Abel Azcona, 'perfomance' vital

Abel Azcona és un dels creadors d’art processual més actius del moment. Traumatitzat per una infantesa marcada per múltiples violències, el navarrès fa vint anys que va convertir el seu cos (i la seua vida) en una peça artística en constant transformació. El Centre d’Art La Panera acull fins a finals de mes una retrospectiva seua sobre la família.

Abel Azcona és un fill de puta, un fill de puta només en sentit literal. La seua mare era prostituta i heroïnòmana, un fet determinant per comprendre tota una vida. Embarassada d’un client desconegut, va intentar avortar fins a tres vegades. “A finals dels anys vuitanta no ho va poder fer, sobretot per la pressió que l’Església Catòlica i l’Opus Dei exercien en la societat navarresa d’aleshores. De fet, avui dia encara és impossible avortar en un hospital de Pamplona perquè tots els metges practiquen l’objecció de consciència”, explica ell mateix. “Obligada a parir una criatura que no volia –per a mi, els seus intents d’avortament són els actes d’amor més grans que he viscut mai–, em va abandonar i els responsables de l’hospital em van donar a l’home que aleshores es feia passar per la seua parella”. Aquest senyor se’l va endur a Pamplona i allà va començar un calvari d’abusos sexuals, malnutrició, violència domèstica, abandonament, desarrelament i tota una col·lecció de maltractaments físics, psicològics i emocionals terribles. 

Aquest recorregut vital està explicat, amb el llenguatge fred i burocràtic habitual, en els més de cent vint-i-vuit fulls que conformen el seu expedient d’adopció de mitjans dels anys noranta, convertits en una peça artística titulada Expediente 09872. Està col·locada en primera instància a l’exposició Mis familias. 1988-2024, la retrospectiva d’Abel Azcona al voltant del concepte de família comissariada per Víctor Ramírez Tur per al Centre d’Art La Panera de Lleida. Finalment, els serveis socials van intervenir i Abel va ser apartat d’aquell entorn hostil per entrar al circuit de les adopcions. Amb set anys, Abel adopta el cognom d’Azcona i és integrat en una família tradicionalista molt implicada en l’Opus Dei. Dels suburbis més desestructurats i marginals de la ciutat va passar a viure sota la pressió d’un entorn intransigent i estricte dominat pel catolicisme més ultra. 

D’aquells anys, Azcona n’ha recuperat per aquesta retrospectiva desenes de fotografies que la seua mare adoptiva li va llençar dins d’una bossa de brossa anys més tard, quan la relació s’havia trencat i ella ja havia renunciat a la maternitat, des d’un cotxe en marxa. Col·locades en àlbums de fotos, les imatges de Los libros de familia o lLs fotogafías que mi madre arrojó a la basura 1992-2003 són fotos que en qualsevol altra casa podrien formar part d’una memòria d’infantesa i joventut relativament anodina, però que en el context expositiu d’Azcona són una revisió dolorosa d’un altre fracàs personal i, sobretot, social. 

Totes aquestes experiències són rellevants des del punt de vista de l’obra artística? Tot això és combustible i és motor al mateix temps. “Una violació als set anys pot esdevenir un detonant artístic als setze, als vint-i-cinc o als trenta, de manera que qualsevol experiència vital està interrelacionada amb el fet artístic”, explica. Parlem a peu dret, ell camina amunt i avall amb el nervi de qui encara nota el pessigolleig de la festa de la nit anterior. Parla ràpid, no dormir no ha emboirat la seua dialèctica perquè coneix el discurs al detall. Hi pensa en tot moment, se’l repeteix constantment. Domina el llenguatge, gestiona amb naturalitat l’argot amb el qual s’expressen i es reconeixen els professionals de l’art contemporani actual Azcona ha sabut bastir una carrera coherent a partir d’unes pro· postes i projectes que es van entrellaçant les unes amb les altres. 

“Propostes que van des d’una instal·lació tan directa i senzilla com l’exposició del seu expedient fins a performances en les quals ofereix el seu cos perquè els espectadors i participants el puguin utilitzar per al seu propi plaer, fins i tot sexual”, apunta Ramírez Tur. “Azcona pot fer aquest tipus de performances extremes i alhora crear obres conceptualment molt potents, com la creació col·lectiva de Las madres imaginarias, en què un grup de persones que no van poder viure l’afecte i l’estima de la seua mare biològica donen indicacions de com se les imaginen a uns estudiants de Belles Arts, els quals les dibuixen.” “La mare absent, la mare com a refugi, la mare com a referent ha estat un motiu recurrent en la meua obra. En el fons tot ha basculat al voltant d’aquesta mancança, d’aquest buit”, explica el ma· teix Azcona. 

L’artista navarrès ha trencat les fronteres entre la seua vida personal i l’artística amb un estil que, malgrat una certa aparença visceral i provocativa, és una trajectòria en la qual cada passa està molt me· ditada. Tot pot canviar –la mateixa mostra de la Panera s’ha anat transformant a mesura que passaven les setmanes– i alhora tot està controlat. Azcona fa vora vint anys que va endinsar-se de manera fortuïta en el terreny de les performances. “Als setze anys vaig aturar el trànsit d’una cèntrica avinguda pamplonesa cridant despullat i assegut en una cadira. Aquest fet va ser diagnosticat com a brot psicòtic pel meu psiquiatre i com a performance per una professora d’art”. A partir d’aquí va voler indagar en aquesta mirada que li era nova i va començar una carrera artística tan compromesa com incompresa. Una carrera en què les dures i abominables experiències vitals que l’han marcat –una de sola, aïllada, ja seria traumàtica per a qualsevol de nosaltres– es converteixen en mate· rial artístic. “Una de les coses interessants d’aquesta retrospectiva és la força de les pràctiques artístiques per documentar la violència estructural, per crear espais d’empatia i cura, per modelar allò que més necessitem. També serveix per veure com ell mateix ha sobreviscut a unes experiències vitals terribles gràcies a la creació i com ha estat capaç de construir una obra amb una certa capacitat sanadora per a aquelles persones que també han patit algun tipus de violència”, explica Ramírez Tur. Sí, Azcona es despulla físicament i emocional i fins i tot és capaç de dur a terme accions que malmeten la seua salut. Com a Doscientos sesenta y ocho, una performance realitzada el 2017 al Centro di Archiviazione e Promozione della Performing Art de Venècia, en què va fumar-se de manera ininterrompuda dues-centes seixanta-vuit cigarretes “esperant les conseqüències extenuants de la nicotina i el quitrà de la mateixa manera que el seu propi cos rebia les envestides tòxiques de l’heroïna al ventre de la seua mare durant els mesos de gestació”, reflexiona Ramírez Tur. 

Parlar de la família és relativament còmode per als qui n’hem tingut una d’aquelles que la majoria s’avindria a etiquetar de normal. Esborrem normal, diguem més o menys estable, segura i emocionalment afectiva. Com explica Ramírez Tur, “l’arbre genealògic d’Abel Azcona no és una imatge sòlida i frondosa que es desplega de manera ordenada, sinó que és un arbre que se sustenta sobre unes arrels esquitxades de pesticides”. “Un arbre que s’esquerda i es rebrega, que imagina branques inexistents, que pinta fulles de colors obscurs i que incorpora bastides per poder-se sostenir”, apunta Ramírez Tur. “La idea es presenta en plural per motius personals i, per descomptat, polítics.” Una d’aquestes bastides, la més important, és l’art. “A l’hora de plantejar l’exposició no només vam voler buscar aquelles peces que posen èmfasi en l’absència, sinó també en la cura.” Per això La madre blanda –una nina de drap de mida natural– o les fotografies amb Maria Abramovic i Orlan, “dues referents del món de la performance amb les quals trobo un suport, unes mares substitutes que d’alguna manera m’acullen en el món de l’art”, explica Azcona. En aquesta línia també van les cartes que van arribant de persones que l’estimen, que han tingut cura d’ell com a artista i com a persona, encara que sempre sigui el mateix. Mostres d’afecte que d’alguna manera posen en dubte la idea de la família tradicional com el refugi natural, ja que les seues experiències van en la línia oposada: és a fora, és al món de l’art, on ha trobat els petits suports i afectes que són intrínsecs –se suposa– en la família. Mis familias. 1988-2024 és un recorregut que transcendeix el fet personal per esdevenir social. Azcona ha patit moltes violències per part de persones individuals, però també són violències socials. 

Una de les accions més morboses de les sis que va fer el dia 25 de novembre en el marc de l’exposició va ser la lectura, en directe, de les proves d’ADN que es va fer per saber si ha trobat o no la seua mare biològica. Talment com en un reality show, Azcona va obrir el sobre en directe i va llegir els resultats en veu alta. Davant l’estupefacció dels assistents, Azcona va deixar un missatge de whatsapp a la mare per dir-li que els resultats eren positius. 

És important: Abel Azcona ha trobat la mare. La mare que el va gestar, que va intentar impedir el seu naixement, que el va parir i que el va abandonar. Superat emocionalment pels esdeveniments, l’artista va donar per finiquitada l’acció i el públic es va anar disgregant. Fi de la història? En tot cas, la notícia obre un camí nou. Quan al matí se li preguntava sobre què passaria si aquella dona era la persona que havia estat buscant des de feia més vint anys, l’artista confessava que “canviaria radicalment totes les idees i projectes que tenia plantejades per aquest proper any”. Art processual en estat pur. Hi ha límits? “La mort, aquesta és la idea. Jo moriré en una peça en directe”, confessa Azcona amb la naturalitzat de qui fa temps que ha madurat aquesta idea i l’ha explicat unes quantes vegades. En principi no serà en aquesta exposició, que l’autor considera molt light en comparació a altres de la seua carrera. O sí, potser canvia d’idea i decideix que el cercle s’ha tancat definitivament i ha arribat l’hora.

La boirosa frontera entre performance i morbositat

El 25 de novembre Abel Azcona va fer un seguit d’accions en el marc de l’exposició Mis familias. 1998-2024. Una d’elles va consistir a estar-se més de mitja hora dempeus i en silenci agafat de la mà d’una germanastra que, com ell, havia patit abusos de petita. Segons Azcona, aquella era la primera vegada que la veia en trenta anys. La noia, que té una vida aliena al món de l’art, va arribar a la Panera, va pujar a la tarima, va complir amb el tracte davant d’una colla de desconeguts i va desaparèixer. 

Per a alguns assistents va ser una experiència incòmoda que va generar dubtes i preguntes. Quins vincles afectius ha establert Azcona amb aquesta noia fora del terreny expositiu? És irrellevant en un autor que ha trencat la frontera entre el fet artístic i el personal? Segur que ha calibrat el cost emocional per a la noia? Fins a quin punt l’ha utilitzada en benefici propi per donar més força a la seua obra?