Taurons de temps pretèrits

Fa més de 380 milions d’anys, fins i tot molt abans que apareguessin els famosos dinosaures, els taurons ja pul·lulaven pel planeta Terra. Malgrat tots els canvis en els ecosistemes, aquests grans depredadors i extraordinaris peixos ens segueixen acompanyant. Els taurons van nedar pels mars del nostre planeta molt abans que els dinosaures trepitgessin els continents.

Fins i tot abans d’aquells rèptils gegantins marins dels quals he parlat en anteriors articles. Tot just quan un tipus de peixos especials intentaven sortir de les aigües per atrevir-se a caminar per les terres humides, fangs i llots de les voreres dels rius i llacs, el grup dels taurons ja pul·lulaven pels mars i també les aigües dolces. D’això en fa uns 380 milions d’anys. Estem parlant del període denominat pels geòlegs com a devonià superior. Aquests animals no tenen ossos pròpiament dits, ja que l’esquelet és cartilaginós (Condrictis).

Prenen l’oxigen engolint contínuament aigua per la boca i tot seguit expulsant-la per unes fissures branquials darrere del cap, abans de les primeres aletes natatòries. Necessiten moure’s contínuament per tal de respirar d’aquesta manera. La majoria tenen cinc obertures branquials a cada banda; tot i que encara existeixen un parell d’espècies antigues que en presenten sis (Hexanchus sp.) i, fins i tot, una sola espècie que en té set: Heptranchias perlo. Gairebé la majoria d’aquests elasmobranquis, nom que defineix el grup, són depredadors.

A diferència dels altres peixos, que són lateralment plans, tenen el cos aplanat. Tot i que la cua forma dues aletes en forma de mitja lluna vertical, la part superior és sustentada pel final de la columna vertebral, que s’encorba cap amunt; posició coneguda com a cua heterocerca. Tot el cos és cobert d’escates especials que són, si més no, petits denticles, escates placoides, que són com rèpliques en miniatura de les dents de la boca. La disposició dels denticles facilita la natació dels animals.

Antigament, la pell dels taurons era aprofitada per l’home com a paper de vidre per polir fusta. Les dents tenen diversos dissenys; en forma de pinta, de punxó prim i allargassat; de triangle i plans. Els cauen sovint i són reemplaçades contínuament. No tenen arrels, sinó que són subjectes al voltant de les mandíbules per teixit connectiu viu, disposant-se en fileres plegades semblant a un ventall.

Mandíbules de l'actual tauró tigre, galeocerdo, amb les dents replegades en la part interna de la mandíbula.

A més, a diferència de les nostres, que estan compostes d’hidroxiapatita, estan compostes per mineral de fluorapatita. Ambdós són materials molt durs, però en el cas dels taurons no se’ls corcaran mai perquè porten el fluor incorporat! Una altra de les característiques d’aquests extraordinaris peixos és que a l’intestí tenen una estructura helicoidal, una vàlvula que els permet aprofitar al màxim els aliments a la vegada que estalvia la longitud dels budells. Una curiositat sorprenent: a la zona boreal del nostre planeta (Groenlàndia), a 2.000 metres de profunditat, habita un tauró d’uns sis metres, el Somniosus microcephalus, molt lent en el seu creixement, gairebé mig cec, però que pot arribar a viure uns quatre-cents anys!

Quan van aparèixer a la Terra?

Com he dit, les primeres formes fossilitzades d’aquests elasmobranquis són conegudes des del període devonià, uns 370-380 milions d’anys enrere. Les despulles apareixen a Nord-amèrica i Europa, llavors continents molt diferents de com són ara. Cladoselache és el nom científic d’un gènere que abastava gairebé fins a uns 2 metres de longitud. La boca d’aquestes bèsties dibuixava mig cercle i estava disposada d’ull a ull; no com les d’ara, que s’obre més avall.

Encara no tenien escates denticulars i davant de les dues aletes de l’esquena hi duien un punxó. Stethacanthus és un altre gènere més petit d’aquells temps, un xic més jove (365 milions d’anys) i també trobat en jaciments europeus i americans. A partir d’aquells temps els taurons varen expandir-se notablement i van evolucionar cap a formes més actuals. Hybodus, un gènere més tardaner, és conegut per les seves despulles de fa uns 260 milions d’anys i es va extingir fa uns 100 milions. Podia arribar a mesurar uns 2 metres i la cua contenia un lòbul inferior que li servia de pala natatòria. Davant de cada aleta dorsal, a l’espatlla, tenia també un ferm punxó.

No tots aquests taurons eren marins, ja que se n’han trobat en dipòsits sedimentaris d’aigües dolces, com per exemple el gènere Lonchidion o el mateix Hybodus esmentat, cosa que ens indica l’àmplia ubicació d’aquests organismes en aquells llunyans dies. Existeixen fòssils trobats al famós jaciment del Montsec que va ser al fons d’un llac de fa uns 130 milions d’anys.

Aquest singular jaciment ha proveït també ous d’aquests peixos, unes veritables joies per la seva dificultat de preservació. Els seus fòssils són guardats en la Secció de Geopaleontologia de l’IEI. Val a dir que avui dia també existeixen alguns taurons d’aigües dolces.

Interpretacions dels nostres avantpassats

Durant molts segles de la història dels homes eren coneguts els fòssils de les dents de taurons. El romà Plini el Vell ja en feia referència el 79 dC. Ningú no sabia què eren aquells objectes triangulars que es podien recollir en segons quins llocs de les roques. Per citar un exemple, les cròniques bíbliques dels Fets dels Apòstols ens parlen que Sant Pau, havent arribat desafortunadament a l’illa de Malta a causa d’un naufragi, fou mossegat per una serp verinosa que no l’afectà en absolut, cosa que causà l’estupefacció i espant de tots els presents supervivents.

S’interpretà com a un miracle i el sant fou considerat un déu. Pau va maleir les serps convertint-les en inofensives. Ves per on, els fòssils de dents de taurons recollits a l’illa van ser interpretats com les llengües petrificades d’aquelles serps (lingua sancti Pauli). A conseqüència d’això, aquests fòssils adquiriren un enorme valor i s’utilitzaren durant segles com a poderosos amulets, antiverins, contra encanteris i també sanadors; s’exportaren per tot el món antic.

Les dents es coneixien com a glossolitos o glossopetres, nom compost per dos vocables: glossos i lithos, llengua i pedra en grec i, en llatí, petres, pedra, cosa que vol dir llengües de pedra. Un erudit de l’edat moderna, el napolità Fabio Colonna, els identificà com a dents de selacis el 1616, però fou el famós pare de la geologia, Nicolau Steno, qui demostrà la veritable natura de dits petrefactes el 1667: eren dents petrificades de taurons.

El més gran de tots.

El més famós de tots els taurons és el Carcharocles megalodon, conegut popularment com a megalodon (= dent gegant). La gran difusió que s’ha fet d’aquest selaci gegant ha copsat l’atenció del gran públic. Megalodon visqué no fa gaire, geològicament parlant, ja que solcà els mars de fa uns 20 milions d’anys (època miocena) fins a la seva extinció uns 3 milions d’anys enrere (època plioplistocena).

Reconstrucció. El cos de l’enorme Carcharocles megalodon comparat amb una figura humana.

Feia molt de temps que els dinosaures havien desaparegut del planeta i ara el desmesurat elasmobranqui fou el feroç depredador de les aigües. Era veritablement enorme, ja que la seva total longitud podia abastar fins als 18 metres. Pràcticament, les despulles fossilitzades descobertes d’aquests organismes consisteixen en les dents, les parts més dures, i poca cosa més, pel fet que l’esquelet cartilaginós molt rarament es preserva. Les d’aquest monstre eren triangulars, de figura isoscelada, i mesuraven d’entre 15 i 16 cm d’alçada. Les seves vores eren finament serrades i, com ja s’ha dit, estaven implantades en unes colossals mandíbules per teixit connectiu. Els científics han fet una reconstrucció de la boca d’acord amb les mides de les dents i han calculat que, oberta, era bastant més alta que un home dret.

Carcharocles megalodon fou el terror dels mars i s’ha dit que era un dels parents de l’actual tauró blanc, el Carcharodon carcharias, però a hores d’ara no hi ha res concert al respecte.No obstant això, en jaciments del Marroc apareixen, entre altres despulles, dents aïllades d’un selaci que visqué fa uns 50 milions d’anys, Otodus obliquus. Els fòssils resulten freqüents i es dissenyen triangulars amb una mica de curvatura lateral i dues petites dents a cada costat. Els paleontòlegs creuen que podria ser el veritable avantpassat del nostre immens megalodon. L’extinció d’aquest tità no és clara del tot. Sembla que els canvis climàtics i la competència d’altres animals marins minvaren les possibilitats de pervivència del gran selaci.