SEGRE
César Linga, al set de rodatge del film britànic 'The House', produït per Netflix l'any passat.

César Linga, al set de rodatge del film britànic 'The House', produït per Netflix l'any passat.I+G STOP MOTION

Creat:

Actualitzat:

Fer una foto, moure el ninot un mil·límetre, fer una altra foto, moure’l una mica més i fer-ne una altra i així fins a vint-i-quatre vegades per a un sol segon de pel·lícula. L’stop-motion és tan antiga com el cinema i, malgrat que l’han donat per mort moltes vegades, mai no ha deixat de ser la passió de molts animadors. Ara viu un moment dolç i l’Animac (23-26 de febrer) no el deixarà passar de llarg.

Sam Orti era un marrec quan va veure a la televisió Special Efectes, the Empire Strikes Back, un documental del 1980 sobre els efectes especials a la saga d’Star Wars. “A la pel·lícula sortien nens rodant escenes a casa seua en stop-motion i això em va motivar a provar-ho. Eren els anys vuitanta i no hi havia ordinadors, jo tenia vuit o deu anys i vaig començar a provar amb una càmera de súper-8. El problema és que mai no estava content amb el resultat i ho vaig acabar deixant. En teoria semblava fàcil, només calia moure els ninots una mica i fer una foto, però a l’hora de la veritat era frustrant.”

Els principis de l’stop-motion són realment senzills, és per això que “és una de les tècniques d’animació en el cinema més antigues, si no la més antiga. Pel·lícules com King Kong van fer servir aquesta tècnica per rodar escenes com la de l’Empire State de Nova York. De fet, fins que no es va desenvolupar i consolidar l’animació digital en 3D, ara fa trenta anys, la majoria dels efectes especials es feien amb stop-motion”, apunta Carolina López, directora artística de l’Animac.

“Com a tècnica per animar grans produccions cinematogràfiques convencionals amb actors ja ha desaparegut; però la revolució del digital, en lloc de matar el format, d’alguna manera el va revitalitzar. L’essència és la mateixa, però parlis amb qui parlis t’explicarà que la manera de treballar-lo ha canviat”.

Mai s’ha deixat de fer stop-motion, sempre hi ha hagut animadors que s’han llençat a experimentar en una tècnica, un mitjà que, en paraules del mexicà Juan Medina, és “la pitjor manera de fer cinema i al mateix temps la més completa. L’stop-motion és cara, lenta i complicada, et consumeix molta energia; però continua sent la més romàntica i màgica de totes les disciplines cinematogràfiques”. Medina, que a banda de fer els seus propis treballs ha participat a l’exitosa Pinocchio de Guillermo del Toro, és conscient del fet que no és el millor camí per fer-se ric en el món del cinema, senzillament és el que l’apassiona.

Fotograma del darrer treball personal de Juan Medina, ‘Tío’, que presentarà a l’Animac vinent.

“Aquesta és l’única raó per la qual els que ens hi dediquem hi invertim tantes hores i esforç. Només els que ens dediquem a l’stop-motion sabem què implica la nostra feina.”Amb un tempo de dotze o vint-i-quatre fotografies per cada segon de metratge, la mitjana de treball en una producció petita és de tres o quatre segons de cinta per un dia a l’estudi.

El madrileny César Linga, integrat des de fa anys al circuit d’animadors professionals que es mouen en produccions de nivell internacional, també va treballar amb Del Toro al set que la productora tenia a Portland, a la costa oest dels Estats Units. Allà, explica, el ritme era de quatre segons setmanals.

“Un temps poc habitual, però és que el nivell de perfecció que buscaven en aquesta pel·lícula era força acusat. És una de les produccions més grans en les quals he treballat mai, hi havia escenaris i personatges replicats diverses vegades per tal de poder avançar diferents trames i escenes al mateix temps.”El tret de sortida de l’era moderna de l’stop-motion en la indústria cinematogràfica nord-americana va ser Nightmare before Christmas, de Tim Burton.

Era el 1994 i semblava que havia de ser una raresa, potser l’última gran producció en stop-motion abans d’enterrar-la del tot. Però amb els anys s’hi han sumat directors com Wes Anderson amb Fantastic Mr. Fox o el mateix Guillermo del Toro. “A banda d’aquests directors, altres estudis com Aardman fa dècades que van apostar per l’stop-motion amb vocació mainstream i han col·locat sèries com El xai Shawn o pel·lícules com Early man al mercat internacional”, diu Carolina López.

En els films que tenen un bon pressupost les funcions i el treball de cadascú està molt especialitzat. César Linga, que ara és a París en una producció francesa i després té previst saltar a Suïssa, explica que “quan els animadors arribem al set de rodatge ja ens trobem l’escena preparada; abans que nosaltres hi han passat els de direcció i il·luminació i ho han deixat tot a punt. I abans d’aquests, els dissenyadors de personatges, els de vestuari i els d’escenografia han hagut de construir tot el material necessari per construir els sets del rodatge.

Com a animador, jo he d’aconseguir que els personatges facin allò que marca el guió. Som com els actors, rebem instruccions del director per saber què hem de fer, amb quins moviments i quines expressions hem de donar vida als protagonistes per a l’escena que estem rodant”.Tot amb tot, aquest tipus d’indústria és la versió XXL dels rodatges habituals que es desenvolupen a casa nostra.

Si bé aquí s’han fet alguns llargmetratges, com la gallega O Apostolo de Fernando Cortizo, “la majoria d’animadors que ens dediquem a l’stop-motion amb productores pròpies treballem un o dos anys per tirar endavant curtmetratges de cinc o deu minuts”, explica l’Anna Solanas, que amb el seu company Marc Riba fa una vintena d’anys que es dediquen en exclusiva a l’animació en stop-motion. “És la nostra passió, ho vam descobrir a l’escola de cinema –ESCAC– i el nostre treball de fi de grau ja va ser en aquesta tècnica. Ens agrada la llibertat i la seguretat de poder controlar i gestionar tot el procés, des de la idea inicial fins a la postproducció”, apunta Solanas. “A nosaltres ens va fascinar i vam decidir que, si bé no ens faríem rics, dedicaríem la nostra vida al que realment ens agrada”, explicar històries fent màgia.

Postproducció digital. Permet corregir o esborrar petits defectes de la gravació o introduir altres efectes especials.

Aquesta és l’essència de l’stop-motion: donar vida a objectes que d’entrada són inerts. L’animador argentí Juan Pablo Zaramella, que enguany serà el convidat d’honor a l’Animac, on exposarà part del seu material en una retrospectiva inèdita a Europa, fa més de dues dècades que s’hi dedica i, si bé ha desenvolupat part de la seua filmografia animant literalment objectes quotidians, també ha explorat una de les alternatives menys populars: l’stop-motion amb persones.

“No és fàcil treballar amb actors perquè la tècnica els demana molta concentració i ser molt pacients amb els moviments. Un ninot el pots tenir hores en una mateixa posició i si treballes en un estudi pots fer, desfer i refer els moviments constantment. És cansat, però el ninot no es queixa. Luminaris la vam gravar amb llum natural al carrer i amb actors, i això va donar un plus de qualitat a la peça molt interessant i, al mateix temps, va ser un rodatge complicat”.

Zaramella és de la generació que va començar a treballar amb estudis analògics i va viure la transició al digital. “No tornaria enrere per res del món, treballar amb 35 mm pot semblar molt romàntic però fins que no reveles la pel·lícula no saps com ha quedat i, en cas d’error, tornar a fer una foto és una bogeria.

Ara sabem en cada moment com queda cada frame perquè treballem amb càmeres digitals connectades a un ordinador, i una vegada està fet encara pots corregir molts errors –i afegir efectes digitals– en la postproducció”, reconeix. Sam Orti va deixar de banda els rodatges amb súper-8 quan era petit, però mai no va abandonar la idea de ser cineasta i a finals dels noranta, després d’estudiar Belles Arts, va conèixer el treball de Pablo Llorens, un dels grans referents del nostre país.

“En aquell moment m’hi vaig tornar a enganxar i d’això ja en fa vint-i-cinc anys.” Focalitzat sobretot en els seus propis curts, Orti també considera que “l’stop-motion és el cinema en el qual conflueixen totes les arts clàssiques i d’altres de més modernes: escultura, arquitectura, literatura, cinema, fotografia, música, il·luminació, disseny… quan treballes sol has de ser capaç de tenir nocions de tot i poder resoldre problemes en totes les seues dimensions. Excepte la producció i burocràcia, la resta de la feina m’apassiona tota.

En cadascuna de les fases de treball gaudeixo molt, encara que potser és en la construcció de la història i dels personatges on m’ho passo millor”. Un procés artesanal, manual, detallista i metòdic. “Des de fora sempre ens diuen que un dels adjectius que ens posarien és que som pacients, però no n’estic del tot segura”, confessa la Carla Pereira, una valencianoargentina que també presentarà el seu darrer treball a l’Animac. “Jo no sé si em considero pacient, però sí que és veritat que una vegada estic posada al set de rodatge entro com en un estat meditatiu que em permet estar molt concentrada en el que faig.” Ella també ha treballat en produccions arreu del món i per això bromeja i es penja l’etiqueta de mercenària.

Després matisa: “En totes aquestes pel·lícules n’he après molt, però ara el que realment em motiva és poder tirar endavant els meus propis projectes, crear els meus curts des de zero i fer-ho tot jo.” El sector al nostre país sempre ha estat fràgil i la indústria és inexistent, i malgrat aquesta realitat poc engrescadora sempre hi ha hagut bons professionals. A voltes amb un peu posat en publicitat o treballant per a produccions més grans, sempre pendents del finançament, de subvencions i de presentar-se a mil festivals per anar rascant premis d’aquí i d’allà.

“En només vint anys és un món que ha canviat molt: des de la nostra manera de treballar fins a la manera com la gent mira el cinema. Abans hi havia un circuit de festivals en els quals competíem uns quants professionals en igualtat de condicions per aconseguir un premi que implicava diners”, analitza Orti.

Detallisme. Fotograma del curt de Carla Pereira 'Todo está perdido'.

“Ara el circuit s’ha reduït dràsticament, cada vegada hi ha menys premis i la competència de les escoles d’animació és molt dura i, al meu entendre, deslleial. Mentre nosaltres paguem per fer els nostres treballs, ells cobren als alumnes i poden posar-hi recursos”.

D’altra banda hi ha les plataformes, que també han fet repensar el model de distribució. “Està bé ser-hi perquè el nostre objectiu és que ens vegi com més gent millor, però al mateix temps no és realment una via per fer diners”, explica Anna Solanas.

Animac sempre ha sigut un festival sensible a l’stop-motion, atent als llargmetratges més mainstream i als curts més underground. Ja sigui amb plastilina, silicona, fusta, llana, tela, paper o alumini; ja sigui explicant fàbules infantils o històries de terror i ciència-ficció; ja sigui en càpsules delirants de mig minut o pel·lícules de dues hores de duració; ja sigui amb un pressupost casolà o amb una gran productora apostant fort. Tant és, l’essència de qualsevol pel·lícula en stop-motion sempre és la mateixa: fer màgia donant vida a objectes inanimats.

ELS IMPERDIBLES DE L'ANIMAC

Enguany l’stop-motion té una presència especial, ja sigui en forma de projeccions, conferències i també una exposió. L’argentí Juan Pablo Zaramella rebrà el reconeixement Animation Master i es projectarà la seua pel·lícula Luminaris, guanyadora de diversos certàmens internacionals. També s’instal·larà una exposició retrospectiva titulada Quadre a quadre.

Detall del curtmetratge de Juan Pablo Zaramella en què va treballar amb actors reals.

El madrileny César Linga vindrà a Lleida per oferir una masterclass sobre animació stop-motion, així com el mexicà Juan Medina, que també serà a Lleida per presentar el seu darrer curt: Tío. Respecte els autors catalans, Anna Solanas i Marc Riba hi portaran l’últim curt que han rodat, El matí del senyor Xifró, mentre que els valencians Carla Pereira i Sam Orti projectaran Todo está perdido i Paralelos, respectivament. Aquestes, però, no seran les úniques peces que es podran veure rodades en aquesta tècnica.

Animac’23 Festival Internacional d’Animació.

Del 23 al 26 de febrer a Lleida.

Més informació al web animac.cat.

SEGUNDO DE CHOMÓN

Tot i ser aragonès de naixement, la vida personal i professional de Segundo de Chomón (Terol, 1871-París, 1929) va discórrer sobretot entre Barcelona, Torí i París. Va ser un pioner en les arts cinematogràfiques en tota la seua dimensió.

Injustament oblidat durant dècades, Chomón va exercir de productor, camarògraf, guionista, director i realitzador d’efectes especials. En aquesta faceta va ser precursor en la coloració de pel·lícules a mà, va inventar el tràveling i va desenvolupar la tècnica de l’stop-motion en bona part de la seua obra.

De fet, fins a la consolidació dels efectes especials en digital, l’stop-motion va ser l’única manera que el cinema convencional tenia per aconseguir plans tridimensionals.

Sam Orti treballant en els cucs del curt 'Paralelos'.

Sam Orti treballant en els cucs del curt 'Paralelos'.I+G STOP MOTION

Una constant en la filmografia de Sam Ortí és el terror i la ciència-ficció.

Una constant en la filmografia de Sam Ortí és el terror i la ciència-ficció.I+G STOP MOTION

Detall dels diferents caps que Juan Pablo Zaramella va crear per a

Detall dels diferents caps que Juan Pablo Zaramella va crear per aI+G STOP MOTION

Detall d'un anunci de l'arentí Juan Pablo Zaramella per al govern del seu país.

Detall d'un anunci de l'arentí Juan Pablo Zaramella per al govern del seu país.I+G STOP MOTION

tracking