L'Agrupament Escolta Garbí de Maristes compleix 50 anys

Procurar “deixar aquest món una mica millor de com l’hem trobat” és la màxima de qualsevol moviment escolta d’arreu del món. Aquesta frase de Baden-Powell, fundador dels Boy Scouts (escoltisme) a Anglaterra l’any 1907, és encara avui el concepte clau que uneix qualsevol moviment escolta sigui quin sigui el seu origen, objectius o fites. Si la frase de Baden-Powell ja té 115 anys, l’Agrupament Escolta Garbí del Maristes de Lleida enguany en fa cinquanta, amb un futur ple de projectes i un equip de monitors incansable.

L’Agrupament Escolta Garbí de Maristes abans de l’any 1977 es deia CMS Montserrat. “Va ser, sens dubte, un dels pioners d’aquest moviment a Lleida”, explica en Josep Pons, que ara ja amb 59 anys recorda perfectament els inicis del moviment escolta a Lleida de la mà “del germà marista Juli González amb l’ajuda dels també germans Duran, Ibáñez o Lambert.

Ell venia de Barcelona i allí ja feia temps que els moviments escoltes eren molt actius en diferents àmbits”. El Josep tenia 12 anys quan va entrar al grup escolta Garbí, “era l’any 72 o 73 i accedir a formar part d’aquest moviment va ser com una bufada d’aire fresc ja que hem de tenir en compte que en aquells anys no hi havia activitats extraescolars als centres.

Des dels inici els escoltes de Garbí fomenten el respecte al medi ambient amb sortides a la muntanya i campaments.

Per tant, les sortides a la muntanya eren com una activitat extraescolar i la única manera de poder sortir”. Durant els anys que el Josep va estar al grup escolta Garbí, “crec que ens vam fer la meitat dels tres mil que hi ha al Pirineu, cosa que de vegades provocava una certa reticència en els pares i havíem de ser nosaltres els encarregats de convèncer-los.

De fet, tenir al darrere una institució com Maristes i tres germans experimentats en temes de muntanya facilitava molt les coses”, explica el Josep, que afegeix que “els mateixos germans procuraven que hi hagués molt de caliu i que els pares ens acompanyessin en les decisions que es prenien. “Eren uns Maristes que estimaven molt la muntanya. Cada sortida que fèiem era una lliçó d’educació ambiental i de respecte cap a l’entorn que, d’altra banda, és el pal de paller de tot moviment escolta.”

Els germans Maristes van començar a retirar-se de l’organització directa de l’Agrupament Garbí a partir de l’any 1992. Per al Josep, “no hi ha res més emocionant, encara avui en dia, que formar part d’un moviment escolta”. Aquest veterà de l’escoltisme guarda grans records de la seva etapa a Garbí. “Un dels moments més entranyables va ser quan vam fer una travessa pel Pirineu de dotze dies per anar conquerint tres mil i durant la qual ens va fer molt mal temps. Les circumstàncies, a cops difícils d’aquells dies i el fet que alguns del grup marxaven fora de Lleida per estudiar, ens van unir moltíssim.” En cinquanta anys d’agrupament escolta Garbí han canviat moltes coses: “Al començament, l’objectiu principal era una aproximació a la muntanya, a la natura, a l’esport; eren una part fonamental. Ara veig que potser hi ha més necessitat de valorar uns objectius socials, educatius, mediambientals i d’ocupació i educació del temps de lleure. Tinguem present que als anys 70 i 80 els únics que anàvem a la muntanya érem nosaltres i el Centre Excursionista; ara, en canvi, anar a la muntanya és com anar a buscar bolets. Hi va tothom!”, conclou.

L’Agrupament Escolta Garbí sempre ha estat sempre unit als moviments d’escoltes europeus, amb petits matisos en cada grup però amb un funcionament i objectius similars. “Potser les branques americanes estan més militaritzades, tenen patrulles, etc. Nosaltres dins els moviments europeus sempre hem valorat molt més l’aconseguiment d’unes fites amb valors, de servei i de compromís que van molt més enllà de tot allò material”, comenten en Sergi Cazcarro i l’Anna Montalà, uns joves de 22 anys que formen part de l’equip de monitors del moviment escolta Garbí. La tasca de monitors no és fàcil.

Són moltes hores de reunions, preparatius, etc. “De vegades els companys de la Universitat em diuen que soc com un bitxo raro, perquè si ells surten de gresca i jo tinc reunió al Cau, sense dubtar-ho vaig a la reunió”, explica l’Anna entre rialles, i apunta que “amb els companys del cau valores les coses de forma molt diferent de quan estàs, per exemple, amb els amics de la universitat. Jo sento que la relació que tinc amb els companys al cau és molt més forta perquè he viscut amb ells moltes experiències”. Per al Sergi, un escolta veterà, igual que l’Anna, el fet de després de tants anys continuar al Cau i en el moviment escolta li dona una sensació de llibertat que no troba en altres llocs.

“Quan ets al Cau et pots expressar realment com vulguis i la sensació de defensar uns valors dona qualitat a les relacions. Quan surts de la bombolla del Cau t’has d’afrontar a tot el que tens davant: estudis, obligacions, etc. Mentre que al Cau ets lliure d’opinar, de fer el ruc [rialles], de crear, etc”.En la celebració dels cinquanta anys de l’Agrupament Escolta Garbí, el grup de monitors va fer pública una mena de carta en la qual es posa de manifest que “no és gens fàcil la tasca que es realitza aquí al Cau. No és un camí de roses i hi ha daltabaixos amb més freqüència del que ens agradaria... i pandèmies! Són moltes hores de reunions, moltes comissions, moltes activitats, molta feina, molts viatges, molt temps, molta energia i molt compromís. Podríem pensar, doncs, que estem bojos? Vist des de fora, potser sí.

Però hi ha alguna cosa que et fa tirar endavant, que fa que tot valgui la pena i que fa que any rere any cadascun de nosaltres decidim repetir en la tasca del monitoratge”.Actualment, als escoltes de l’Agrupament Garbí hi ha cinc branques o grups. El dels més petits (de 8 a 10 anys) s’anomenen Castors i Llúdrigues i tenen “Riu amunt” com a lema.

Els Llops i les Daines tenen entre 10 i 12 anys i el seu lema és “Tant com puc”. Després ja venen els preadolescents, anomenats Rangers i Guies i tenen per lema “Sempre a punt”. Els nois i noies de 14 a 17 anys són la branca de Pioners i Caravel·les i el seu lema és el mateix que el dels Rangers i Guies. Finalment hi ha els Rovers, a partir dels 17 anys, que es guien pel lema “Servim”. Cada branca té el seu color de camisa, però tots comparteixen fulard taronja i negre.

Els símbols de l'escoltisme

El fulard: El fulard és l’element que identifica l’agrupament a què pertany un escolta. Cada agrupament té el seu propi, amb uns colors que el caracteritzen i el distingeixen dels altres. El de Garbí és taronja i negre.

La camisa: Molts agrupaments fan servir camises per identificar els membres de cada unitat o grup d’edat. Cada grup té un color diferent de camisa, comú a tota l’associació. A la camisa s’hi acostumen a enganxar diferents insígnies que permeten identificar l’agrupament, així com els mèrits aconseguits.

• La flor de lis: La insígnia mundial de l’escoltisme és un cercle violat amb una flor de lis al centre, en què el pètal central, que representa les tres opcions, marca el nord, el rumb de la vida escolta. La flor està envoltada d’una corda, com a símbol d’unió entre els escoltes, i de vegades s’acompanya de dues estrelles, que són els ulls oberts de l’escolta al cel i al món.

El trèvol: La insígnia mundial de l’escoltisme és el trèvol. El trèvol daurat sobre un fons blau brillant representa el sol que brilla sobre tots els nens i nenes del món, i les tres fulles representen les tres opcions de la promesa. La base de la tija representa la flama de l’amor de la humanitat; la vena cap amunt a través del centre del trèvol representa l’agulla d’una brúixola que indica el camí, i les dues estrelles representen la promesa i la Llei escolta i guia. Aquest símbol, però, no el té adoptat l’Agrupament Escolta Garbí, que en té de propis que es van afegint a les camises.

Els millors records de la infància i joventut del Marc

De petit, anar els dissabtes al Cau era sinònim de jugar, aprendre i fer nous amics. A més, cada etapa –o branca– dins l’escoltisme de ben cert que va contribuir en el meu desenvolupament com a persona, ja que a més de jugar també s’hi treballaven valors i el pensament crític: des del “Riu amunt” fins al “Servim”, passant pel “Tant com puc” i el “Sempre a punt”.

Gràcies a l’escoltisme vaig poder iniciar-me en l’alpinisme, una afició que encara ara, quasi deu anys després de ja no formar-ne part, encara gaudeixo. Si algun dia tingués fills m’agradaria que poguessin viure l’experiència de ser escolta ja que a mi el Cau em va donar dels millors records que tinc de la infància i joventut primerenca.

A la foto, amb els companys de branca.