Deixar de beure no és tan fàcil

A la majoria de les nostres cases és impensable no celebrar un Nadal, una boda o un aniversari sense brindar. I fer-ho amb vi, amb cervesa o amb cava, és clar. Forma part de la nostra cultura des de temps immemorials però, al mateix temps, abusar-ne és un estigma social. Deixar l’alcohol és un repte que no s’acaba mai i la síndrome d’abstinència és brutal.

L’escriptor Jordi Cussà deia que totes les drogues eren un viatge fascinant fins el dia que les volies deixar. Ell havia vist i viscut els estralls de l’heroïna dels anys vuitanta. D’entrada ningú no s’hi vol comparar. “Les drogues il·legals són una cosa, beure és molt diferent.” Això ho podria sentenciar molta gent tot servint-se una altra copa en una sobretaula plena de licors macerats o destil·lats. L’alcohol és molt popular i el vi és la sang de crist. I també és una droga. Amén.

“L’any 68 el meu pare em va enviar a estudiar a Saragossa per evitar l’ambient revolucionari que es respirava a Barcelona. Allà em vaig aficionar a fer rondes de vi amb els amics de la facultat. No vaig acabar els estudis i vaig començar la meua pròpia revolució”, recorda el Cisco. “La primera vegada que em vaig emborratxar va ser amb una amiga, tenia catorze anys i vam aprofitar que estàvem soles a casa per provar-ho. Em va agradar de veritat”, explica la Laura.  “Després d’uns anys en un internat religiós vaig sortir-ne amb molta confusió. Era adolescent i vaig descobrir que si bevia perdia la vergonya i era més llançat amb les noies”, diu l’Àngel. “Fins als trenta llargs no havia consumit pas gaire, potser una cervesa de tant en tant, però a la feina tenia molt estrès i a poc a poc vaig descobrir que amb una cervesa o una copa de vi aconseguia mitigar l’ansietat i estava més valent”, explica el Manel.

“A casa el meu pare bevia, encara que no hi havia prestat mai importància. Per a mi, quan era jovenet i començava a sortir de festa, l’alcohol era una via ràpida per divertir-me amb els amics”, reconeix el Juan. “Durant la pandèmia em sentia sol, estudiava primer a la universitat i ens van enviar cap a casa confinats. Vivia amb els pares i d’amagat comprava cervesa per beure mentre em connectava amb els amics, em feia sentir més acompanyat”, recorda el Jordi. “A poc a poc vaig començar a beure també entre setmana, sobretot amb l’excusa dels dinars d’empresa: una cervesa, el vi per acompanyar i després alguna copa, allò que et penses i et dius a tu mateix que és lo normal. L’alcohol és traïdor, és com un algú que et trobes pel carrer i el convides a un cafè i, sense adonar-te’n, en poc temps s’ha instal·lat a viure a casa i et domina la vida”, explica el Manel. “Jo m’adonava que cada vegada bevia una mica més i ho feia una mica més aviat, però també sentia que em mantenia amb un punt d’energia i optimisme que em feia sentir bé. Si al començament només bevia a les nits, en pocs mesos vaig començar a consumir també al matí, mentre feia classes virtuals”, explica el Jordi.

Qui està atrapat per l’alcohol pensa i sent que necessita beure per poder-se enfrontar cada dia a la pròpia vida.

“Durant l’adolescència no recordo beure excessivament, encara que ho feia de manera recurrent perquè em feia sentir bé, era com que necessitava omplir un buit sense adonar-me’n. En aquest sentit tampoc no tenia problemes si havia de beure sola”, recorda la Laura. “Em vaig casar jove i tenia una bona feina; amb vint-i-pocs anys cada dia, quan sortíem de treballar, anàvem a un bar a fer una copa i, si era divendres, dos o tres. Era un costum que ningú no posava en dubte, si algun dia no hi podies anar gairebé que t’ho recriminaven”, diu el Cisco. “A finals dels noranta vaig enganxar l’època de la música electrònica i anàvem de festa a les discoteques com la Florida 135, de Fraga. Beure al poble abans d’anar-hi ja era la manera de començar la nit i també era la porta d’entrada a altres substàncies. No és que em drogués gaire, senzillament que una cosa portava a l’altra i el principi de tot sempre eren les cerveses”, admet el Juan.

“Amb vint-i-dos anys tenia un bar i ja sortia gairebé cada dia, beure formava part de la meua vida. No sabia parar, em passava les nits buscant no sé exactament què, alguna cosa que pensava que només podia aconseguir si continuava bevent”, diu el Jesús.

“Un dia t’aixeques i el primer que penses és que necessites beure. Ja ho saps que no és normal, o que no està bé, i amb l’excusa de treballar marxes de casa una mica més aviat, pares en un bar i demanes un copa que t’empasses en tres minuts. Com tu n’hi ha tres o quatre més. En aquella època feia jornades de catorze hores diàries i era encarregat, l’única manera que tenia d’alleugerir l’angoixa i la depressió era bevent sense perdre mai el control de la situació”, raona el Manel. “Va arribar un moment que sortia de treballar i, abans de pujar a casa, bevia directament d’una ampolla de vi. Ho feia sola, estava dins del cotxe aparcada sota de casa. Sempre pensava que ho deixaria el dia que em quedés embarassada”, es lamenta la Laura.

“Mai no he estat de passar-me molta estona en un sol bar sinó poca estona en molts bars; si treballava al torn de matí o de nit les tardes les passava rondant pel barri, fent un vinet aquí i una cerveseta allà. No perdia el món de vista ni muntava espectacles, em retirava cap a casa quan notava que la llengua s’entrebancava. A la meua feina, als vuitanta, era normal que la gent fes una cervesa, o dues o tres, durant la jornada laboral”, reconeix el Cisco. “Després de malvendre’m al bar vaig fer diferents feines de transportista fins que vaig acabar a una empresa d’autobusos. No conduïa borratxo, però bevia al final de cada trajecte i molts dies, quan sortia de treballar, anava al bar i després, si m’escalfava, ja no parava fins a la matinada. El beure mai no va ser un problema a la feina i vaig promocionar dins de l’empresa fins arribar a la direcció”, reconeix el Jesús.

“La veritat és que sempre he tingut molta resistència al beure, i a poc a poc vaig anar incorporant-lo a les rutines de cada dia; si abans esmorzava un croissant i un cafè amb llet, després vaig passar a fer un entrepà amb una cervesa, si abans només anava al bar els caps de setmana, vaig passar a fer-ho cada dia de la setmana”, recorda el Juan. “Jo sabia que mentia, però l’atracció era més forta que jo i si la meua dona em recriminava que havia begut jo m’enfadava, contestava de mala manera i posava excuses de mal pagador. L’alcohol et va afectant el caràcter, et torna més impacient i violent”, recorda el Manel. “Un dimarts podia començar amb una copa a la gasolinera, una cervesa per esmorzar i dues abans de plegar; un vinet abans de pujar a casa, vi per dinar i cigaló; a la tarda tres o quatre cerveses i el vi per sopar. No costa gaire entendre que amb aquest panorama arribes a la nit prou passat”, reconeix el Cisco. “Tinc moltes llacunes, si començava a beure no sabia parar i molts dies acabava en bronques i fins i tot baralles. Al bar o a casa, això era igual. Ja no bevia per diversió, ara m’adono que em sentia deprimit i frustrat i en lloc de tenir paciència i encarar els problemes em llençava a beure i em sortia tota la ràbia. No la podia controlar”, es resigna el Juan.

“Durant l’embaràs dels bessons només vaig beure, una mica, dues vegades; el problema va ser quan tenien pocs mesos i no vaig poder-ho evitar. Amb l’excusa que estava cansada o que no em sortia llet, els endossava el biberó i bevia tant com podia. Sentia un buit dins meu, la meua parella em maltractava, em sentia i em veia tan desgraciada com ell em descrivia i pensava que només trobaria la sortida en l’alcohol. No servia de res i tampoc no sabia parar. Mirava els fills i sentia que no els estimava”, observa la Laura.

“A les tardes era a casa amb els meus fills, de deu i dotze anys, i els deia que baixava a buscar tabac. Em preguntaven si tornaria i jo els deia que potser sí, encara que sabia que no ho faria. Anava al bar i al cap d’una bona estona trucava per preguntar-los si havien berenat i no tornava fins a les tres de la matinada. La meua dona, és clar, estava desesperada. Durant totes aquelles hores, jo patia perquè tenia sentiment de culpa, però no podia parar”, recorda el Jesús. “Sempre deia que ho podria deixar quan volgués. Era mentida, i fins que no vaig tenir una forta crisi de parella i vaig patir per la meua integritat i em vaig separar, no vaig demanar ajuda de veritat”, accepta la Laura.

“Quan me’n cansava que la dona em donés la tabarra li deia que ho deixava i que em comprés cervesa sense alcohol. Durava uns dies i al final hi tornava. Una nit, després d’empalmar dues borratxeres i un dia sense anar a treballar, quan la dona em va dir que havia de fer alguna cosa li vaig dir que potser. L’endemà vaig trucar a Alcohòlics Anònims, una gent que d’entrada em va semblar estranya i cursi. L’endemà hi vaig tornar i ja no me n’he desvinculat des de fa més de trenta anys”, reconeix el Jesús.

“En una d’aquelles borratxeres sense sentit, em vaig barallar amb la meua dona i la vaig amenaçar de mort, al judici em van dir que havia de fer serveis a la comunitat i una de les possibilitats era desintoxicar-me de les drogues. De totes, l’alcohol vaig pensar que era la més inofensiva i ho vaig acceptar. Fins que no vaig parlar amb la tècnica d’Alcohòlics Rehabilitats no vaig començar a comprendre que tenia un problema greu i que tenia un nom: alcoholisme”, accepta el Juan. “La dona, després de vint anys, em va dir que ja no podia més, que si no parava de beure ja podia marxar de casa, però no em va posar les maletes a la porta. Després de tant de temps negant el problema, i alguns intents fallits de deixar-ho pel meu compte, vaig acceptar posar-hi remei definitivament i ella mateixa em va acompanyar al Santa Maria i a Alcohòlics Rehabilitats.”

“Els meus pares em van enxampar i es van preocupar, sobretot quan els vaig reconèixer que bevia, que necessitava fer-ho cada dia. Jo no penso que sigui alcohòlic, però és evident que he tingut un problema amb l’alcohol i que sense ajuda no hauria sigut possible trobar una solució”, accepta el Jordi.

“No pots esperar que la gent a qui has fet patir tant de temps et faci confiança d’un dia per l’altre. T’ho has de guanyar amb fets perquè la paraula fa molt temps que l’has perduda.També és veritat que la família i els amics són part de la resposta. L’entorn, els serveis mèdics i les associacions. És complicat, ara només fa dos anys que vaig deixar de beure després de trenta sense parar. També faig teràpia per mirar de gestionar els sentiments i les emocions d’una altra manera més positiva. Ara em sembla que torno a ser una persona més pacient i propera, he recuperat amistats de qui m’havia distanciat”, reconeix el Manel. “Vivim en una societat envoltada d’alcohol, pots deixar d’anar al bar del barri i no comprar cerveses, però arriba un dia que tens una boda o un sopar d’empresa i no et pots amagar. Encara que sembli contradictori, de sobte t’adones que n’hi ha per tot arreu. Has de fer el cor fort i tirar endavant, no pots obligar la gent a no beure perquè tu ja no ho fas, com també t’has de conscienciar que ho has deixat per sempre, que la idea de fer només una copa és inviable”, diu el Cisco.

Les recompenses per deixar de beure són recuperar el control de la pròpia vida i la relació amb la gent estimada.

“Una de les primeres coses que has d’assumir és que tens un problema, que estàs malalt i que superar-ho és molt complicat. No has de pensar a llarg termini perquè és angoixant, la idea és viure el present, marcar-se el repte d’un altre dia sense consumir i demà ja ho veurem. Connectar amb la vida i identificar-te amb els altres, aprendre a ser tolerant i empàtic, assumir que el món no gira al teu voltant i que no ho saps tot. És dolorós i gratificant alhora, acceptar la derrota per poder continuar”, diu el Jesús.

“Vaig tornar a connectar amb els meus fills. Si volia estimar-los no podia esperar que això passés perquè sí, havia d’actuar. Cuidar-los, besar-los, observar-los i implicar-me sense esperar res a canvi. L’amor va anar sorgint de manera natural, així com una forma diferent de viure el dia a dia i relacionar-me amb la gent. Evitar caure en el victimisme en el qual m’havia refugiat tota la vida”, diu la Laura.

“He tingut recaigudes, no em considero una persona curada, no és fàcil deixar-ho quan la gent del teu voltant continua bevent i et sents estrany perquè ets l’únic del bar que s’ha demanat un cafè o un refresc. També és veritat que si caic, em continc una mica i la situació no se m’escapa tant de les mans. Em barallo molt menys, estic més calmat, penso més les coses i no m’he posat en problemes com abans. Espero tornar a la feina i fer una vida més o menys normal”, reconeix el Juan. “Soc alcohòlic i ho seré sempre, el que passa és que ja no bec”, diuen gairebé tots els testimonis sense reserves.

Alcohòlics Rehabilitats

Plaça Sant Llorenç 1, Lleida

arlle@hotmail.com / 973 26 10 26

L’entitat es va crear a Lleida a mitjans dels anys noranta i des d’aleshores ha ajudat a desenes de persones en el llarg camí de la desintoxicació. En contacte i col·laboració amb el Santa Maria de Lleida, l’associació compta amb dos tècniques especialitzades que acompanyen i assessoren els usuaris des del primer moment. Amb total garantia i respecte pel seu anonimat, la idea és donar eines als usuaris perquè assumeixin que tenen una malaltia i que es poden curar.

alcohòlics anònims

Carrer Bisbe Irurita 2, Lleida

629 779 654

Originària dels Estats Units, l’associació funciona per identificació. El suport mutu entre els usuaris, a partir de trobades i d’un telèfon activat les vint-i-quatre hores del dia, és clau per poder assumir la problemàtica i afrontar les diferents fases de la recuperació. Ells treballen a partir de dotze passos, un camí que va de la rendició-acceptació del problema fins a la rehabilitació, passant per l’acceptació i la restauració del dolor causat a la gent del voltant.