Santa Maria: Un hospital per a tothom

Ara fa cent anys les autoritats lleidatanes van agafar el cotxe des del palau de la Diputació fins a uns terrenys situats als afores de la ciutat, al quilòmetre dos de la carretera d’Osca. Era el 24 de juny del 1923 i celebraven la col·locació de la primera pedra del nou Hospital Santa Maria de Lleida. Des d’aleshores la institució s’ha anat emmotllant amb més o menys fortuna a les circumstàncies i les adversitats de cada moment històric. Cent anys més tard aquest hospital continua sent un pilar fonamental de la sanitat lleidatana.

Foto de la façana principal. Actualment la tanca del davant ja no existeix.

Avui en dia costa de reconèixer l’estructura original del nou hospital de Santa Maria de Lleida, ja que els diferents edificis que s’han anat construint per ampliar-ne les instal·lacions i la seua integració a la trama urbana n’han desdibuixat el perfil. “El seu disseny respon als corrents higienistes de principis del segle XX, que consideraven molt important crear espais oberts i ben ventilats, i incloïen jardins per passejar i transmetre sensació de benestar.

Salvant les distàncies, el Santa Maria s’inspira en el concepte del Sant Pau de Barcelona”, explica el periodista Josep Ramon Ribé, que ha fet una recerca documental sobre els orígens de l’hospital. “Les autoritats provincials estaven obligades per llei a tenir un hospital de beneficència i durant massa dècades havien cobert aquest servei pagant una quota a la Paeria, que gestionava des de feia segles l’hospital Santa Maria en un edifici gòtic situat al centre de la ciutat –vegeu el desglossat–.

Però un informe encarregat per les autoritats considerava que el vell hospital era inadequat i un perill per a la salut pública dels pacients i de la ciutat, de manera que van recomanar fer-ne un de nou”, explica.

Si bé el disseny es va fer durant l’època de la Mancomunitat, d’aquí la seua sintonia amb els corrents mèdics i arquitectònics del moment, la primera pedra no es va posar fins al 1923 i les instal·lacions no es van inaugurar fins al cap de cinc anys, tot en plena dictadura de Primo de Rivera.

Com a institució sanitària es van traslladar els serveis i l’estructura: una plantilla de metges i la congregació de les Filles de la Caritat en les tasques d’infermeria, farmàcia, cuina, neteja i bugaderia. L’arribada de la República no va suposar cap canvi significatiu en el seu funcionament, l’hospital era l’únic servei de salut pública de la ciutat, el qual convivia amb les clíniques privades i les mútues, que cobrien aquest servei per a la població que s’ho podia pagar.

Amb la revolta dels Nacionals i l’esclat de la Guerra les monges van ser apartades de l’Hospital per les autoritats republicanes i van ser substituïdes per joves voluntàries milicianes. Durant la guerra civil va passar a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya i també va funcionar com a hospital de guerra per atendre ferits del front.

Un dels més il·lustres va ser l’escriptor i periodista britànic George Orwell, qui va participar en la guerra com a Brigadista Internacional i explica la seua estada al centre a Homenatge a Catalunya. Des del 2019, els jardins de l’Hospital duen el seu nom. Els bombardejos franquistes també van afectar les instal·lacions i quan els nacionals van prendre el control de la ciutat les monges van tornar a treballar-hi amb normalitat.

Sota tutela de la Diputació provincial franquista, l’hospital va recuperar a poc a poc la seua activitat. Continuava sent un hospital de beneficència i la precarietat econòmica de l’època no permetia que evolucionés ni es modernitzés com calia.

Aquelles instal·lacions que havien estat un pas endavant en la modernitat de la ciutat ara s’estaven quedant antiquades. A partir dels anys cinquanta la situació va anar canviant: en alguns aspectes tendia a millorar, com en la instauració dels estudis d’infermeria –ATS– i la progressiva incorporació de personal que no estava integrat a les Filles de la Caritat; i en altres tendia a estancar-se perquè es cronificava la seua funció de beneficència.

Als anys seixanta va començar un lent i precari procés de modernització dels aparells i els recursos de l’hospital.

Els ingressos de llarga dur

ada –en alguns casos parlem d’anys– ja era una pràctica que venia de l’antic hospital, una manera de treballar que amb els anys es va anar canviant, “sobretot quan es va fer el canvi de paradigma al passar de la beneficència a la salut universal. Aleshores es va obrir l’hospital al conjunt de la ciutadania i a poc a poc ens vam anar modernitzant”, apunta Helena Motos, infermera i delegada sindical.

Fins a finals dels setanta els pacients ingressats compartien grans pavellons separats per sexes.

El 1936 es va dur a terme el primer procés de laïcització del centre, un període molt curt que es va veure durament compensat, acabada la guerra, pel paper protagonista que el règim franquista va concedir a les autoritats eclesiàstiques. La capella funcionava, les celebracions religioses van passar a tenir un pes significatiu en el calendari de l’hospital i la presència d’iconografia catòlica era hegemònica. Així ho demostren les nombroses imatges de misses, processons i visites d’autoritats eclesiàstiques a l’hospital durant aquells anys.

La creació de la residència sanitària General Moscardó a mitjans dels anys cinquanta, l’actual Hospital Arnau de Vilanova, per part de la Seguretat Social franquista va deixar el Santa Maria en un paper secundari. Durant la segona meitat del franquisme el més significatiu va ser la creació de l’àrea de psiquiatria, que ja es va posar en marxa a partir d’uns criteris mèdics poc moderns, amb hospitalitzacions cròniques i una perspectiva de la salut mental que no posava el pacient al centre del tractament.

“Els canvis més importants que es van donar a la psiquiatria del Santa Maria va ser quan a mitjans dels anys vuitanta ens hi vam incorporar els doctors Jové i Lobateras i jo mateix. Era el 1985 i vam començar a obrir el centre, a aplicar una nova legislació que protegia el pacient, a evitar tant com fos possible l’hospitalització per tal de facilitar que els pacients no deixessin d’estar en contacte amb el seu entorn, entre altres mesures”, explica Àngel Pedra Camats, director de la Unitat de Referència de Psiquiatria Infantil del Santa Maria els darreres vint anys. Des de la dècada dels setanta l’hospital havia anat desenvolupant algunes àrees pròpies, encara que massa sovint a remolc de l’Arnau de Vilanova, que amb el traspàs de les competències de Salut a la Generalitat havia passat a integrar-se a la xarxa pública catalana.

Un grup d’infermeres i monges –tot dones– fan el passadís d’honor a les autoritats franquistes, que tot són homes.

Actualment forma part de l’Institut Català de la Salut.“Quan jo vaig començar, als anys setanta, els pacients encara compartien habitació en uns pavellons immensos separats per sexes. Amb el temps es van anar fent reformes per fer més còmoda l’estada dels pacients i respectar la seua intimitat, així com es van anar construint nous equipaments”, explica el doctor Jacint Cabau, cap de serveis de medicina interna de l’hospital durant vuit anys.

“El canvi més important es va donar el 1992, quan la Diputació va cedir la competència a la Generalitat i aquesta, en lloc d’integrar-lo directament a la seua xarxa, va crear l’empresa pública GSS (Gestió de Serveis Sanitaris)”, recorda. “Des d’aleshores la tendència ha estat a la col·laboració i a la unificació d’alguns serveis amb l’Arnau, però cal reconèixer que no ha estat una relació entre iguals.

Històricament hi ha hagut una simbiosi asimètrica i un cert conflicte de lideratge a favor de l’Arnau”, es lamenta Cabau. De cara els usuaris l’Hospital forma part del sistema de salut públic: els pacients anem a un o altre segons ens indica el CatSalut i ho fem sense preguntar-nos qui presta els serveis en cada un dels hospitals. Però la tramoia burocràtica sobre la qual se sustenta la institució és força complexa.

“Encara que nosaltres pertanyem a GSS i l’Arnau a l’Institut Català de la Salut, els dos hospitals compartim molts serveis i procurem col·laborar en el que anomenem una aliança estratègica per tal de fer més eficients els serveis sanitaris que prestem a la regió sanitària de Lleida”, explica Teresa Rodríguez Ros, directora de centres i directora mèdica de GSS. “Nosaltres som una empresa pública, com ho és el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), el Banc de Sang o l’Institut Diagnòstic per a la Imatge, i tenim certa autonomia per decidir els contractes que signem, així com el personal té unes condicions laborals diferents que no pas els treballadors de l’Arnau, encara que comparteixin servei”, explica Rodríguez.

El darrer intent de canviar la gestió del Santa Maria va ser la creació d’un consorci sanitari per part de la Generalitat el 2015, un projecte que la Marea Blanca va aturar perquè el considerava una amenaça per al sistema públic a l’obrir la porta al capital privat. De cara el futur, Rodríguez apunta que cal “aprofitar les oportunitats de la intel·ligència artificial i, sobretot, atreure i retenir talent per garantir un servei de qualitat”.

El Santa Maria en xifres

Actualment al Santa Maria de Lleida hi treballen més de 1.000 professionals. Disposa de 200 llits d’hospitalització i té una àrea quirúrgica amb cinc quiròfans i un servei de diagnòstic propi. L’any passat l’hospital va donar més de 7.300 altes, de les quals 6.400 eren quirúrgiques.

Es van atendre més de 127.000 consultes externes i es van fer 190.000 sessions de rehabilitació. Pel que fa a l’atenció de Salut Mental, es van atendre 6.300 urgències i 45.000 visites ambulatòries i es van realitzar 46.000 sessions als centres de dia.

En atenció sociosanitària es van donar 504 altes de pacients subaguts i es van fer 5.100 sessions d’hospital de dia, 1.700 processos d’avaluació geriàtrica integral, 10.000 visites en consulta externa i 9.800 estades hospitalàries en la unitat d’atenció intermèdia. El pressupost anual de GSS és de 112,7 milions d’euros per a tots els centres que en depenen.

Una joia del gòtic civil català

Una de les poques imatges que es conserven de l’antic hospital, l’actual seu de l’IEI de Lleida.

L’agost del 1453 la reina Maria d’Aragó va autoritzar la construcció intramurs de l’Hospital de Santa Maria, l’actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. És un dels pocs edificis medievals que es conserven a la ciutat de Lleida.

Declarat bé cultural d’interès nacional, és una bona mostra del gòtic civil català. Es va dedicar a l’atenció de pelegrins i de malalts de la beneficència.

De gestió municipal, a finals del segle XVIII s’hi van incorporar les monges de la congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paüls. Aquesta congregació va ser la referència en infermeria, neteja, bugaderia i cuina fins a la modernització gradual del sector a partir de mitjans del segle XX.