SEGRE
Ginkgo biloba. Plantat a la plaça Víctor Siurana de la UdL, prové del Ginkgo adiantoides, de l'època dels dinosaures.

Ginkgo biloba. Plantat a la plaça Víctor Siurana de la UdL, prové del Ginkgo adiantoides, de l'època dels dinosaures.SEGRE

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

L’arbre Ginkgo biloba es pot trobar en molts jardins de les principals capitals europees, fins i tot a Lleida en tenim alguns exemplars. El curiós d’aquesta planta és que els seus orígens es remunten a fa més de 160 milions d’anys i ha resistit no solament la gran extinció ocorreguda fa 66 milions d’anys sinó que va sobreviure a la bomba atòmica d’Hiroshima.

Un dia qualsevol, al matí, al port de Londres de l’any 1780, monsieur M. De Pétigny, desembarcava del vaixell després d’un viatge des de París. El moll estava bigarrat de caixes, mercaderies i animals. Nombrosos mariners, negociants i marxants es movien incessantment, descarregant les diferents naus atracades i acabades d’arribar. De Pétigny, natural de Montpelier, era un home dedicat a l’horticultura i buscava vegetals per cultivar al seu jardí.

Mentre era a Londres, va trobar un agricultor anglès que tenia exposades cinc plantes d’un arbre que no li era gens conegut. Va clavar-hi els ulls. Totes cinc eren en un mateix pot i amb gestos i mitges paraules li va manifestar el desig de comprar-les. El britànic, esquerp, s’hi va negar rotundament. Eren cinc exemplars de Ginkgo biloba i De Pétigny hi va insistir unes quantes vegades. Després d’una bona estona, l’anglès li’n va demanar un preu exorbitant per tal de treure-se’l de sobre.

Però el francès no va desistir i, parlant d’històries de plantes i jardins, tots dos homes van anar atansant posicions i de mica en mica i amistosament, l’astut gal el va convidar a fer un bon àpat allà on volgués. L’anglès va acceptar de bon grat i, sota el control sibil·lí de M. De Pétigni, en tot el dinar no va mancar el bon vi. El francès omplia tot sovint amb generositat la gerra del jardiner britànic i, com era natural i d’esperar, l’alcohol va fer un contundent efecte.

Quan el de Montpelier dominava la situació li va proposar subtilment, altre cop, de vendre el pot amb les cinc plantes. La borratxera de l’anglès devia ser monumental i finalment va consentir la venda per 40 escuts (25 guinees, 120 francs de llavors). De Pétigny, de manera instantània, li va pagar el preu convingut i, en un batre d’ulls, va desaparèixer com per encanteri. Allí va restar el pobre anglès dormint la mona sense els seus preuats ginkgos.

L’endemà, ja desvetllat dels efluvis etílics del vi, i vist el seu gran error en la venda, l’anglès va anar a trobar corrent De Pétigny. Nerviós, li va demanar de recomprar-li els vegetals, però el francès s’hi va negar. Llavors li va oferir 40 escuts per una sola mata de les cinc que tenia. Tampoc se’n va sortir. M. De Pétigny va embarcar llampant a la nau que el duia de nou a França.

Per aquesta anècdota, el Ginkgo biloba se l’anomena també “l’arbre dels quaranta escuts”. Segons sembla, De Pétigny va donar un dels espècimens al Jardin des Plantes de París i molts dels ginkgos de França són els descendents d’aquells cinc exemplars. Així consta en una crònica d’un tal Loudon publicada el 1844.

Va ser Engelbert Kaempfher (1651-1716), metge i botànic alemany, qui el 1712, en un tractat seu, escrit en llatí i acompanyat de dibuixos molt instructius, va batejar l’arbre per primer cop amb el nom de “Ginnan”. Kaempfher havia estat al Japó i allà va conèixer la planta que va introduir després a Europa. Més tard, pels volts de 1750, es va plantar aquest arbre al Jardí (Oude Hortus) universitari d’Utrecht.

Han passat més de dos segles i sembla que encara és viu. Malgrat aquesta història, també podria ser que fossin els portuguesos, que coneixien el vegetal ja el 1638, els que el portessin a Europa. No hi ha massa seguretat històrica en el tema europeu. Sigui com sigui, des de Bèlgica i Holanda, a mitjans i finals del segle XVIII, es va estendre per Europa i es té notícia de Ginkgos en jardins de França, Itàlia, Anglaterra i Portugal. Tot i que Kaempfher el va conèixer al Japó, el Ginkgo es cultivava en monestirs i temples budistes des de feia segles, així com se’n coneixien colònies silvestres per certs indrets de la Xina.

Tenia propietats medicinals que encara avui s’utilitzen. Com passa amb altres plantes, cada exemplar pot ser mascle o femella. Les llavors estan envoltades per una pela dura i semblen, al principi, cireres rosades que desprenen una olor gens agradable. Podem saber el sexe de les llavors en caure a terra, ja que la seva closca dura consta de dues capes o valves.

Els mascles dibuixen, però, en l’àpex de la llavor, una divisió triangular; mentre que les femelles, dos.Aquest arbre és un vegetal resistent, de creixement lent. Un Ginkgo va suportar la terrible explosió nuclear de la bomba que els americans van llançar a Hiroshima el 6 d’agost de 1945, amb la qual es va acabar la guerra al Pacífic.

Enmig de la total destrucció, juntament amb el Ginkgo –cremat i trencat–, alguns arbres van perviure i, anys després, no semblava que haguessin sofert tal hecatombe: allí el trobareu. Aquest vegetal també té unes exquisides fulles de color verd intens i flabel·lades en forma de ventall, que poden estar dividides pel mig i donar lloc a dos lòbuls. Aquest és exactament el fet que dona el nom a l’espècie: Ginkgo biloba.

No té flors i pertany al grup de les gimnospermes. Arribat el mes d’octubre, l’arbre es despulla de les fulles, que adquireixen un formós color groc i cobreixen el terra d’una bellesa formidable. Avui en dia hi ha pocs exemplars d’aquesta espècie; però en temps passats els seus antecessors s’estenien per tot arreu. Les fulles dels temps juràssics i cretacis (uns 180-66 milions d’anys) es dissenyaven amb forma digital i així la trobem fossilitzada al Montsec.

Les pedreres de Meià i Cabroa han proporcionat dos gèneres [vegeu foto], amb una edat d’uns 130 milions d’anys. El grup de les Ginkgoàcies, al qual pertany, va aparèixer al planeta abans dels dinosaures, ja que els seus testimonis fossilitzats apunten cap al període permià, ara farà uns 260 milions d’anys.

La gran extinció ocorreguda fa uns 66 milions d’anys, on van desaparèixer un 70% de les criatures de la Terra, entre elles els dinosaures, també va afectar els ginkgos, quasi eliminant-los, i sembla que un dels supervivents al final de l’era cenozoica fou l’espècie Ginkgo adiantoides, la possible directa antecessora del nostre arbre actual. Tot un rècord.

D’aquest elegant arbre a Lleida en tenim nombrosos exemplars. Alguns es van plantar a la dècada dels setanta als Camps Elisis, altres es troben al costat de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i també n’hi ha un al jardí de la Universitat. Un cop més he de donar les gràcies al departament de Jardineria de l’Ajuntament per haver-nos obsequiat a tots amb aquests magnífics arbres, que evoquen la fascinant vida en el passat remot del nostre planeta. Aneu-los a veure.

Camps Elisis. Detalls de les fulles del Ginkgo que hi ha als Camps Elisis.

Camps Elisis. Detalls de les fulles del Ginkgo que hi ha als Camps Elisis.SEGRE

Un fòssil de Ginkgo trobat al Montsec que té 130 miilions d'anys i un fòssil del Ginkgo actual.

Un fòssil de Ginkgo trobat al Montsec que té 130 miilions d'anys i un fòssil del Ginkgo actual.SEGRE

tracking