El ferrocarril oblidat

Fa cent anys a les comarques de Lleida potser hi havia menys quilòmetres de via ferroviària que no pas ara. Per contra, més pobles tenien parada i estaven connectats a la xarxa. Amb el temps, alguns d’aquells vestigis són edificis abandonats i d’altres han passat a ser només un record. Viatgem al passat, recuperem unes infraestructures que ja no hi són. 

El 24 de febrer del 2003 els pagesos d’Alcarràs afectats per la construcció del Tren d’Alta Velocitat van seure a les vies i van boicotejar el viatge inaugural de l’AVE. Protestaven per la gestió de les expropiacions de les terres. El nou tren el feien passar per les seues finques, però ells no en traurien cap mena de profit. L’alta velocitat és una línia de dues vies electrificades que travessa el territori sense subtileses per connectar Madrid i Barcelona. Uns quants trens paren a Lleida, la resta avancen com un llamp per una via que talla turons i salva bancals, sempre protegit per una tanca alta de malla metàl·lica.

Ara fa vint anys d’aquella inauguració i, mentre les elits polítiques i econòmiques locals n’elogien la rapidesa i comoditat, molts altres habitants lamenten que s’ha cronificat una xarxa ferroviària de dues velocitats: uns pocs es desplacen veloços a Barcelona o a Madrid; la resta, que viatja amb regionals o trens de mitjana distància, queda atrapada als ritmes lents del segle passat. Uns altres, fins i tot, han quedat desconnectats. Pobles com Almacelles, Montagut o Raimat tenien parada pròpia. 

Durant mig segle va funcionar una línia de tren que connectava Balaguer i Mollerussa per la sucrera de Menàrguens

“Eren estacions en les quals els pagesos de la zona descarregaven grans quantitats de matèries primeres. A Almacelles també hi feien arribar un vagó cisterna amb aigua potable quan els mesos de sequera eixugaven els pous locals. La parada de Raimat va ser promoguda per un enginyer de la companyia que hi tenia les finques, Pedro de Andrés, però qui realment la va rendibilitzar va ser la família Raventós, que va comprar els terrenys a les filles d’Andrés i va desenvolupar la finca vitivinícola que encara exploten avui en dia”, explica Marçal Abella, autor del llibre Estacions de Lleida (Pagès Editors). Montagut i Alcarràs també tenien parada conjunta, encara que al ser lluny del poble els que la utilitzaven eren els pagesos de la zona i colles de caçadors que venien de Barcelona.

Amb el temps, les estacions de Montagut-Alcarràs, Almacelles i Raimat van tancar i els trens ja no hi paren

La línia encara existeix i funciona, però el tren ja fa dècades que no para en aquestes estacions. La Generalitat de Catalunya va anunciar el gener del 2022 que vol posar en marxa unes Rodalies a Lleida, les quals s’haurien de gestionar des de Ferrocarrils de la Generalitat. Si bé en plans anteriors es preveia connectar-les fins a Montsó, amb parada a Almacelles, en el projecte actual només s’inclouen trens des de Balaguer, Cervera i les Borges Blanques corresponents a les línies que encara estan actives. Almacelles, de moment, haurà d’esperar.

La que no es recuperarà, perquè ja és una traça desapareguda des de fa més de setanta anys, és el tren que connectava Balaguer i Mollerussa i que molta gent coneixia com el Trenquet de la Remolatxa. Antoni Josa l’ha estudiada a fons i explica que “l’empresari Manolo Bertrand va liderar la construcció d’una fàbrica de sucre a Menàrguens, aprofitant que la pèrdua de la colònia de Cuba havia tallat l’arribada d’aquest producte des del Carib.

L’objectiu era fomentar el cultiu de remolatxa a la zona i construir un ramal de tren que connectés amb Mollerussa; per una banda els pagesos podrien utilitzar el tren per fer arribar la matèria primera a Menàrguens, on hi havia la fàbrica, i després s’utilitzaria la mateixa línia per portar el sucre a Mollerussa i connectar amb el tren de Barcelona”. Durant el primer terç del segle XX tant la sucrera –que encara es manté relativament dempeus– com el tren van funcionar a ple rendiment.

“Originalment estava pensat per a mercaderies, però era tanta la gent que hi pujava des del primer dia que al cap d’un parell d’anys van incorporar-hi vagons de viatgers; d’aquesta manera, la gent de Balaguer i els altres pobles pels quals passava –Vallfogona de Balaguer, Térmens, Bellvís, el Poal i el Palau d’Anglesola– també se’n van beneficiar. “Durant la Guerra Civil la infraestructura va quedar greument danyada i la sucrera va entrar en crisi. Això va provocar la seua progressiva desaparició”, apunta Josa. Les darreries del segle XIX i el primer terç del XX va ser l’època daurada del ferrocarril al nostre país.

La majoria dels carrilets que hi havia arreu de la geografia catalana, connectant ciutats i vertebrant el territori, són d’aquella època. Del de la Sucrera no en queda ni rastre, però el carrilet que unia Olot i la Costa Brava passant per Girona, per exemple, s’ha recuperat com a via verda per al passeig i el turisme.

D’aquella època també són algunes línies que es van construir de manera provisional per ajudar en la construcció de les preses i les centrals hidroelèctriques, la majoria de les quals es van desmantellar una vegada acabades les obres. Trens abandonats, trens temporals i trens fantasma.

L’escriptor Vidal Vidal, al seu llibre La ciutat de l’oblit (Pagès Editors), ens parla dels projectes abandonats, aquells que no encaixaven a l’esquema radial amb epicentre a la capital. “Segons alguns articles publicats a la premsa lleidatana de l’època, a principis del segle XX es va projectar una línia que havia de sortir de Baeza, a Jaén, i pujant per Terol connectava amb Lleida pel Baix Segre.

La seua continuació era l’actual línia de la Pobla, que en lloc d’acabar al Pallars havia d’arribar a Sent Girons, a França, pel port de Salau.” Al llibre, l’autor fantasieja amb la idea de batejar-lo com El Tren de l’Oli. Mentre Vidal Vidal apunta que al Baix Segre es van arribar a aplanar alguns trams, entre les poblacions de Terol i Alcanyís van anar més enllà i van construir les estacions, els túnels i els ponts.

De tota la línia projectada al Plan preferente de Ferrocarriles de urgente construcción de Primo de Rivera, només el tram de Lleida a la Pobla es va arribar a executar i a posar en funcionament. A la capital del Segrià les infraestructures ferroviàries creixien i s’adaptaven a les necessitats i la modernitat de cada època. En la lògica centralista que s’ha imposat històricament a l’hora de vertebrar les infraestructures de l’estat espanyol, Lleida ha tingut la sort d’estar en la connexió Madrid-Saragossa-Barcelona. Aquesta coincidència és el que ha permès a la capital del Segrià obtenir parada en totes les línies planejades per connectar les dues grans ciutats de l’Estat.

“Això ha implicat que històricament sigui una plaça ferroviària important, tant de passatgers com, sobretot, de mercaderies”, explica Antoni Nebot, autor, amb Vidal Vidal, del llibre 150 anys del tren a Lleida (Pagès Editors). “De les edificacions originals del segle XIX pràcticament no en queda res. La seu de l’Institut Municipal d’Ocupació a Lleida era coneguda com El Recorrido i era una estació de classificació. Com la del Pla de la Vilanoveta, que després de dècades abandonada finalment va ser enderrocada aquest any passat per Adif. Del que tampoc queda rastre és de la primera estació de la ciutat, que va operar des del primer dia fins a finals dels anys vint, quan es va inaugurar l’actual. La principal característica era que estava situada a l’altra banda de les vies perquè els militars les poguessin controlar des del castell. La pega és que la gent havia de creuar-les per accedir-hi.” La història del tren, com es pot veure, ens permet resseguir les fòbies i fílies de poder, que les va potenciant o desmantellant segons els interessos de cada moment.

Una aquarel·la per a cada estació de Lleida

La manera de saber quines encara existeixen i quines ja no és el color. “Excepte el Pla de la Vilanoveta, que quan vaig pintar-la encara estava dempeus.” El dibuixant i il·lustrador Marçal Abella, que ha treballat per a factories com Disney o Playmobil, és també un aficionat al món dels Urban Sketchers. “La primera estació que vaig dibuixar va ser la d’Almacelles i amb els Urban vam anar a la d’Àger; després en vaig fer una altra i al final em vaig plantejar convertir-ho en un llibre.” Estacions de Lleida, quadern de viatge és un volum apaïsat publicat per Pagès Editors en el qual Abella repassa tots els edificis ferroviaris que hi ha hagut mai a la demarcació de Lleida. “Els dibuixos van acompanyats de textos en què s’explica una mica d’història i anècdotes o curiositats vinculades a les estacions.” El ferrocarril ja fa més de cent-cinquanta anys que va arribar Lleida, que durant dècades va ser una plaça ferroviària important.