Esport femení inclusiu: les curses de la dona guanyen terreny a Ponent

La Cursa de la Dona ja és una cita que s’ha consolidat al calendari de l’esport popular de moltes poblacions. Amb la voluntat de motivar l’activitat física entre les dones i col·laborar amb la lluita contra el càncer de mama, el 2013 es van organitzar les curses més veteranes de les Terres de Ponent, l’Agramunt, a l’Urgell, i la de Lleida ciutat.

Fa una dotzena d’anys, de cites esportives per posar-se a prova corrent n’hi havia bastantes. Calia afegir una altra cursa al calendari? Si la idea hagués sigut organitzar una mitja marató només pel plaer de correr mitja marató, la resposta segurament era que no. “Quan ens vam plantejar la possibilitat de fer una cursa de la dona a Lleida no ens motivava la competició, sinó fomentar l’activitat física entre les dones”, explica Estefi Climent, una de les dues alma mater de la cita lleidatana. “Jo vinc d’una família molt esportista, a casa nostra hem conviscut des de petits amb l’activitat física, però és cert que fa dotze anys potser no estava tan popularitzat fer esport. Sortir a caminar o a còrrer amb regularitat és una activitat saludable i necessària per al nostre benestar físic i emocional i ho volíem fomentar més”, explica. “En aquella època teníem la sensació que les dones ho tenien una mica més complicat que els homes per fer exercici, ja que les responsabilitats laborals i a casa deixen poc marge per a cuidar-se una mateixa”.

 “Tampoc no hi havia gaires curses que fossin realment populars i inclusives; la majoria estaven pensades per córrer i si no estaves molt en forma no era una bona idea anar-hi”, recorda l’Ester Tort, l’altra meitat del nucli organitzador. “Per tal d’animar la gent a inscriure’s vam publicar un esdeveniment a Facebook anunciant que per tal de preparar la cursa faríem uns entrenaments oberts i pensats per a tots els nivells. Era un dia entre setmana al vespre i recordo que quan anàvem al punt de trobada, davant de la Renfe, comentàvem que si no hi havia ningú marxaríem”. 

La sorpresa va ser que hi havia un bon grapat de dones esperant- les per poder començar. “Ens vam dividir en tres grups segons el nivell, des de caminar fins a córrer, i vam programar unes quantes sortides les setmanes prèvies a la cursa”, recorda Tort. Per poder continuar amb aquelles trobades més enllà de la cursa, les organitzadores van crear l’associació GoGoGo Runners, que des d’alehores es va convertir en el paraigua sota el qual l’han organitzat. 

D’aquella primera trobada informal han passat onze anys i avui en dia la de Lleida és la més multitudionària de les diferents que es fan a Ponent. Amb un límit de 2.250 inscripcions, han aconseguit consolidar- se i ser una cita gairebé ineludible per a moltes dones de la ciutat. Per tirar-la endavant, l’Ester i l’Estefi compten amb un equip d’unes cent-vint voluntàries que, quan s’acosta la data, s’activen per aconseguir que la trobada sigui exitosa. La Fina Masip és una d’aquestes dones que donen un cop de mà des de la primera edició. “Per a mi és important el sentit social de la cursa, el fet que tant l’organització com el mateix esdeveniment sigui integrador, que posi en valor la idea que tothom hi pot participar. Sí que hem de fer molta feina en poc temps i és una mica estressant, però també és reconfortant i l’ambient i el companyerisme que s’hi respiren són molt bonics”, explica. 

El mateix any, a Agramunt, la que aleshores era la regidora d’Esports i de la Dona va posar en marxa la seua primera edició, delegant en el Patronat Municipal d’Esports l’encàrrec d’organitzar-la i coordinar- la. La Montse Sala n’és tècnica i afirma que “la cursa ja és un referent al calendari del poble perquè s’hi impliquen molts comerços i les associacions aporten voluntaris. Amb dos circuits, un de llarg que s’ha de fer corrent i un de més curt pensat per fer-lo com tothom vulgui, hem aconseguit que vinguin famílies i que també s’hi apunti molta gent gran”. Una d’elles és la Paquita Escolà, de 76 anys, que després d’enviudar “vaig trobar en el grup de dones que van al gimnàs i surten a caminar i fer esport un espai en el qual tornar a fer vida social i no sentir- me tan sola”. 

Cadascú té les seues raons per participar-hi. Algunes són molt lúdiques, sense més intenció que passar el diumenge passejant en un ambient festiu, d’altres tenen vincles més emotius i personals amb una cursa que, des de la primera edició, va decidir col·laborar amb la recerca contra el càncer de mama. A la Montse Forns, mestra i il·lsutradora, li ha fet molta il·lusió fer el disseny de la cursa d’enguany a Lleida. “A banda que he participat en totes les edicions que he pogut, el fet que vaig patir un càncer de mama quan tenia trenta-quatre anys em fa més sensible a aquest tipus d’inciatives. Quan me’l van diagnosticar de sobte em vaig adonar que era una malaltia que havien passat i estaven passant moltes dones. Per sort el vaig superar i des d’aleshores dono molta importància al fet de fer esport. Abans volia i mai no trobava el moment de posar-m’hi”, explica. 

Les curses de la dona són inciatives sense ànim de lucre i es poden fer perquè s’hi impliquen centenars de voluntàries. Sí que hi ha un comptador de temps i un podi, però tal i com diu l’Estefi, “més que una cursa és una festa”. Una cursa en què també es recorden les familiars, les amigues i les conegudes que no van poder superar la malaltia. “Quan faig memòria i repasso aquests anys també recordo les dones que ens han deixat i que en algun moment van ser importants per a nosaltres.” La cursa també és un homenatge a totes elles.

Ajuda a la recerca 

Les curses de la dona tenen una segona vida. La de Lleida col·labora amb la Beca Marta Santamaria, una iniciativa privada per finançar la recerca sobre el càncer de mama nascuda a Lleida. La d’Agramunt, des de la primera edició, fa una donació d’un euro per inscripció a la delegació lleidatana de l’Associació Espanyola Contra el Càncer.

No sempre ha estat fàcil 

Als primers JJOO moderns organitzats a Atenes el 1896 les dones tenien prohibit córrer la marató. Una prova de fons ideada per a aquella ocasió. Tot i això, Stamatha Revithi no es va rendir i la va córrer en paral·lel, acabant-la en més de cinc hores. 

El 1967 les dones encara estaven vetades a aquest tipus de curses, així que Kathrine Switzer es va registrar a la marató de Boston sense fer pública la seua identitat i va participar acompanyada d’altres corredors, els quals van haver de defensar-la de diferents atacs i els intents, per part d’algun jutge de la cursa, de negar-li continuar corrent. La va acabar, és clar. Tot i la fita, l’organització va trigar quatre anys a acceptar inscripcions femenines. Avui en dia, en alguns països governats per teocràcies radicals les dones encara tenen problemes per practicar esport lliurement