Rafa Ariño: fotoperiodisme en estat pur

“Fotografiar és col·locar el cap, l’ull i el cor en un mateix eix”, deia el pare del fotoreportatge, el francès Henri Cartier-Bresson. I és que un bon fotògraf no pot ser un espectador passiu del que passa al seu voltant, “t’hi has d’implicar! Has de sentir realment el que estàs fotografiant”, explica en Rafa Ariño, que enguany ha fet quaranta anys de professió i 25 que va obrir un estudi a Lleida. El Rafa s’ha recorregut els cinc continents cercant les millors imatges i s’ha embarcat en mil projectes perquè “no és solament la fotografia, és una forma de vida”. Inquiet, anàrquic, sensible i creatiu, per damunt de tot es considera un fotoperiodista i explica que tot el que sap ho va aprendre “d’un gran mestre”, el també fotògraf Lleonard Delshams.

“Quina porqueria de fotos!” Aquestes van ser les primeres paraules que en Rafa Ariño va sentir del que considera el seu gran mestre i a la vegada mentor, després de veure unes imatges que li va portar per tal que valorés el treball que havia fet fins llavors. “Ell m’ho va ensenyar tot”, afirma contundent el Rafa, del fotògraf Lleonard Delshams.

Corria l’any 1991 i el Rafa tot just acabava de fer els 19 anys quan entra com a fotògraf en pràctiques al diari SEGRE. Va ser “una època dura perquè ja havia estat amb diferents professionals i només tenia clar que em volia dedicar a la fotografia, però la veritat és que no sabia gaire bé cap on tirar quant a tècnica”, apunta el Rafa, el qual ja havia passat per cursos dels millors com en Toni Prim, David Besora o Ramon Gabriel. “Només tenia clar que volia disparar fotos. No volia ser laboratorista, ni estar tancar en un estudi, ni empollar-me tota la història de la fotografia. Tot va començar a canviar quan entro al diari SEGRE”. I recorda perfectament que, després de les paraules de benvinguda del seu cap, el Lleonard Delshams, “va i em diu: ves a la Mariola, que hi ha un congrés d’evangelistes, i fes un reportatge des de diferents angles i vessants. A veure com te’n surts! Perquè les fotos que m’has portat fins ara no són bones”. I és que “era veritat, no eren bones perquè eren imatges obligades dels cursos que havia anat fent, no eren fotos realment meues.

Abatiment d'un sense sostre

El Leo va ser el meu mestre, el que realment em va fer trepitjar el carrer. Ell em corregia i m’explicava per què estava tal imatge malament, si li faltava informació. I em deia la càmera sempre davant dels ulls! Mira-ho tot a través d’ella, perquè en el moment en que l’abaixis és quan passarà allò que serà la foto de la teva vida”. En els deu anys que va passar un jove Rafa Ariño al diari SEGRE “el fotoperiodisme em va enganxar. Recordo que dormia amb un escàner empegat al llit perquè el que més m’agradava eren els esports i els successos. De vegades quan no havia gaires notícies o faltava la foto de portada o contraportada una de les jefes, l’Anna Gómez, em deia: Rafa, ves a fer un tomb i a veure què trobes. I arribava al diari amb alguna imatge que es convertia en notícia. Des de llavors tot el que he fet s’ha basat en el fotoperiodisme”.

Concert de David Bowie a Escalarre el 1996.

El Rafa reconeix que és “un cul de mal seient i una mica anàrquic”, i decideix emprendre nous reptes professionals que van dels reportatges socials als publicitaris, passant pels de viatges o de moda. És el moment de recórrer mig món buscant aquelles imatges que mostrin com viuen altres societats.  Dos d’aquestes aventures el porten a Sibèria i al Iemen, concretament a Socotra. De Sibèria, a banda de les vicissituds que van passar amb l’expedició World Extrem, va aconseguir la fotografia que ell considera de les millors de la seva carrera. La del nen Matidei. El viatge al Iemen i Socotra el va marcar.

El petit Matidei a Sibèria.

“No tenien res i és la gent més feliç que he conegut en ma vida. Si un dia no em trobeu, busqueu-me a Socotra”. La segona gran passió del Rafa Ariño és la música i aquesta afició el portarà a inventar-se un projecte anomenat Girando con... los musicales, que serà el primer dels tres que té en marxa. Girando con... los musicales és un projecte que neix el 2013 i amb el qual intenta reflectir la vida quotidiana de les bandes de rock-pop- indie nacionals durant les respectives gires.

Es tracta de mostrar a través de les imatges els moments més íntims i quotidians d’aquestes bandes tant fora com dins els escenaris. “Amb aquest projecte canvio les tribus indígenes per les tribus Crew (tripulació), al cap i a la fi els musics són una mena de tribus. Tot surt quan guanyo un concurs de Movistar. El premi era poder fer un llibre del qual es van arribar a fer dues edicions, tot un èxit!” Girando con... los musicales ha permès a Rafa Ariño conèixer des dels petits als grans grups de música i viatjar per tota la Península.Però la pandèmia trunca la continuïtat d’aquest projecte. “La covid em va fer mutar en la meva professió. Tot el dia tancat a casa, jo continuava penjant fotos del Girando..., però enyorava les bandes. Havia treballat amb 48 d’elles, havia viscut experiències realment increïbles, des de grans concerts fins a moments íntims. Llavors, la que era la meva parella –jo sempre dic que les dones de la meva vida m’han ajudat molt– se li va acudir de fer un Girando... besos y abrazos. Eren els moments en què quasi no ens podíem ni tocar i jo tenia fotos, centenars de moments íntims, d’abraçades, de mostres de carinyo, de les 48 bandes amb les quals havia treballat. I poso fil a l’agulla”.

Escalfant abans de sortir a l’escenari amb Girando con los musicales.

Aquest nou projecte del Rafa confinat li va servir no només per muntar diverses exposicions a posteriori de la pandèmia sinó un reportatge al Telediario que li va permetre, ni que sigui en la llunyania, tornar a contactar amb les bandes amb les quals havia treballat i, a més, “com que les oportunitats porten oportunitats em van trucar de Movistar. Havien vist el reportatge i em van explicar que estaven rodant un seguit de documentals en què la base era la música però reflectint o explicant una temàtica social: Una historia, una canción.

Movistar proposa al Rafa ser el fotògraf oficial d’aquest programa, fet que li permet tornar a viatjar i així es converteix en el fotògraf oficial de tots el contingut musicals i de documentals de Movistar Plus, projecte en el qual encara continua i a la vegada en prepara un altre de dedicat als grans musicals. I és que “l’ajuntament de Madrid i la Comunitat estan donant molts diners perquè es converteixi en la capital europea dels grans musicals, a l’estil Broadway”, explica el Rafa, que ja ha començat a treballar amb el musical de moda Wha.

“Primer de tot farem una exposició. He estat tres dies, dia i nit, convivint amb els artistes entre bambolines. Hem de tenir present que ja fa temps que Madrid va apostar per aquest tipus d’espectacle i està tenint molt èxit”. Mentrestant al Rafa encara li queda temps per començar un nou projecte amb la grafista i cantant Lily Mart. “És una experiència nova. A partir d’una foto meva, la Lily fa una transformació del personatge on ressalta allò que jo he volgut o intuït en la foto. Fa autèntiques meravelles”.

L’actor Asier Etxeandia, fotografiat pel Rafa Ariño aplicant la tècnica del fotografisme de Lily Mart.

Rafa Ariño: “La foto que m’ha fet més feliç ha estat la mirada del petit Matidei de Sibèria

Té molt clar que a l’hora de fer un retrat el més important és la mirada. Lleida segueix sent el que anomena “el meu campament base”, mentre continua rodolant pel món. Reconeix que té una espineta clavada per no haver pogut, encara, publicar una fotografia al National Geographic o a la revista Rolling Stone.

Ha estat pels cinc continents i ara els principals projectes que té entre mans els fa entre Madrid i Barcelona. Però el seu estudi, casa seva, el manté a Lleida... Perquè jo sempre dic que Lleida és el meu campament base. Des de Lleida em puc desplaçar fàcilment a la resta de la Península perquè des que tenim l’AVE puc anar a Sevilla o Granada en cinc hores; em planto al centre de Madrid en dos, i una a Barcelona. Per tant, em puc desplaçar fàcilment. La veritat és que Lleida em dona aquella calma i tranquil·litat que necessito de vegades, quan vinc de fer voltes pel món.

És vostè un cul inquiet. Sí, soc un nòmada, ho tinc claríssim. No soc de vida sedentària. I quan estic més de tres setmanes en un mateix lloc, ja m’angoixo. Però tenir el meu campament base a Lleida, la meva cova, em dona molta tranquil·litat [rialles].

La mentalitat del fotògraf Rafa Ariño és la mateixa quan fa una boda, un bateig, un musical o un viatge? Sí. De fet aplico la filosofia del fotoperiodisme en qualsevol imatge o reportatge. Les meves tècniques fotoperiodístiques les aplico a tot. M’és igual fer un bateig que un concert de rock que anar a Etiòpia. La filosofia és sempre la mateixa.

Per exemple, ha de fer un bateig. Què és el que busca? Doncs vaig a buscar l’expressió i els moments dels pares.

En una boda... Home, està clar, l’amor dels nuvis!

I com es fotografia l’amor? Doncs primer s’ha de veure. Que de vegades costa i molt! El que passa és que t’adones d’immeditat si hi ha amor o.. [rialles] Jo tinc moltes entrevistes amb parelles de nuvis abans de fer-los el reportatge per veure per què es casen realment. I llavors intento reflectir el que la parella sent aquell dia. Jo, en una boda, de vegades m’emociono moltíssim! Perquè si captes que s’estimen és súper emocionant!

Ha fet algun reportatge de boda amb algú que s’hagi casat diverses vegades? Sí! I el rècord el tinc amb un personatge que li he fet tres bodes com a nuvi [rialles]. El darrer cop li vaig dir “tio, amb aquesta tercera t’hauré de fer un descompte gros” [rialles]. I de persones que s’han casat dos cops n’he fet unes quantes... I inclús he fet bodes d’exparelles meves...

Ja m’han dit que és molt lligon. Bé, he tingut unes quantes parelles, sí. Lo bo és que sempre he acabat bé. I he de dir que a mi les dones de la meva vida sempre m’han ajudat, i molt, començant per la meva mare, que va ser la meva primera model, fins a les que m’han animat a endegar nous projectes quan tot estava parat.

Abans del banquet de boda

I ara als seus quasi 55 anys busca el mateix que quan va començar en la fotografia i en la vida? Perquè està clar que la fotografia és la seva vida. Jo crec i sento que soc el mateix Rafa de quan, als catorze anys, vaig fer la primera foto professional a la meva mare, la meva primera model. A dia d’avui crec que encara tinc més ganes de tot i de fer més coses. Perquè ara ho tinc tot més clar quant al que m’agrada i el que vull fer.

O sigui que ara pot triar la feina que fa. Exacte, ara puc triar el que realment m’agrada fer. És tan gran el ventall que tinc al davant nous projectes i lo bo és que puc triar. Tot el que sigui tenir una càmera és divertit i m’encanta però si tota la vida estigués fent el mateix... Abans feia igual quaranta bodes a l’any, ara en faig només deu o dotze, però m’ho passo molt millor. Perquè, esclar, una setmana faig un casament, la següent un concert, l’altra un programa de telvisió, o vaig a fer un reportatge per al Lectura [rialles]... Sempre és nou, diferent, i m’agrada.

Ha treballat per a diferents mitjans de comunicació i per tant amb molts periodistes. Quan surt de reportatge amb un plumilla, què li demana? Sobretot li demano deixar fruir la meva imaginació fotogràfica en el tema que anem a fer. Li demano que em deixi aportar les meves idees. Més que demanar-li, el que intento és fer parella i que ens aportem inputs l’un a l’altre. De fet m’agrada molt treballar amb parella fotogràfica. I n’he tingut moltes, des de periodistes del SEGRE, La Vanguardia... i ara mateix, amb el que estic fent amb Movistar, doncs el mateix.

Quina és la foto que no ha fet i que li agradaria fer? Sempre he intentat tirar la canya al National Geographic, com la que els vaig enviar del petit Matidei, i m’encantaria poder ser portada de la revista Rolling Stone. Per què? Doncs perquè soc fotoperiodista i he tingut moltes portades a molts diaris, però sempre aspires a més... i el National Geographic és l’espineta clavada.

I aquella foto que no va poder fer. Que la va veure, però pel que sigui no la va fer? N’hi ha més d’una. De vegades he tingut la foto al davant i m’he quedat tan al·lucinat amb el que veia que no vaig disparar a temps. Cosa que ara, ho he de dir, ja no m’acostuma a passar. Per exemple al festival d’Escalarre (1996), recordo que estava acreditat per al diari SEGRE, i veig el Bowie baixant de l’helicòpter, i en comptes de disparar em vaig quedar paralitzat al veure un dels meus ídols...

I la càmera abaixada... Exacte, era una d’aquelles coses que el que considero el meu gran mestre, el fotògraf Lleonard Delshams, em repetia: “La càmera sempre davant dels ulls. No la pots abaixar mai.” Perquè segur que quan l’abaixes és quan es produeix la millor foto.

Vostè s’ha recorregut mig món. Un lloc del planeta on no hagi estat i que li agradaria anar amb la càmera? Per exemple Socotra. Era un lloc que no havia pensat mai anar-hi i quan ho vaig fer, doncs m’hi vaig quedat atrapat! Potser és el lloc que més m’ha flipat del planeta. Perquè igualar el que vaig trobar a Socotra a nivell d’imatges i de llum és molt difícil de superar. Jo sempre dic que si algun dia no em troben, seré a Socotra.

Ha viscut moments complicats o difícils a l’hora de fer una foto? S’ha posat en perill? Un munt de vegades, sobretot en els viatges que he fet. A Sibèria, per exemple, quan em vaig penjar d’un globus mentre travessàvem el mar Bàltic. També recordo un cop que el diari SEGRE em va enviar a fer un calamarsada que havia caigut a Vilanova de Segrià i quan vaig arribar als carrers no quedava pedra, però a les teulades sí. No m’ho vaig pensar dos cops i vaig pujar d’alt d’una i va anar de ben poc de no estimbar-me. Un altre cop estava fent fotos damunt d’un pontet del Pallars. Doncs va ser fer la foto, sortir del pont i el pont esfondrar-se. Un segon abans i marxo riu avall amb el pont. i acabo al pantà de Cellers [rialles].

Quines fotos l’han fet més feliç? Una, la del petit Matidei, i l’altra, alguna de Girando con..., la primera foto que vaig fer a Dorian, concretament al Marc, al Cotton Club de Lleida i em vaig posar molt nerviós, perquè començava el meu projecte de Girando con... Bé, li tinc molt carinyo.