L’escola inclusiva: entre la teoria, els pressupostos i la realitat

La Sandra Santiago és la mare del Jan, diagnosticat amb autisme i paràlisi cerebral. Quan va ser l’hora d’escolaritzar- lo a I3, pensava que l’única opció era una escola d’educació especial. Abans de fer el pas, però, va parlar amb la directora i la psicopedagoga de la Francesco Tonucci, una escola del barri de Cappont, a Lleida. “Entre les dos em van convèncer de fer escolarització compartida: dos dies al Tonucci i tres a Plançó. Estic molt contenta d’haver-ho fet i el Jan diria que també. Entre el professor, l’educadora especial i les vetlladores, el Jan està molt ben integrat a l’escola.” 

A dia d’avui és gairebé impossible trobar ningú que estigui en contra de les idees, els valors i les intencions que van motivar aquesta iniciativa: l’escola inclusiva desplegada a partir del Decret 150/2017. Una altra cosa és l’opinió que tenen els docents, les famílies, el teixit associatiu implicat i els professionals vinculats al sistema educatiu de Catalunya sobre com s’està desplegant. La Francesco Tonucci té una ràtio d’alumnes amb necessitats especials que li permet tenir un SIEI al centre, fet que implica una mestra i una educadora especials integrades al claustre, les quals són un suport per anar adaptant els continguts. “L’escola inclusiva, entesa com un sistema educatiu que és capaç de donar resposta a les necessitats del conjunt global dels alumnes en totes les seues diversitats, està molt bé. En aquest sentit és clar que estem compromesos amb el seu desenvolupament. El problema arriba quan tens quatre infants amb necessitats especials molt complexes –parlem d’autismes severs, de pluridiscapacitats o paràlisis cerebrals, per exemple– i no tens prou gent quan dos d’ells tenen una crisi al mateix temps. Quan passa això i els docents no poden continuar l’activitat de l’aula amb normalitat, tens un foc que has d’apagar amb urgència i com sigui. Aleshores la teoria que en el dia a dia s’aguanta de manera precària, salta pels aires i has de suplir la manca de recursos amb bona fe i molta imaginació. Has de trobar la manera de calmar aquestes criatures sense que es perdi el ritme de les activitats de l’aula, i això no sempre és fàcil. Ens falten mans”, explica Manel Rodríguez, director des de fa nou anys de l’escola Jacint Verdaguer de Tàrrega. Sense un SIEI al centre, s’han d’organitzar entre els docents i les vetlladores. 

Des del Departament d’Educació, la directora general d’Escola Inclusiva, Laia Asso, reconeix sense fissures que “a dia d’avui no podem invertir tots els recursos humans i materials que serien desitjables per al desenvolupament del Decret; al mateix temps pensem que focalitzar el tema en les hores de vetlladores que s’assignen a cada centre distorsiona el debat i no permet aprofundir en el procés de transformació radical en què estem immersos. El camí cap a l’escola inclusiva no passa només per augmentar les hores de vetlladores als centres, que també, sinó per fer un canvi profund en la manera com entenem el sistema educatiu i el desenvolupament del treball a l’aula. I això és un canvi de mentalitat que hem de fer tots, començant pels claustres. La idea és que les escoles programin totes les activitats adaptant-les a tota la diversitat que tenen a l’aula, de manera que el procés d’aprenentatge sigui realment inclusiu i beneficiós per a tothom”, sentencia Asso. 

Mentre la direcció general posa èmfasi en el canvi de paradigma pedagògic, el dia a dia a les aules d’aquest procés es viu amb una certa angoixa a l’hora de resoldre problemes pragmàtics de la vida qüotidiana. “La diversitat dels alumnes ha canviat molt els darrers deu anys, en tots els sentits. Ara n’hi ha molts més que arriben amb un diagnòstic mèdic al sistema i que demanen una atenció especialitzada: estem parlant de transtorns de l’espectre autista, de dislèxia o discalculia, de transtorns de dèficit d’atenció, d’altes capacitats, de transtorn negativista desafiant... a banda dels que tenen problemes físics que afecten la parla, l’oïda, la vista i el conjunt de les seues capacitats cognitives”, explica Ignasi Terrado, professor i pare d’un nen amb autisme. 

“És just i legítim que jo adapti el currículum, les activitats i les proves segons les diferents capacitats dels alumnes, és la meua feina i és un repte motivador; el problema és que en general es mantenen les hores de classes i el número d’alumnes al mateix temps que es multiplica la diversitat a l’aula. Això va tensionant el nostre dia a dia. A l’hora de la veritat, en moltes escoles els recursos no es poden destinar a tots els alumnes segons les seues necessitats pedagògiques sinó que a vegades ens veiem obligats a fer-ho segons el seu nivell disruptiu a l’aula. És a dir, si vas just de recursos i en tens un que està tranquil i un que et distorsiona les classes, dediques més recursos al segon que al primer per evitar que el conjunt de l’aula es vegi alterat”, reconeix. “I això no hauria de ser així perquè és injust per a tots, començant pel nen amb necessitats especials que és més calmat, però és el que passa en moltes escoles avui en dia davant d’un projecte per al qual no tenim prou recursos”. 

Laia Asso no defuig del tot les mancances del sistema, si bé creu que “potser no s’estan utilitzant correctament tots els recursos i serveis específics –vegueu el desglossament– que els centres tenen al seu abast per anar canviant la manera de treballar des dels claustres i les aules. Enguany hem augmentat el número d’hores de vetlladores per a tot Catalunya (un 15%) i la ràtio de docents per alumne aquest curs és la més baixa des de fa dècades”, sentencia. El que el Departament no fa públic, però, és quin percentatge de sol·licituds dels centres cobreix, assumint que no pot arribar a tot, i en quin percentatge augmenten les necessitats que s’han de cobrir. Més enllà d’aquest debat, el procés pateix un dèficit estructural de base: la formació dels professionals. “No pot ser que en el currículum acadèmic els graus d’infantil i primària l’atenció a la diversitat siguin només de 5 crèdits, quan haurien de ser com a mínim seixanta”, denuncia Asso. 

La direcció general d’educació inclusiva té la potestat de modificar els currículums universitaris i la correcció d’aquest desajustament, si es dona, trigarà anys a aplicar-se i, encara més, a veure’s reflectit a les aules. “Per això és molt important la formació contínua dels docents en actiu i que es vagin ajudant dels serveis professionals que posem al seu abast per canviar la manera de treballar a classe”, apunta Asso. Un altre punt calent són els migdies. L’hora de dinar i del pati són moments molt importants per a la convivència i la socialització dels alumnes, una estona que el departament no cobreix: els docents també tenen dret a dinar i no està previst posar-hi vetlladores. Aquest buit deixa desamparades les famílies, que han de confiar en les associacions de famílies d’alumnes, les direccions dels centres i les empreses que serveixen el dinar per garantir el benestar dels seus fills. 

Sercodaga és una empresa de càtering de vinenta de centres escolars, i Joan Vila és un dels responsables: “Nosaltres procurem coordinar-nos amb el centre i les AFA i posar monitors de menjador especialitzats per no deixar desemparats aquests alumnes, però la llei no ens hi obliga, ho fem perquè forma part de la nostra filosofia d’empresa”, reconeix.

Què passava, però, amb els alumnes que tenien dificultats extraordinàries per seguir el procés d’aprenentatge ordinari abans del decret? “Per començar, n’hi havia menys que ara. Alguns seguien dins el sistema i eren abocats al fracàs escolar per falta d’una diagnosi encertada i altres s’escolaritzaven als centres d’educació especial”, explica Eva Serentill, directora de l’Escola d’Educació Especial Alba, de Tàrrega. “La xarxa d’aquest centres, a Catalunya, recau sobretot en un teixit d’escoles que van fundar les associacions de famílies de discapacitats a partir dels anys setanta; com la nostra o l’Estel de Balaguer”, explica. 

El decret definitiu és del 2017, però el procés per desenvolupar una escola inclusiva es remunta vint anys enrere. Pel camí, diferents normatives anaven creant el marc legal per al seu desenvolupament i “en una d’aquestes fases, algun conseller va arribar a anunciar la desaparició de les escoles especials perquè l’ordinària seria capaç de donar resposta a tothom”, recorda amb un punt d’estupor. “Nosaltres no ens tanquem a aquesta possibilitat, però han de canviar moltes coses perquè això realment sigui possible”, reflexiona. “Una de les raons que s’esgrimeixen per a l’escola inclusiva és el benefici que, per al conjunt dels alumnes, reporta compartir aula amb companys, diguem-ne, diferents. Però, en molts casos, qui pensa en aquests alumnes? Segur que tots estan en condicions d’integrar- se socialment en un entorn ordinari? Segur que només depèn que els companys hagin conviscut amb ells des de petits per ser els seus amics i compartir amb ells el lleure fora de l’aula? Això pot funcionar en alguns casos i en molts no. A més a més, no és el mateix la convivència i les inquietuds a infantil i primària que a secundària”, raona Serentill. 

“Hi ha nois i noies que, per molts recursos que els posis a l’ordinària, se senten socialment desplaçats; a banda que els continguts, per molt que els adaptis, no estan al seu abast pel tipus de discapaitat greu que tenen. Arriba un moment que continuar dins una aula ordinària se’ls fa costa amunt i estan molt més ben atesos i integrats en una escola especial. Això no els aïlla de la societat, ans al contrari, els dona un entorn segur en el qual poden fer créixer totes les seues potencialitats”, diu Serentill. “Adaptar-se a les necessitats personals de tothom també vol dir tenir present totes les opcions, no només adaptar les aules ordinàries”, apunta. 

“L’Arlet té una mutació del gen Camp K2B. Això fa que no parli i que no camini, de manera que és totalment dependent per a tot”, explica la seua mare, la Sandra Corrales, de Tàrrega. L’Arlet té vuit anys i enguany és el primer que farà un curs combinat entre la Jacint Verdaguer i l’Alba. “Fins ara, dur-la a l’especial em feia respecte, veia que els nens eren més grans i aquí –a la Verdaguer– el tracte és molt bo i tinc la sensació que els companys se l’estimen. També s’està fent gran i les necessitats canvien. Per molt que li adaptin les activitats i els materials a l’ordinària, ara ja no pot seguir el ritme de la classe, de manera que la compartida, amb tots els pros i contres, és una bona opció per a ella, la família i l’escola”, explica. 

El camí fins a l’escola inclusiva és llarg i caldrà vetllar perquè el sistema –la gent– aguanti la travessa.