Túrquia i Síria: la vida després d'un terratrèmol

Des que es van produir els terratrèmols de magnitud 7,8 i 7,4 el passat mes de febrer a Turquia i Síria, l’ONG Global Humanitària, de la qual forma part el lleidatà Juanjo Lecumberri, treballa per fer arribar ajuda a algunes de les localitats colpejades pels sismes. Concretament, a la regió de Hatay, la més afectada per aquesta catàstrofe natural que ha causat més de 50.000 morts al sud de Turquia i pràcticament 6.000 al nord i l’oest de Síria.

Ara, el repte és proporcionar una vida digna als més de dos milions de persones que s’han quedat sense llar i que s’amunteguen en tendes sense accés a dutxes, vàters o aigua corrent. Quan t’endinses a la regió de Hatay, on han mort a conseqüència del terratrèmol més de 21.000 persones, ràpidament t’adones de la dimensió del desastre.

Carreteres plenes d’esquerdes escortades en els seus laterals per improvisats campaments de tendes de campanya, edificis en runes o gasolineres destruïdes, et porten fins a les principals poblacions d’aquesta històrica província fronterera amb Síria. Durant el trajecte, de tant en tant, et creues amb camions que traslladen cases prefabricades o contenidors preparats per convertir-se en habitatges per a alguna família que finalment podrà accedir a un refugi segur. Un bé escàs en aquesta zona.

En ciutats com Antioquia o Samandag més del 80% dels edificis s’han vist reduïts a la més absoluta ruïna i pràcticament el 100% d’ells no es poden habitar.

Un dels pocs edificis que encara queden dempeus, tot i que no és habitable, a la ciutat de Samandag

En el que queda dels seus carrers s’aixequen núvols de pols provocats per les excavadores que continuen demolint els pocs habitatges que es mantenen dempeus. En la mateixa Samandag, Yousouff, de 42 anys, un dels professors que s’han organitzat voluntàriament per a fer classes als nens i adolescents de la zona, ens adverteix que “les constants demolicions exposen la població a aquesta boirina de pols que conté amiant. Sabem que respirar-ho pot generar malalties greus com càncer o asbestosi. Necessitem que es detingui aquest procés fins que les autoritats no estableixin un protocol segur. En cas contrari, la nostra salut es veurà afectada”.

Tant a Antioquia com a Samandag l’escenari és apocalíptic, però a la segona, on Global Humanitària està destinant la majoria de l’ajuda, el drama es veu agreujat per la falta de campaments organitzats pels serveis d’emergència locals.

Això ha provocat que les famílies s’hagin establert en rius de tendes de campanya, al costat de la carretera d’entrada a la ciutat. Allunyats del centre urbà per temor a les constants rèpliques, han format un improvisat poblat que depèn de l’ajuda, en forma de menjar i productes d’higiene, que arriba a través d’aquesta via principal.

La vida a les tendes. L’Hacer a la tenda que comparteix amb altres famílies i que s’inunda quan plou.

Situar-se al més aviat possible a les cues que s’organitzen en el repartiment de l’esmentada ajuda és un altre dels motius per a assentar-se en aquest punt, tot i ser conscients del risc que implica per als més petits al caminar o córrer entre cotxes. Ho fan fins que marxa el sol en un lloc on la xarxa elèctrica no s’ha recuperat.

En aquest nou barri de tendes a totes les famílies els acompanya una història de dolor o pèrdua. Oktay de 35 anys treballava en el torn de nit a la fàbrica quan es va produir el gran terratrèmol.

En finalitzar els tremolors es va desplaçar fins a casa seva amb l’esperança de trobar amb vida a la seva dona i els seus dos fills. “Quan vaig arribar al meu carrer vaig veure que el nostre edifici havia col·lapsat i els veïns estaven intentant treure gent d’entre els enderrocs. Se sentien crits d’auxili, però no teníem les eines necessàries per a moure les runes i, encara que vam aconseguir salvar a algunes persones, no vam poder trobar la meva família. L’ajuda no va arribar fins a tres dies després del terratrèmol. Molt tard, massa tard. Vaig poder recuperar els cossos dels meus fills i la meva dona dies després.El terratrèmol m’ho ha pres tot.”

Testimonis com el d’Oktay, que ara comparteix una tenda amb altres deu persones, són freqüents en aquest campament en el qual la majoria de les persones amb qui hem pogut parlar reflecteixen que, fins al tercer dia després del sisme, no van rebre assistència per a poder rescatar les víctimes que van quedar atrapades en els seus habitatges. Setanta-dues hores en les quals les baixes temperatures i la pluja van comprometre la supervivència dels que van poder escapar dels edificis.

Conversar amb supervivents com Cevide ajuda a entendre el caos que es va viure els primers dies. Ella explica que “quan es va esfondrar l’edifici on vivíem, ho va fer lateralment. Després d’això, no sé com, vaig aconseguir treure els meus tres fills i sortir al carrer. Les primeres nits feia molt de fred, no deixava de ploure i no teníem on anar. L’única opció que vaig trobar va ser dormir, durant quinze dies amb trenta persones més, en una furgoneta pick-up que vam tapar amb una lona. Allí vam estar refugiats fins que vaig poder aconseguir una tenda per a la meva família”.

Cevide reflecteix un altre dels problemes i preocupacions dels centenars de milers de persones que viuen en tendes. “En el meu petit jardí estan construint contenidors. Així que no sé si podré recuperar la meva terra i la meva casa.”

Tres mesos després del terratrèmol, l’amuntegament, la falta d’higiene i les precàries condicions de les tendes estan provocant l’increment de malalties infeccioses o diarrees. A Samandag molta gent encara no ha pogut aconseguir una tenda de campanya amb les condicions necessàries per a viure-hi, i els que ho han fet es veuen a obligats a compartir-la amb altres famílies.

“Porto la mateixa roba des del dia del terratrèmol i seguim sense accés a dutxes o vàters.” Es tracta d’una reclamació que es repeteix constantment en les nostres converses amb les famílies. En aquest sentit el Doctor Emin, voluntari desplaçat a la zona, assenyala que “la falta de roba interior neta està ocasionant molts casos d’infeccions en dones”.

En aquest context d’absoluta precarietat no deixa de sorprendre l’amabilitat i hospitalitat de totes les persones que estan patint aquesta situació. Durant tres setmanes de treball a la zona, hem mantingut desenes de xerrades per, a més de fer efectiu el lliurament de la nostra ajuda, poder conèixer les necessitats més urgents.

En totes elles hem estat convidats a entrar a les tendes per a poder compartir un te o un cafè. Refugis com el de Mukkades de 28 anys i la seva família que davant la impossibilitat de trobar res millor habiten un hivernacle que multiplica exponencialment la temperatura de l’exterior i que, com ens explicava el Dr. Emin, posa en risc la vida de qui s’ha vist abocat a dormir en aquesta mena de construcció. “És de màxima urgència proporcionar a totes aquestes persones un refugi digne, roba neta i banys”, ressalta Sibel Özgümüs, directora regional de l’ONG turca CYDD.

Aquesta mancança complica més una atenció sanitària que encara no s’ha pogut estructurar amb garanties. A Hatay, els hospitals també van ser víctimes dels tremolors i per a les víctimes resulta molt complicat desplaçar-se fins a Adana, ciutat a tres hores amb cotxe de Samandag, i que sí que compta amb els serveis mèdics operatius.

Caminant entre els enfangats carrers d’aquests campaments els dies de pluja, molt freqüents el mes de març a la regió, els seus habitants t’expliquen que les tendes s’inunden i la terra sobre les quals estan col·locades les seves mantes, matalassos o estoretes, es converteix en un fangar. Una situació que no millorarà quan pugin les temperatures i deixi de ploure, ja que aquests improvisats habitatges no estan preparats per a aïllar la calor.

Ens ho expliquen la Hacer, la Aysler o la Damla. Aquesta última és mare de tres nens i comparteix la tenda de campanya amb altres nou persones de les quals una d’elles és malalta de càncer i dos tenen problemes cardíacs.

A aquesta pobresa extrema se li suma el repte de poder treballar la salut mental dels milions de víctimes. “Són freqüents els atacs de pànic, l’ansietat davant possibles moviments de terra, insomni o el trauma generat per la pèrdua d’algun familiar que pertorben especialment els alumnes”, afirma Sebati Keskin, un dels mestres que han dissenyat un programa d’un any per a poder assegurar la continuïtat de les classes a Iskenderun.

“Els nostres principals objectius són poder garantir el pas a l’Institut i a la Universitat dels alumnes que es troben en edat de fer-ho. També poder millorar la seva salut mental, encara que per a això queda molta feina per endavant.” Abans de deixar Samandag, després d’haver organitzat un partit de futbol amb nens i nenes de la zona, un es queda aclaparat de com en un desastre d’aquesta magnitud els més petits es protegeixen i es cuiden entre ells per a sobreviure en una situació que no sols ha posat en greu risc el seu present sinó que els situa en una posició molt fràgil a l’hora d’afrontar el seu futur.

L'educació a les tendes

Mehmet Ali Akar - Professor d'Educació Especial a Samandag (Hatay)

Quin és el pla del govern per a poder reprendre les classes en aquesta zona? El govern ha confirmat que no es reprendran les classes oficialment fins a setembre, de manera que no podem tornar a l’escola oficialment. És per això que diversos professors ens hem organitzat creant aquestes aules a les tendes per a poder impartir classes als nens i nenes de Samandag. Ho fem de manera voluntària. Estem contents perquè ja s’hi han sumat més d’un centenar d’alumnes.

En quina situació es troben els estudiants? A les regions colpejades pels terratrèmols, les necessitats més urgents són aconseguir un refugi, menjar, aigua, roba… És per això que l’educació estava en un segon pla. Però havíem de reprendre-la al més aviat possible. No podíem esperar més. El context dels estudiants és molt complicat així que hem començat per posar el focus en l’atenció psicològica. Ara que han passat uns dies des de l’inici del projecte, i que s’hi han sumat nous alumnes, ja hem començat a aprofundir en les matèries, però la prioritat és l’atenció psicosocial.

En termes educatius quin és l’objectiu prioritari? En edat preescolar estem treballant en les habilitats cognitives, dinàmiques i psicomotores. A més, evidentment, de garantir-los un espai segur on poder jugar i relacionar-se. Pel que fa als estudiants que estan en edat d’ingressar a l’Institut o la Universitat, els estem preparant per als exàmens d’ingrés que a Turquia són obligatoris. Els joves d’aquesta zona estan en clar desavantatge respecte als de la resta del país. El nostre pròxim repte és obrir una aula per a nens i nenes que requereixen una educació especial. Tenim els recursos, però no tenim tendes de campanya suficients.

Quines són les necessitats més urgents d’aquestes escoles improvisades? En poc temps, quan les temperatures pugin, ja no podrem impartir classes a les tendes. Serà impossible. Necessitem contenidors amb aire condicionat, ordinadors, connexió a internet... La situació és extremament crítica en tots els àmbits, però hem de garantir l’educació dels joves. No podem aparcar-la, és la seva única opció de poder accedir a unes condicions dignes de vida.