Què passa amb l'aigua que marxa?

Durant segles, els lleidatans vam abocar les aigües brutes riu avall. Ho feien tots els pobles i ciutats sense preocupar-se de les conseqüències que això podia suposar. El 1994 es va estrenar la depuradora de la capital del Segrià, una instal·lació que s’ha anat adaptant a les exigències de la societat fins a convertir-se en una infraestructura pionera a l’estat.

Tres segles abans de posar-se en funcionament la depuradora de la ciutat es va construir el primer dipòsit municipal pensat per abastir d’aigua la ciutat. Redescobert als anys noranta després de dècades en desús, l’anomenat dipòsit del Pla de l’Aigua és una de les obres monumentals més importants de la ciutat. Amb l’aparença d’una catedral neoclàssica, el diposit està format per 25 pilastres que sustenten les voltes de sis naus. Si bé la planificació de l’abastiment i el clavegueram és anterior, la construcció i posada en marxa d’aquest dipòsit va suposar un avenç important en l’accés a l’aigua i la salubritat de la ciutat. Amb una capacitat de 9 milions de litres, des del dipòsit es proveïa aigua de boca procedent de Pinyana, sense potabilitzar, a sis fonts repartides per tota la ciutat.

Un gest tan senzill i habitual per a la majoria de nosaltres com és obrir una aixeta i que en surti aigua és un dret prohibitiu per a més de 2.000 milions de persones arreu del món.

Segons un informe de l’ONU, la xifra s’eleva al 3.600 milions quan es tracta de no tenir un sistema de sanejament adequat, amb tots els perills que això comporta per a la salut de les persones i el seu entorn natural. Per a nosaltres, però, no només és un moviment que fem diverses vegades al dia, sinó que és tan normal que fins i tot ens despreocupem de què passa amb l’aigua que desapareix canonades avall.

A la pel·lícula L’home que volia ser rei, els buscavides Danny Dravot i Peachy Carnehan creuen l’Himàlaia per arribar al remot regne de Kafiristan. El primer que hi troben és un poble queixós perquè el veïns que viuen aigües amunt es pixen al riu i per culpa seua l’aigua els arriba bruta.

Avui en dia és probable que molts pobles rurals de zones remotes i pobres del món encara llencin les aigües residuals al riu que els passa per davant de casa. Això que ens pot semblar tan poc net i sensat, un símptoma clar de país poc desenvolupat, a Lleida ciutat tampoc fa tants anys que era la norma habitual.

Tovalloletes. Són el gran problema de les canonades i la depuradora

De fet, la depuradora de Lleida, situada a l’horta, a la part baixa de la ciutat, no va ser construïda fins al 1994, fa uns escassos trenta anys. Si fins aleshores absolutament tota la brutícia que fèiem desapareixer per l’albelló de la pica de la cuina i els vàters de la ciutat s’abocava a un sistema de canonades i clavegueram que ho alliberava tot Segre avall, –només se’n separaven els sòlids més evidents–; ara no es torna ni una gota al cicle de l’aigua sense passar-lo per una de les depuradores més modernes del sud d’Europa. Unes instal·lacions que actualment netegen l’aigua de la ciutat de Lleida, els polígon industrials de la capital i del poble d’Alpicat, gestionant una mitjana de 6.000 metres cúbics per hora. D’uns anys ençà la urbanització de la ciutat preveu separar el sistema de clavegueram en dues línies: les aigües de pluja que es colen a les clavegueres a través dels embornals i només arrosseguen la brutícia que trobin pels carrers; i les aigües residuals que provenen dels edificis, siguin habitatges, escoles, restaurants, oficines, gimnasos o indústries locals.

“En un futur l’objectiu és separar aquestes dues xarxes de recollida perquè no té cap sentit depurar aigua de pluja, encara que sigui malauradament escassa, però ara com ara tota arriba mesclada i es tracta sense disticions perquè els embornals colen l’aigua a les clavegueres dels carrers, les mateixes on estan connectades les canonades de les cases”, explica Joan Casanovas, director d’Aigües de Lleida. En aquest sentit, ells són els responsables d’assegurar el manteniment i les reparacions d’urgència que pugui requerir la xarxa.

“El problema més greu? Sense cap mena de dubte des de fa molts anys són les tovalloletes que llença la gent pel vàter. De seguida s’enganxen a qualsevol sortint de les parets i a poc a poc es van agafant les unes amb les altres. Es van ajuntant i amb els greixos i els detergents van creant un mur que tu no pots detectar si no és amb una inspecció rutinària o quan forma un tap tan gran que no deixa passar l’aigua i provoca un problema que ens obliga a actuar”, explica Casanovas. El que podria semblar un producte innocu que la gent llença pel vàter, ja sigui per desídida, per ingorància o perquè els productors les anuncien com a biodegradables, “es converteix en una massa compacta que només es pot trencar fent baixar a la claveguera un robot amb una fresadora”, afegeix.Xifres que fan esgarrifar: la depuradora de Lleida ciutat en va retirar 22 tones només durant el primer semestre de l’any. De fet, a l’oficina tenen un pot de vidre ple d’aigua amb una tovalloleta que fa una bona pila d’anys que és a dins i es conseva intacta. “Aquests productes no es desfan i nosaltres ho ensenyem a les visites per conscienciar tothom que això no s’ha de llençar mai pel vàter”, explica Jordi Palatsi, cap de la Depuradora de la ciutat.

Sensors. A la depuradora tenen instal·lats més d’un centenar de sensors. A la foto, un operari comprova el sensor que controla la presència de sòlids i matèria orgànica

Els altres clàssics que massa gent encara llença pel vàter són els palets de les orelles, si bé “a l’entrada de la depuradora no és estrany trobar-hi també moltes burilles, papers, bolquers, pilotes i qualsevol cosa que en un moment determinat algú pugui llençar pel vàter o es pugui colar per un embornal del carrer. No és estrany que trobem documents d’identitat, claus o anells. Un dia fins i tot va arribar un matalàs; no preguntis com va poder passar perquè per a nosaltres és incomprensible”, recorda Palatsi. Tanmateix, aquest tipus de materials se separen fàcilment a través d’un sistema de filtres que hi ha a l’entrada de les instal·lacions. La immensa majoria, és clar, es traslladen directament a l’abocador. “Una vegada hem retirat aquesta brossa física comencem a treballar amb l’aigua”, explia Palatsi.

Una depuradora fuciona vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. No pot parar ni un moment perquè si no es col·lapsaria, de manera que hem implementat un conjunt de mecanismes d’autocontrol a través de tecnologia puntera i Intel·ligència Artifical per tal de detectar automàticament qualsevol avaria i activar els protocols perquè la planta no deixi de funcionar”.

Aprofitar els residus

L’objectiu principal d’una depuradora és recollir aigua bruta, netejar-la i tornar-la a la natura, ja sigui un riu, una riera, un canal o el mar. No és potable, senzillament no està contaminada. Si els pobles situats al sud de la capital, com Alcarràs o Torres de Segre, la volen agafar per beure, l’hauran de potabilitzar. La qüestió és que una depuradora genera molta despesa i molts productes sobrants, de manera que “des del 2009 mirem d’anar una mica més enllà en dues línies principals: ser energènticament tan autònoms i nets com sigui possible i alhora treballem per aprofitar al màxim els residus que separem de l’aigua”, explica Palatsi.

La gestió de l’aigua de Lleida està subcontractada a Aqualia, una empresa propietat de Fomento de Construcciones y Contratas. La companyia, presidida per Esther Alcocer Koplowitz, el 2018 s’en va vendre el 49% al fons d’inversió australià IFM, considerat un fons ètic amb participacions de gestió d’aigües a països com Austràlia o el Regne Unit.

Segons Palatsi, l’entrada d’aquest fons ha accelerat el procés de millora en termes de sostenibilitat i energies renovables. De fet, “Aqualia té una flota de cotxes que funcionen amb biogàs, un combustible que generem aquí a la depuradora gràcies a la gestió dels residus que generem”, explica a mode d’exemple.Un dels principals components que arriben amb l’aigua són els greixos, provinents sobretot d’olis alimentaris o productes de neteja.

Des la llauna de tonyina que la gent buida a la pica de la cuina fins a restes de cremes hidratants, passant per l’oli de cuinar, que encara hi ha gent que no recicla. “En un primera fase fem el dessorat i el desgreixat.

És a dir, en unes piscines al fons cau la terra, principalment sorra i pedres, que retirem i llancem; i a la superfícia recollim el greix, majoritàriament impregnat amb restes sòlides com pells, peles, fulles, etc”. Tot aquest producte, juntament amb els fangs primaris –bàsicament matèria orgànica– que s’aconsegueixen en el procés de decantació següent, s’envia al digestor. “Aquesta instal·lació fa un procés de dessecat per separar el sòlid, que queda deshidratat i compactat i es converteix en adob agrícola, i el gas, que processem per fer biogàs”. D’aquí, una part va a l’estació que subministra a la mateixa flota de vehicles; una part s’utilitza per fer energia elèctrica a partir de la cogeneració i una altra s’inverteix en una pila d’hidrogen, “un projecte de recerca per mirar de ser encara més eficients des del punt de vista energètic”.

Com que encara no poden consumir tot el gas que produeixen, de moment el sobrant el van cremant amb l’objectiu “d’aconseguir que a curt termini el poguem reutilitzar tot”, apunta Palatsi. Si una part de l’energia que consumeix la planta surt del biogàs, un altre percentatge prové de les plaques solars instal·lades al sostre de la planta i en una finca adjacent. “El nostre objectiu és passar del 46% d’autoconsum elèctric actual al 75-85% d’aquí a dos anys”.

Reactors biològics

Mentre greixos i sediments orgànics s’aparten per fer biogàs, l’aigua continua corrent per les intal·lacinos i passa al que s’anomenen reactors biològics. Sota aquest nom que més aviat sembla que amagui una instal·lació altament perillosa, hi ha unes immenses piscines on comencen a treballar els microorganismes que eliminien la matèria orgànica, els nitrats i el fòsfor que arriben dissolts amb l’aigua. “Aquests microorganismes s’alimenten d’aquests productes que nosaltres considerem contaminants, de manera que ells es van engreixant a mesura que anem abocant aigua bruta per una banda de la instal·lació i va sortint neta per l’altra.

És un cicle que no s’atura mai i que facilitem injectant aire per tal d’oxigenar l’aigua”. El final del cicle hi ha unes immenses piscines rodones on l’aigua entra suaument per unes fonts centrals.

Al fons s’hi precipiten els microorganismes, els quals moren perquè ja no tenen de què alimentar-se i s’envien al digestor per fer biogàs. L’aigua, per decantació, va sortint gradualment de les vores i s’aboca, ara sí, al riu Segre. La pressió humana sobre els ecosistemes naturals és indiscutible, almenys amb instal·lacions com les depuradores és una mica menys agressiva.