, continuï ben posicionada als rànquings de les millors universitats del món, com el Shanghai Ranking-Academic Subjets, s’han preparat un seguit de màsters i estudis de postgrau com el d’Enginyeria Agronòmica o el de Gestió de Sòls i Aigües, entre altres. També s’han oferit dos nous màsters en Forestal.

"La nostra prioritat és aconseguir una granja experimental per a Veterinària"

Jordi Graell és doctor enginyer agrònom. Porta 38 anys a l’escola d’Agrònoms, on ha desenvolupat el seu treball com a docent i investigador. En un moment donat va decidir implicar-se més en la gestió de l’ETSEA i va assumir la direcció del centre amb tots els reptes de futur que això implica per a una institució que és capdavantera en docència i investigació.

Quan assumeix la direcció de l’ETSEA, quins canvis o reptes es planteja? En el moment en què assumeixo la direcció estàvem als començaments del Grau de Veterinària i Producció animal i un dels objectius és sens dubte consolidar-lo. Evidentment, els altres estudis s’han d’anar adaptant als nous temps però el fort que ens ha tocat a aquest equip directiu és sens dubte consolidar i rellançar veterinària a tots els nivells.

Veterinària, doncs, és la seva prioritat... N’hi ha una altra de tant o més important, que és tot el tema de divulgació dels estudis, programes d’investigació i màsters de l’ETSEA. Que els joves estudiants dels instituts, especialment de Lleida, sàpiguen quins graus es fan a l’ETSEA. Saben que hi ha Agrònoms, però tenen poca informació de la resta d’estudis.

L’escola va patir una davallada d’alumnes. Per què? Doncs hem de tenir en compte que durant molts anys Agrònoms era l’única carrera de ciències i tècnica que es feia a Lleida. Amb els anys els graus tècnics, d’enginyeries, es van anar implementant a la UdL i, a més, es van obrir més escoles d’agrònoms arreu. Amb tot, he de dir que des del 2015 hem anat cap amunt i remuntant.

Quina nota es posaria com a director de l’ETSEA en la consecució i gestió dels objectius que esmenta? Podríem dir que progressem adequadament pel fa a matrícules. S’ha fet molta divulgació a través de les xarxes que ha anat molt bé i són eines que s’han posat en marxa els darrers anys.

I pel que fa als equipaments que falten per a Veterinària? La nostra prioritat és aconseguir la granja experimental, la necessitem tant per a les pràctiques com per a la investigació. El tema sembla que comença a estar encarrilat. Estem estudiant la possibilitat de fer una actuació conjunta amb Ensenyament que té un institut de Formació de cicles agraris a Mollerussa. Ells tenen una granja però la voldrien actualitzar i renovar, i la Universitat podria entrar-hi i dissenyar les instal·lacions per tal que també fossin òptimes per als estudis de Veterinària.

ETSEA sempre ha estat com una mena de contrapoder dins la UdL. Per què? Hem de tenir present que són els estudis de la UdL amb més professorat: 160 a temps complet i 150 més a temps parcial; no hi són en cap altre centre universitari a Lleida! Aquesta és una massa social important respecte a altres facultats i una altra característica és que a Agrònoms durant molts anys era l’únic centre on es feia investigació. Els professors d’Agrònoms sempre han volgut prioritzar una universitat que per damunt de tot fomentés la investigació, que lluités per tenir unes bones instal·lacions per fer recerca.