El ribagorçà Sergi Ricart estrena el documental 'El riu dels set noms'

Al llarg dels seus 4.350 quilòmetres, el riu Mekong travessa les fronteres de set estats diferents i es converteix en l’espina dorsal de diferents cultures del continent asiàtic. El ribagorçà Sergi Ricart en va fer el leitmotiv d’un viatge sense data de tornada. Deu anys més tard, Ricart ha fet un documental sobre la riquesa del Mekong des de les seues fonts.

Una de les dades que més van sorprendre Sergi Ricart mentre buscava informació sobre el riu Mekong, era que les fonts no s’havien descobert fins al 1993. “És un dels rius més importants del món i fins fa quatre dies ningú no sabia exactament on naixia?”, es preguntava. Guia de muntanya, escriptor, alpinista, dibuixant, viatger i ara també documentalista.

Sergi Ricart és un cul inquiet que sempre està cavil·lant com s’ho manegarà per fer un altre viatge. “Àsia és un territori que m’atreu molt i amb anterioritat havia viatjat per l’Himàlaia.

Dos anys abans havia resseguit el Ganges i vaig descobrir que un riu, per se, és un viatge que ja existeix per ell mateix. Aquella primera experiència fascinant va fer que un dia, tot mirant un mapa d’Àsia, m’aparegués el Mekong com el viatge somiat”.

Deu anys més tard ha convertit el material que va gravar en aquella aventura en un documental: El riu dels set noms. “Vaig aprofitar que m’havia trencat una cama per començar a aprendre com es munta una pel·lícula i a través de la meua benvolguda Sílvia Bel vaig contactar amb el cineasta Francesc Bellmunt”.

Ell li va ensenyar les nocions bàsiques de muntatge cinematogràfic, convertint-se en el catalitzador que el va empènyer a atrevir-se a muntar el film tot sol. “El documental no busca ni ser místic ni èpic, no va d’un aventurer que es juga el tipus i sobreviu per explicar-ho a la resta. Amb el material que tenia he volgut mostrar els paisatges, el cims, la gent i els seus costums que vaig anar trobant al llarg del Mekong”, raona, “fer un documental honest en el qual, sense artificis ni heroismes, exposo el vincle que a poc a poc vaig establint amb el riu i la gent que fa milers d’anys que viuen al seu voltant”.

Droksa. Així s’anomenen els pastors nòmades de la regió tibetana de Kham. A la foto, una família cuinant.

Amb dues motxilles que pesaven uns vint-i-cinc quilos cadascuna, Ricart es va plantar al cor del Tibet, un territori “d’alta muntanya feréstec, d’estepes àrides envoltades de glaceres on la vida és molt dura. Una vida en què l’hospitalitat i la solidaritat són moneda de canvi per a la supervivència, una zona en la qual m’hi sento particularment a gust”.

Territori tibetà de religió budista que viu sota el control aferrissat de la República Popular de la Xina. “Una zona que no té cap mena de relació amb el riu perquè és una llengua d’aigua freda que baixa amb força de les muntanyes.

Un riu on no s’hi pot pescar ni navegar. També és terreny d’aventura assegurada per a una persona que estima la muntanya. “A mi m’agrada explorar territoris poc transitats, descobrir muntanyes noves i pics verges, fer cims que ningú abans no ha pujat. El viatge també implicava perdre’s per les valls contigües, deixar bona part de la intendència en un llogaret qualsevol i amb l’ajuda d’alguns vells mapes soviètics que m’havia descarregat abans de sortir de casa, agafar el material de muntanya i endinsar-me uns dies per alguna zona fora de les rutes alpinistes habituals, que allà ja són pràcticament inexistents”.

Ricart sap estar sol i li agrada. És en aquestes llargues jornades perdut enmig de territori desconegut que també connecta amb ell mateix i treu la llibreta.

“Quan estic a casa de la gent això no és tan possible, tant si ets un convidat com un hoste la gent és amable i vol saber de tu, no deixes de ser un estrany que ha aparegut a casa seua del no res. I jo també vull saber, comprendre qui són i com viuen, per això aprofito la soledat de la muntanya o d’algun alberg per escriure i dibuixar.

Alpinisme inèdit. Sergi Ricart va aprofitar el viatge per endinsar-se en valls recòndites per obrir vies d’alpinisme noves i ascendir cims que fins ara no havia trepitjat ningú. A la foto, obertura en solidari de la via Subidea o El Camí de Foc, al pic 5.557 a la regió de Kham. A baix, detall de la ressenya original.

També per planificar les ascencions i mirar de limitar els riscos, ja que allí sol un no es pot permetre cap error.” “Amb els anys suposo que els meus pares han après a conviure amb aquests viatges en llocs recòndits en els quals la cobertura és escassa i pots passar-te dies sense donar senyals de vida perquè saben que és el que em fa feliç. És la meua essència.” “Els primers trams del viatge per les províncies tibetanes anava combinant transport públic amb cotxes, camions, motos i qualsevol mètode que em permetés carregar les motxilles.

La gent és molt amable, no hi havia gaires problemes per trobar allotjament, menjar o transport. Sempre hi ha algú que et pot donar un cop de mà.” El darrer tram del Mekong per terres muntanyoses és una vall immensa vertical en la qual els xinesos estan construint una carretera sense miraments.

“Quan hi vaig anar encara no estava acabada i en arribar al final de les obres de la banda nord vaig haver de contractar un portador que m’ajudés a arribar al cap de les obres que pujaven de sud.” A partir d’aquí, el paisatge canvia i la gent que viu a la vora del Mekong no gira l’esquena al riu, el viu. “La segona meitat del recorregut és per geografies més amables, els pobles ja pesquen i naveguen el riu, que avança de manera més tranquil·la per la Xina, Laos, Birmània, Cambodja i el Vietnam”, explica el Sergi.

“Saber quan comences un viatge que no tens data de tornada et dona una llibertat de moviments que et canvia la manera de pensar. Viatjar em fascina i en general tracto de viure amb senzillesa per poder estalviar. Quan et mous amb motxilla Àsia és el territori perfecte perquè et permet aquest tipus de viatges amb calma.

Una vegada es van acabar les grans muntanyes va facturar la meitat del pes cap a casa: més lleuger d’equipatge. “Em vaig comprar una bicicleta i unes alforges i vaig descobrir una manera de moure’m molt més autònoma.

La bicicleta també és una gran carta de presentació per obrir les portes de la gent: és com si valoressin que si has arribat pedalant fins a casa seua és que ets una bona persona a qui és fàcil acollir. Enrere quedaven les setmanes que havia passat amb els tibetans, un poble que em connecta d’alguna manera amb les meues arrels de muntanya.

Davant tenia un viatge diferent, per paisatges menys rudes i ètnies d’un caràcter diferent. La gent de Laos, per exemple, són molt alegres i de seguida et fan sentir molt bé.” Sobre dues rodes va fer més de tres mil quilòmetres fins arribar al mar.“Hi ha molts pobles que viuen de cara al riu; de fet, alguns dels noms que té el riu es poden traduir com “La mare de les aigües” o “La mare de totes les aigües”.

Diversió. Nens banyant-se al Mekong a l’illa de Don Khong-Si Phan Don, a Laos.

El riu és vida, sí, encara que les diferents ètnies i cultures que vas trobant a mesura que vas avançant no tenen, amb el Mekong, la mateixa relació que els hindús tenen amb el Ganges”, raona en Sergi. “Quan vaig ser a l’Índia vaig poder comprovar que aquella és una cultura que adora el riu d’una manera especial i tota la seua vida material i espiritual està vinculada al Ganges”.

Ricart no és un home especialment místic quan viatja, tampoc és un cínic que s’ho mira de lluny, només procura aprofundir en l’entorn que ha decidit explorar lentament i relacionar-se íntimament amb la natura salvatge. “En aquest tipus d’experiències intento comprendre on soc i alhora soc conscient que sempre seré un estrany, un visitant que està de passada.” Aquesta mirada honesta, que defuig els personalismes i mira d’acostar-se a la gent, és el que transmet el documental. L’aigua passa i la gent sempre és allà. L’aigua passa i les riberes romanen, des de les cultures dels altiplans tibetans fins a l’ample delta vietnamita.

“El riu no és un canal de transmissió, no hi ha una única cultura de riu que travessa les fronteres i es converteix en un caràcter per si sol, sinó que més aviat esdevé un pont entre unes altres.”“Després de quasi un any d’idil·li amb el camí, després d’haver explorat i escalat un grapat de cinc-mils verges, d’haver compartit molts tes salats amb mantega de iac amb els tibetans, d’haver pedalat uns 3.000 quilòmetres –tot xop pels diluvis o a 40 ºC– entre l’amabilitat paisatgística i humana del sud-est asiàtic, el riu dels set noms s’havia escolat dins meu, i m’empenyia a compartir una de les històries més fascinants de la meva vida”, conclou.

EL RIU DELS SET NOMS

Sergi Ricart

Documental (71 minuts, Alpinart Films)

Amb veus en off del mateix autor i de l’actriu Sílvia Bel, així com música del valencià Borja Penalba, el documental està tenint un bon recorregut en el circuit de festivals de cinema d’arreu del món. Va formar part de la secció oficial a Torelló; va obtenir el segon premi a la Setmana de Castelló i va obtenir set guardons al High Tatras d’Eslovàquia, entre molts altres.