El museu dels tractors

Hi ha col·leccionistes de tota mena i de tot tipus d’objectes. Des de segells, làmpades, quadres, ventalls, oueres, passant per electrodomèstics o didals i així faríem una llista quasi infinita. El que ja és més difícil és ser col·leccionista de tractors, bàsicament perquè l’espai que ocupen i la inversió que es requereix ho complica molt. Però en Josep Maria Gili de Montgai ho ha aconseguit i després de molts anys de buscar i molta feina de restaurar ha muntat un museu amb centenars d’estris de la pagesia i una trentena de tractors de totes les èpoques i, el més important, tots estan en perfecte estat i funcionen.

Per col·leccionar s’ha de saber observar. El científic Charles Darwin afirmava que col·leccionar i identificar és un instint bàsic molt arrelat als humans, perquè al cap i a la fi és una manera d’observar el pas del temps i, per tant, de la vida mateixa. Els col·leccionistes solen ser persones molt organitzades i curoses perquè cada peça que aconsegueixen és com un tresor, amb una gran o petita història al darrere, però història al cap i a la fi.

I en Josep Maria Gili, durant anys “ i molta feina”, ha aconseguit muntar un museu dedicat a tota mena d’estris de la pagesia, inclosos una trentena de tractors que són la joia de la col·lecció i que ens mostren el pas del temps i els avenços en l’agricultura, molt especialment a les comarques de Lleida.

El museu es troba poc abans d’arribar a la vila de Montgai. En Josep Maria ha transformat el que havia estat un granja en una mena de túnel del temps de la pagesia. Està content, perquè després de molts anys ha aconseguit que totes les peces que ha anat col·leccionant fossin en un indret net, adequat, i ordenades, catalogades i restaurades per ell mateix.Una trentena de tractors, al voltant de 200 eines i estris de l’agricultura i diversos carros de fusta conformen aquesta exposició. Podem trobar-hi peces que daten del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

Cultivadors, arreus de diversos models, començant per les romanes; esterrossadores, grades, màquines d’ensulfatar, jous de fusta i ferro, puntejadors, diables giratoris i fixes, rampills de diversos models, cultivadors d’entrecavar, porgadors d’olives, ventadors de cereals, màquines d’esgrunar panís, trills per a l’era, sedassos, màquines d’esquitllar ametlles manuals, carretells, portadores, màquines de segar cereals, lligadores i infinitat d’estris dels pagesos de fa uns anys. Tot aquest material està exposat i catalogat al primer pis del museu, que ha estat totalment restaurat.

Tot el terra “és de moqueta fosca. No vaig voler pavimentar perquè potser hauria tingut problemes de sobrecàrrega a l’estructura”, explica el Josep Maria Gili mentre recorre aquesta sala que fa que el visitant es transporti en el temps.

En Josep Maria va explicant l’ús de cada peça i les que han estat restaurades per ell mateix. “Alguns estris estaven fets de fusta i ferro i he hagut de canviar la part de fusta perquè estava molt malmesa, però he mantingut el model original en cada estri.

De fet, els que són de ferro només ha calgut polir-los perquè quedessin com nous. Ja sé que és molta feina però m’agrada”, explica en Josep que, amb 76 anys i algun ensurt en la salut, continua buscant artefactes “sempre relacionats amb la pagesia” per tal d’anar ampliant la col·lecció.

L’exposició acull tota mena d’estris des dels més grans als més utilitzables i de mida petita.

“Moltes peces les he adquirit a pagesos o me les han portat, altres les teníem a casa, i unes altres les he anat comprant a fires”. En Josep Maria Gili és un manetes a l’hora de tractar i restaurar cada peça. En sap tots els secrets per tal que quedin com a noves. No en va “el meu pare era ferrer i era un autèntic artista a l’hora de crear els artefactes que li demanaven.

Fins i tot va inventar un cultivador que va tenir molt d’èxit, fins al punt que en feia un cada dia perquè tenia molta demanda”. En Josep Maria es va incorporar a la ferreteria del pare als anys seixanta, amb 14 anys.

“M’agradava molt treballar el ferro i quan vaig començar ja fèiem cultivadors, però també realitzàvem molts tubs de plom, balcons, portes de corralina...” A partir dels anys setanta és quan comencen a dedicar-se a construir cisternes i remolcs i fins ara. Giligroup és un dels grups forts a Catalunya en la fabricació de cisternes i remolcs amb naus que sumen 25.000 metres quadrats de superfície i 90 treballadors.

I arribem a la joia de la corona del Museu. Es troba a la planta baixa i el visitant segur que es quedarà impressionat. Una trentena de tractors de totes les èpoques en dues files perfectes. N’hi ha de tots colors i de les grans i principals marques de principis del segle XX fabricats a Alemanya, Àustria, Estats Units o Espanya. La majoria eren vehicles que anaven amb gasolina fins que la marca espanyola Barreiros va aconseguir la patent de transformació de motors de gasolina a dièsel.

“L’Eduardo Barreiros va ser un gran inventor, un tio molt intel·ligent”, explica en Josep Maria mentre ens mostra un tractor d’aquesta marca que funciona amb gasoil. Hi ha dues peces més que criden l’atenció en aquesta exposició. La primera la trobem només entrar. Es tracta d’un tractor de gasolina de l’any 1935, fabricat als Estats Units i de la marca Deering.

El Josep deixa clar que “tots els tractors funcionen i de fet de tant en tant els traiem a donar un tomb, fins i tot aquest Deering que s’engega amb maneta. El vaig comprar fa uns quinze anys i em va costar 5.000 euros. He restaurat les dues rodes. No eren rodes amb neumàtics sinó de ferro, i funciona perfectament”.

Un altre dels vehicles que criden l’atenció del visitant és un John Deere de gasolina. “És un dels primers tractors que es van fabricar als Estats Units i té la peculiaritat que les dues rodes del davant estan juntes perquè així girava amb més facilitat. Era molt àgil”, explica el Josep, que ens porta al darrer espai del museu.

El tractor més antic de la mostra és tot de ferro i les “manetes” d’en Josep Maria han fet que encara funcioni perfectament.

Aquest més petit i a la planta baixa soterrani, alberga vuit carros de fusta, i el més vell és un de Trabuc. Tots anaven estirats per animals a excepció d’un que es va adaptar per a tractor. Un crida especialment l’atenció perquè està decorat. “El vaig comprar a Zamora. Està tal qual, només l’he netejat i polit. Les imatges i pintures són les originals”.

Un carro de Zamora. Aquest carro de bous el va comprar en Josep Maria a Zamora i està amb les pintures originals.

A l’entrar a l’espai dels carros el Josep ens mostra una mena de recreació del taller del seu pare, que era el ferrer de Montgai. En aquest racó hi ha totes les eines que es feien servir per treballar, modelar i crear diversos estris de ferro, la majoria per a ús agrícola.En Josep Maria Gili està molt agraït als “amics que en hores distretes m’han ajudat com el Jesús Radigales i l’Edinaldo Ribeiro i algun altre treballador de la fàbrica de remolcadors Gili.

La veritat és que estic molt content perquè he aconseguit fer realitat el meu somni de crear un museu dedicat al camp on també es mostra la duresa d’aquesta feina i els esforços dels pagesos”.Però en Josep Maria Gili sap i és conscient que li queda una assignatura pendent: donar a conèixer el museu. Ha fet una notable inversió.

Molta feina i molts anys. El Josep Maria reconeix que ha estat molts anys recopilant totes les peces i restaurant-les.

Tot està a punt, “fins i tot està assegurat i si he de fer més papers per tal que la gent hi pugui accedir i visitar-lo ho faré, i si falta alguna inversió perquè hi puguin venir col·legis la faré, però em falta donar-lo a conèixer i que alguna institució ens doni un cop de mà en aquest sentit i com fer-ho”. I és que al cap i a la fi si no coneixem la nostra història ben poc podrem fer per afrontar amb èxit el futur.