Pirineus: quan la neu ho pinta tot de blanc

A les portes de la primavera encara s’espera alguna gran nevada fora de temporada. Les temperatures es van enfilant, els dies s’allarguen i el sol, a poc a poc, va fonent el gran mantell nival que cobreix els Pirineus. Fem una darrera llambregada a les postals hivernals de muntanya. Qualsevol paisatge pren una textura especial si el podem retratar cobert de neu.

Hi ha poques postals tan extremes com la panoràmica d’un paisatge nevat. Formes arrodonides; volums d’aparença esponjosa i suau; el color blanc impol·lut que ens transmet calma i el silenci que contagia tranquil·litat. Quan el dia és assolellat, els rajos piquen sobre la neu i tota la muntanya es converteix en llenç lluminós. Una imatge tramposa, ja que la neu també vol dir fred, aïllament i sobrepès.

Una bona nevada és un espectacle impressionant, sobretot si la podem contemplar des de casa, amb la calefacció encesa i un beuratge calent entre les mans. Per contra, si ens atrapa conduint, treballant a l’aire lliure, caminant a la intempèrie o esquiant fora de pistes, una tempesta de neu ja no fa tanta gràcia.

Val d’aran. Panoràmica de l’església de Sant Andreu de Salardú

De sobte ens trobem immersos en un escenari complicat i perillós: ens convertim en protagonistes d’una pel·lícula de terror, ens perdem en el no-res, perdem qualsevol perspectiva. Milions de volves que cauen amb suavitat, una combinació anàrquica de grisos i blancs que lentament ho col·lapsa i ho cobreix tot.

Esborrant tots els detalls, convertint el cel en una immensa pantalla de televisió analògica que ha perdut el senyal. Fins i tot els més experimentats perden la noció de l’espai. Avui en dia vivim atrapats en la societat del big data.

Ja no en tenim prou amb les prediccions del temps que ens fan a TV3 i, qui més qui menys, té una aplicació al mòbil per saber quin temps farà. Ja ningú no observa el cel, percep l’ambient ni escolta el vent. Però fins fa pocs anys els qui vivien a la muntanya estaven més avesats a respectar-la. De generació en generació heretaven els coneixements, un instint que passava de pares a fills per pura supervivència.

Resistència. Un cavall aguanta estoic una nevada a la Vall Fosca.

Sabien predir una tempesta, no es refiaven de l’aparença amable d’un cel ras; eren capaços d’anticipar un bon patac. Previsió, paciència i resistència eren tres virtuts imprescindibles per sobreviure als pobles d’alta muntanya, sobretot quan les fredorades de la tardor anunciaven les primeres nevades.

I és que de sempre la neu, i tot el que implica viure sota el mantell nival, ha marcat el caràcter rude, silent i galtavermell del paisanatge de muntanya. Els mesos d’estiu servien per fer provisió de cara als mesos més durs de l’hivern, quan el món s’aturava per la neu. Tupins de carn, embotits i conserves variades. Fer llenya i guardar-la per mantenir el foc de casa.

Guardar les garbes de palla per alimentar el bestiar, tenir prou gra perquè les gallines no passin gana. Durant segles, els hiverns a la muntanya eren sinònim de contenció. Dies curts, nits eternes vora l’escalfor intensa de les flames. Temps per reparar les eines, endreçar, teixir i rumiar.

La ciència corrobora amb dades les sensacions de la gent més gran: ara les nevades no són tan intenses com les d’abans

Aquella neu que als de ciutat els crida l’atenció perquè els inspira diversió, a la gent de muntanya els recorda dies, setmanes i mesos de reclusió. L’electricitat, les carreteres, el telèfon, les bombones de butà, l’estat del benestar, el cotxe, la televisió, el turisme i el temps lliure són alguns dels invents que van sacsejar les societats modernes al llarg del segle passat.

Van transformar el món, el mateix que habitaven les sòlides i ancestrals comunitats dels Pirineus. Uns canvis vertiginosos que en poques dècades van subvertir la relació històrica que aquella gent tenia amb la neu. A poc a poc va deixar de ser una flassada pesada que ho cobria tot i deixava el món en estat de letargia. De sobte, aquells milions de litres d’aigua cristal·litzada a les capes altes i amuntegada sobre tot el que trobava es convertia en un imant que atreia milers de visitants forans.

Pantà de la Torrassa. Situat a les Valls d’Àneu, és un dels pantans més accessibles i populars del Pallars Sobirà

Les pròsperes classes mitjanes urbanes també volien experimentar el plaer de lliscar muntanya avall encalçats sobre dos llistons encerats. La neu com a reclam turístic, la neu com a parc d’atraccions, la neu com una excusa per revertir el despoblament que sagnava les valls de joves des de feia massa anys.

Carreteres, estacions, telecadires, hotels, apartaments, aparcament, canons de neu, restaurants i tot un ecosistema de serveis pensats per atreure com més visitants millor. En el darrer terç del segle passat l’explotació de la neu a través de les estacions d’esquí va revolucionar l’economia i el paisatge social de les comarques de muntanya.

Les pistes d’esquí van ser una gran aposta, als anys vuitanta, per atreure turistes i mirar de revifar l’economia de muntanya

La fusta, la llana, el ferro o la carn van deixar de ser les activitats que movien l’economia local. Feia dècades que els joves fugien a les capitals de comarca i d’aquí cap a les grans ciutats.

El que ningú no va sospitar, i a voltes sembla que ara no vol escoltar, era la idea que la neu un dia pogués escassejar. De la mateixa manera que la gent del pla reconeixen que els hiverns actuals ja no són tan freds com els d’abans, els qui viuen a muntanya també conclouen que les nevades, d’uns anys ençà, no tenen res a veure amb les que queien fa trenta, quaranta o seixanta hiverns.

Amb aquest panorama, els paisatges idíl·lics que dibuixen les nevades quan es precipiten en poblacions de muntanya com Salardú, Esterri d’Àneu, Tavascan, Taüll, Vielha, Lladorre o Rialp, per citar-ne unes quantes, cada vegada seran més excepcionals. Els pobles ja no quedaran aïllats durant les setmanes més fredes de l’any.

Espot. La coneguda com la Torre dels Moros és una construcció de planta circular que data del segle XII o XIII.

Les nevades a cotes baixes seran un fet extraordinari, una anècdota que els testimonis ocasionals compartiran a les xarxes socials. Nevades hipnòtiques. Els flocs que aterren i s’aferren delicadament en un branquilló, les teulades cobertes de neu, les petjades dels animals salvatges que han sortit de matinada per mirar de buscar menjar, les muntanyes, imponents, inhòspites i llunyanes que recorden munts de nata muntada. El silenci sepulcral sobre el qual s’imposa la remor dels rius que s’obren pas des de temps immemorials.

Clamors que esperen la primavera per engreixar-se, créixer, imposar-se gràcies a tota aquesta neu que ara reposa en calma. Uns rius que cada vegada baixen amb menys força, que els cops de calor deixen sense bona part de l’aigua desitjada perquè evapora la neu directament a l’atmosfera.

De moment no deixarà de nevar, només que cada vegada nevarà més poc, durarà menys i ho farà a cotes més altes. Les imatges d’una vall nevada seran igual de boniques; a dia d’avui les dades estadístiques ja no són tan idíl·liques.