Vuit mil palmeres criades a l'Horta de Lleida formaran part d'un jardí a Abu Dhabi

Disset camions van marxar fa unes poques setmanes carregats amb més de vuit mil palmeres de l’Horta de Lleida. Destinació: un jardí d’Abu Dhabi. El lleidatà Xavier Samara va intentar diversos cultius abans no va trobar, en les palmeres i les magnòlies, una manera de rendibilitzar la terra en un context de forta competència. 

La globalització capitalista ha accelerat i multiplicat –potser fins a un punt de no retorn– el que la humanitat porta fent des de temps immemorials. Estem parlant de transportar llavors, plantes, animals, minerals, matèries primeres, productes manufacturats, coneixements, virus i bacteris per tots els confins del planeta Terra que ha colonitzat. Les raons d’aquests moviments han estat diverses al llarg de temps –curiositat, intercanvi, inconsciència, diners, poder, ignorància– i no sempre han estat voluntàries ni se n’han calibrat les conseqüències.

Però si alguna espècie es caracteritza per transformar els espais que habita, aquesta és la humana. En el sector de l’urbanisme i la jardineria “ara hi ha qui defensa que s’ha d’apostar només per plantes autòctones als espais públics perquè són les que millor s’adapten al clima local”, apunta Xavier Samara, empresari que es dedica, entre altres negocis, a plantar, fer créixer i comercialitzar palmeres i magnòlies a l’Horta de Lleida. Si bé aquest corrent de pensament aposta per redefinir els espais públics i tendir a un tipus d’arbres que connectin més amb les tradicions mediterrànies, el cert és que els carrers i places catalanes són plenes d’arbres que no són pas originaris de la nostra terra, com ara l’arbre de l’amor, el castanyer d’Índies o el plataner, aquest darrer introduït pels francesos a Catalunya a mitjans del segle XIX com a gran arbre vinculat als espais i vies urbanes.

A partir de quin moment una planta es pot considerar autòctona? Quants anys, dècades o segles han de passar perquè es tracti com a espècie local? Mentre els experts en medi natural i jardinera busquen respostes consensuades, Xavi Samara va decidir que “els cultius intensius no eren una bona solució per fer treballar les petites parcel·les de l’Horta lleidatana”, així que va buscar “un tipus de cultiu extensiu que em permetés un ritme diferent de treball i donés un producte que no estigués tan condicionat pels vaivens del mercat”, explica Samara. Les palmeres i les magnòlies, si bé no es consideren autòctones, ja fa molts anys que es cultiven i planten a casa nostra.

Xavier Samarra ensenya el fruit d’una magnòlia. L’avantatge d’aquest arbre és que si creix massa el pot podar arran i torna a brotar.

“Als Camps Elisis de Lleida hi ha magnòlies, i de palmeres n’hi ha per tot Catalunya, amb especial presència a les zones més temperades de la costa”. Quan parlem de palmeres, de quines palmeres parlem? El nom científic és Trachycarpus fortunei, coneguda popularment com palmera excelsa.

Originària de l’Àsia Oriental, s’ha expandit com a planta ornamental arreu del món, sobretot en zones temperades perquè és capaç d’aguantar temperatures de fins a -20 ºC. “Si la terra té aigua, aquest tipus de palmera no té cap problema amb la calor; i la capacitat que té d’aguantar una gelada la fa molt interessant com a planta de jardineria arreu d’Europa. Nosaltres tant podem vendre a països nòrdics com desèrtics”, explica.

“Amb aquest tipus de plantacions, els temps són més reposats. És cert que has de fer una inversió inicial i que has de tenir marge per treballar a uns quants anys vista perquè la rendibilitat és a mitjà i llarg termini, però una vegada l’arbre comença a tenir una bona mida per ser venut, tampoc no tens la pressa d’un producte com la fruita, que t’has de treure de sobre ràpid i al preu que decideix el mercat, sense que tu hi puguis dir res”, raona Samara mentre es passeja entre els rengs d’un camp de palmeres i en comprova l’estat. Una cosa inexplicable, diu, “és que mai creixen totes més o menys igual”.

No hi ha tanta gent que tingui un camp amb cinc o deu mil palmeres en condicions òptimes i amb capacitat per enviar-les arreu del món amb el passaport i la traçabilitat legal al dia. Definitivament és un cultiu que, a gran escala, és minoritari.

És reposat, però també té riscos com les plagues pròpies –vegeu el desglossat– de les palmeres o els senglars. “El proper camp l’haurem de tancar perquè si no pot ser un problema greu. D’uns anys ençà la població de senglars ha crescut i és un problema que cal abordar”, es lamenta. Cada producte té les seues lògiques i el seu mercat.

Mentre la fruita de pinyol és tan intensa i ràpida que en alguns casos la collita pot canviar la sort d’un dia per l’altre, quan es tracta d’arbres ornamentals els tempos són uns altres. En aquest cas estem parlant d’anys.

Quan un xeic àrab decideix que vol vuit mil palmeres, i que aquestes han de fer entre tres i quatre metres d’alçada, s’activa tota una xarxa de contactes i intermediaris a nivell internacional que es mou fins que es troba aquell productor que té la quantitat de palmeres desitjades i en les condicions idònies que ha demanat el client. L’operació no es fa pas d’un dia per l’altre; abans d’arrencar, carregar i enviar una quantitat tan alta, el client vol vídeos i fotografies que certifiquin la qualitat del producte, vol els certificats corresponents i també han de mesurar-les una per una perquè el preu de cadascuna es decideix per l’alçada que fa.

“Aquí hi ha molts particulars que fan créixer les palmeres sense mesura, però hem de tenir en compte que una palmera és un arbust i perquè sigui realment atractiva ha de fer entre tres i sis metres. Poden arribar a la quinzena, però estèticament no tenen cap atractiu perquè són un pal amb unes quantes fulles al cap”, explica Samara. El seu objectiu és aconseguir tancar el cercle. “Fins ara les palmeres les comprava a viveristes de fora i jo em dedicava a fer-les créixer. Les palmeres també tenen mascles i femelles. Quan en tens uns quants milers sempre n’hi ha alguna que fa fruit i en una sola palmera hi ha milers d’aquests fruits que pots convertir en llavor. A dos anys vista ja podré començar a tenir els meus propis planters”, explica.

De moment a Lleida no es poden plantar les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) perquè no toleren el fred. Però de la mateixa manera que amb el canvi climàtic als països del centre i el nord d’Europa comencen a cultivar raïm que històricament no els era propici, qui sap si d’aquí a unes dècades a Lleida començarem a veure palmeres que avui en dia només es troben a la riba sud del Mediterrani. De moment, a l’Horta es planten palmeres asiàtiques que acaben comprant xeics multimilionaris del Golf Pèrsic. Ara caldrà esperar per veure on acaben trasplantades les magnòlies que esperen el seu torn.

Un morrut molt punyeter

Si les plantes fa segles que viatgen d’un lloc a un altre del nostre planeta, les plagues que les acompanyen actuen d’igual manera. La primera aparició a la península Ibèrica de l’escarabat Rhynchophorus ferrugineus (conegut popularment com morrut de les palmeres) es data a començaments dels anys noranta i es relaciona amb l’Expo de Sevilla del 1992. Segons Xavier Samara, “es van importar exemplars de palmeres de Sudamèrica sense passar cap control fitosanitari”.

Durant el boom immobiliari, es van plantar moltes plantes d’aquesta mena i el morrut (mesura entre 2 i 5 cm)s’ha estès a bastament per tot el territori peninsular. Les larves maten les plantes escarbant extenses galeries al seu interior.