Màscares de fa noranta anys

Una cinquantena de màscares de Carnaval, la majoria fetes amb paper i cartró i que daten d’abans de la Guerra Civil, s’exposen al museu de Cal Pauet de les Borges Blanques. Són senzilles, fetes a mà i amb unes expressions quasi sinistres, que van quedar oblidades en un dels armaris de l’antiga botiga Lo Baratillo de Lleida.

El Museu de Cal Pauet de les Borges Blanques acull fins passada la Setmana Santa una mostra quasi única: màscares de Carnestoltes dels anys trenta i que van quedar per vendre fa noranta anys a causa de l’esclat de la Guerra Civil.

Durant el conflicte ningú no estava per a festes i un cop acabada la guerra els carnavals es van prohibir. Per tant, aquestes màscares o carotes, com vulgueu anomenar-les, ja no es van poder vendre i van quedar arraconades en un magatzem del que fou Lo Baratillo de Lleida.

No han vist la llum des del febrer de 1936 fins ara, que són exposades en un afany històric, cultural i també altruista. Mirant tot el conjunt de carotes quasi intimida pensar els canvis que s’han produït en tots aquests anys.

Són màscares de cartró, molt populars a principis de segle, petites obres fetes a mà per artesans que buscaven simplement que la gent gaudís del Carnestoltes, sense pretendre el refinament delicat de les venecianes.

Màscares inquietants i grotesques, que ens porten a un temps commovedor, amarg, fins i tot, segons com te les miris sembla que es queixin. Mostren una gestualitat desconcertant.

La seva fesomia ens és quimèrica i llunàtica. Tapar-se la cara amb una màscara durant el Carnaval és una tradició que té el seu origen a Venècia amb el propòsit d’esbargir-se i revocar durant uns dies les diferències socials i de gènere, fet que afavoria la transgressió de les normes de la societat.

La història ens diu que el primer Carnaval va ser autoritzat l’any 1296 pel Dux, la màxima autoritat de la República de Venècia.En l’antiga societat lleidatana, força influenciada per la religió, el temps de Carnaval oferia permissivitats que induïen els vilatans a “incitar els seus instints lúdics i carnals que no predisposen a la penitència ni a la serietat litúrgica de la Quaresma”. Històricament a les Terres de Ponent han destacat diversos carnavals, per posar un exemple, el de Solsona, amb la singular Penjada del Ruc.

Sorprèn el bon estat de conservació de les carotes que s’exposen ara a Cal Pauet de les Borges Blanques. Els colors no han perdut intensitat ni tampoc el carisma únic de les expressions pertorbadores, exagerades i burlaneres.

El bon estat de conservació es deu a la cura que durant molts anys ha tingut amb elles Manuel Gigó, que va percebre la seva importància i la de tants joguets de Lo Baratillo que van ser el somni i l’esperança d’uns infants i que ara són el record meravellós d’uns avis. Certament, les màscares ens han arribat poc afectades pel pas dels dies i les humitats, ens diuen que, de fet, solament ha calgut treure’ls la pols, ja que estaven ben guardades en capses de cartró.

Als més coneixedors d’aquesta època algunes fesomies els poden recordar amb un indiscutible sarcasme determinats personatges de principis dels anys trenta. En veureu també una dotzena que eren per als marrecs de la casa, més petites i més discretes.

La casa museu de Cal Pauet de les Borges ha acollit en els darrers anys diverses exposicions monogràfiques destinades a les persones que, com el que escriu aquestes línies, ja són padrins. Entre aquestes, destaca la mostra de les espectaculars construccions fetes amb Meccano, els atractius mapes i llibres de l’antiga escola, els vells herois d’infantesa com el Jabato, la col·lecció de baldufes del món, els seriosos telèfons històrics, els joguets de Lo Baratillo.

i altres que s’escapen de la memòria. L’exposició dedicada a les màscares de Carnaval s’ha fet una mica a contracor, perquè és com un miratge de testimonis d’homes i dones que van morir amb el desig de gaudir d’un dia de festa, de vida, i ara, noranta anys després, traspuen l’amargor del temps que els va tocar viure.

Encara que ben desiguals, tenen models comuns agredolços. Per no acostumar la vista a aquest patró, les veureu repartides entre diferents espais del museu fins a arribar a l’armari amb les màscares més extremes, acompanyades del calendari d’aquell any.

La darrera prestatgeria guarda les que eren per als joves, a prop dels llibres i les llibretes de l’escola d’aquella època. Cap no espera un comprador.