ENLLÀ
Vallfogona de Balaguer: de sol a sol
El llarg i ample carrer Major d'aquesta localitat és d’una inusitada elegància
El carrer Major vallfogoní és un testimoni urbanístic de l’època de la il·lustració.
Hi ha pobles, com Vilanova de Bellpuig o Vallfogona de Balaguer, que semblen conformats per un sol carrer, amb algunes travessies com a màxim, igual que Andorra la Vella fins fa uns anys. En el cas de Vallfogona, sorprèn la inusual llargària i amplada d’aquesta via pública axial o troncal: 16 metres d’amplitud per 700 de cap a cap. Una grandària que permet perspectives dilatades i a alguns veïns presumir de poder veure sortir el sol per un extrem i pondre’s per l’altre. Poques localitats de les nostres comarques disposen d’un vial d’aquestes característiques, ni la ciutat de Lleida, gairebé, excepte alguna moderna rambla en barris perifèrics.
El carrer Major vallfogoní –aquí l’adjectiu que figura al nomenclàtor i a les plaques indicadores no resulta en absolut hiperbòlic– és de fet un testimoni de l’època de la Il·lustració, quan va ser traçat (i amb els anys a poc a poc omplert pels dos cantons amb edificis que en respectarien linealitats de façana i alçades de teulada). Aquesta uniformitat aparent de les cases que el flanquegen, no només en aspecte sinó també en perfil superior, confirma l’origen il·lustrat del conjunt, que podem trobar repetit i augmentat a Almacelles.
Històricament, el carrer amb aires i mides d’avinguda va anar construint- se sobre patis i corrals del vell eixample del nucli primigeni de la població. Amb el curs del temps, el carrer major vallfogoní és un testimoni urbanístic de l’època de la il·lustració els habitatges modestos s’hi anirien alternant amb casalicis més senyorials, de pedra picada, com cal Rubió, cal Coronel, cal Músic (que llueix rellotge solar) o cal Fuliola (aquí l’astre rei esculpit a la llinda).
De la proporcionalitat homogeneïtzadora imperant tot al llarg d’aquesta artèria, se n’escapen un parell de bastiments destacats com són l’ajuntament, d’encert arquitectònic qüestionable, i l’església, d’una discreció potser excessiva, llevat del campanar anodí que allotja un rellotge prou gran per cridar l’atenció.
Ara fa quasi catorze anys, una reforma urbanística consistent a eixamplar voreres, reordenar places d’aparcament i plantar fanals nous de coll de girafa va donar-li gairebé categoria d’elegant bulevard, afavorint el comerç a les botigues d’un i altre costat, com les cansaladeries Cal Marxant ( fundada en 1929, excel·lent llonganissa) o Cal Coronel, la fleca Coca-i-teca i la pastisseria Vilella, a més del restaurant Cal Farré, just al principi.
