Vuitanta anys de l’esperit d’Eysses

Silenci. Això és l’únic que es va sentir en cada pausa de la celebració dels 80 anys dels fets d’Eysses a tres llocs diferents de la població de Villeneuve-sur-Lot, al departament de Lot-Garona, a França. El silenci, molt respectat, plana en aquest homenatge que cada any es fa als 12 afusellats pels nazis alemanys el 18 de febrer del 1944 a la presó d’Eysses després de l’intent de fuga de 1.200 presos polítics republicans de diferents nacionalitats. Entre els 12 afusellats hi havia dos catalans: Jaume Seró, de l’Albagés (les Garrigues) i Domènec Serveto, de Terrassa (Vallès Occidental). Els altres 10 eren francesos. 

L’Associació d’Antics Detinguts Patriòtics de la presó d’Eysses es va crear el 19 de maig del 1945. Tots els que van quedar vius després de passar pel camp de Dachau van prometre recordar els companys. Des del 1945, doncs, que cada any fan memòria del seu pas per Eysses. A l’acte s’hi sumen altres organitzacions d’antics detinguts o deportats, de republicans espanyols i amicals de diversos camps de concentració. El cap de setmana del 17 i 18 de febrer la celebració va ser especial, era el 80è aniversari d’aquells fets. Per commemorar-ho es va instal·lar una pintura de cada un dels afusellats al pati de la presó i es va atorgar la Medalla de la Resistència, instaurada l’any 1945 per De Gaulle, a títol pòstum a cinc dels afusellats que encara no la tenien: Henri Auzias, Alexandre Marqui, Gabriel Pelouze, Domènec Serveto i Jaume Seró, aquest darrer de l’Albagés. 

La presó d’Eysses va ser l’elegida pel govern de Vichy per empresonar els 1.200 presos polítics escampats en diferents centres penitenciaris del sud de França. Ho va fer després que un inspector general considerés que era la millor opció, ja que estava situada en una “regió agrícola de petites propietats, amb una població tranquil ·la que no participaria en cap actuació contra l’autoritat”. Del total de presos, 82 eren republicans espanyols. Entre ells hi havia Jaume Seró, que va arribar de la presó de La Santé, a París; i Domènec Serveto, que venia de la presó de Montauban. 

Des que els van internar, i comandats per Joseph Bernard, els presos es van organitzar per intentar fugir-ne. Per facilitar l’operació necessitaven suport exterior, per això, un intern, Vincent Fenoglio, es va escapar sol amb l’objectiu de contactar amb els cossos francs de la Resistència i el s serveto seró ector gaullista que els havien promès armes. De mica en mica van anar rebent suport de fora i van anar entrant armes a la presó per peces –una zinena de metralladores i una seixantena de granades de mà–; així com una impremta per seguir amb les seves activitats de lluita i imprimir documents falsos pels quals havien de fugir. Finalment, però, desavinences polítiques entre els grups de fora van cancel·lar l’operació. Els interns no es van rendir i ho van intentar igualment, aprofitant una visita a la presó d’un inspector general. Van segrestar les autoritats i uns quants guardes, amb els quals es van intercanviar la roba. Aleshores un grup de presos comuns van alertar altres guàrdies de la situació i va començar un intercanvi de trets. En acabar, 12 presos estaven ferits de diferent consideració i la direcció va aplicar-los un consell de guerra. Els fets van passar el 19 de febrer i van ser afusellats la matinada del 23. Les cròniques expliquen que van morir cantant La Marsellesa i el Chant du Départ. Aquestes mateixes cançons són les que es canten cada any durant l’homenatge. Jaume Seró va ser, segons les cròniques de la mateixa associació, un dels revoltats que més va destacar en aquesta batalla dins la presó. “Tot i estar ferit i perdre molta sang, no es vol retirar de la batalla i és un dels que aguanta fins al final. L’han d’arrossegar cap dins tot ensangonat i afeblit”, expliquen. 

La història comença aquí 

Nascut a l’Albagés, a les Garrigues, en acabar la Guerra Civil va marxar cap a França amb el seu pare, Josep Antoni Seró. Tenia 18 anys i tots dos van estar als camps de la Vernet d’Ariège i de Bram, fins que els van separar. Un any després, el 1940 van retrobar-se al poble de Coursan. Aquell any demana sortir de França i emigrar a Mèxic, però finalment es queda i el 1942, mentre treballa al departament de l’Eure a Normandia, coneix la neta dels masovers, Gisèle Leroy, que serà la seva companya sentimental i amb qui tindrà una filla, la Jacqueline. Viuen a Le Neubourg i és aleshores que comença la seva activitat al PSUC (Partit Socialista d’Unificació Marxista) a l’exili. Va ser detingut el 8 d’abril del 1943 a París mentre lliurava directrius a un company per a la creació de noves cèl·lules i instruccions per al desenvolupament dels comitès populars. 

Va entrar a Eysses a finals d’aquell any i tenia el número de matrícula 2.699. Abans de morir va enviar una carta a la seva companya on li deia que moria “coratjosament i que el seu últim pensament era per ella i la seva xiqueta”. La seva filla va morir el mes de març d’aquell any per una broncopneumònia i la seva companya, que no es va casar mai, va tenir un altre fill.

La dona del seu fill és qui tenia guardada les cartes que s’havien enviat la seua mare i Jaume Seró i algunes fotografies. Aquest material es va poder recuperar per fer la seva primera biografia que va aparèixer publicada en francès el 2004. 

L’altre català, Domènec Serveto, va marxar de Terrassa deixant la dona i el fill. No havia lluitat a la Guerra Civil, però va optar per marxar a França per lluitar des d’allà contra el feixisme l’any 1940. Dos anys i mig abans havia deixat la seva feina de comptable en una indústria de la ciutat i, tot i que va tenir altres feines, es va dedicar sobretot a la lluita antifranquista. A França, va anar a parar al camp de Rivesaltes, primer, i al de Gurs i Septfonds, després, per acabar prop de Tolosa, on va conèixer el també republicà Antonio García. Aquest, supervivent del camp de Dachau, és qui al cap dels anys va començar a demanar, a través de coneguts catalans, per la família del seu amic Serveto. Aquesta perseverança és la que va permetre reconstruir la seua història. 

En ser detingut, Serveto va admetre ser el cap de la cèl·lula comunista a la zona i va entrar a Eysses amb el número de matrícula 372. En l’intent de fugida de la presó, on participa activament, va resultar ferit per una bomba de mà llençada per un gendarme. Va ser afusellat assegut en una cadira perquè es podia mantenir dempeus. Tots dos, Seró i Serveto, romanen enterrats al cementiri de Sainte-Catherine de Villeneuve, juntament amb Fernand Bernard i Louis Guiral. Els altres vuit van ser retirats pels seus familiars. Després dels fets d’Eysses, presos van ser enviats al camp de concentració nazi de Dachau, on alguns van morir i d’altres van sobreviure. En la celebració dels 80 anys va parlar Jean Lafaurie, president de l’Amical, un dels presos amotinats i supervivent dels camps nazis. Lafaurie, centenari, va passar 18 mesos a Eysses i gairebé un any al camp de Dachau, fins a l’abril del 1945. En sortir-ne pesava 36 quilos. Després es va dedicar al món de la construcció i no parlava públicament del que havia passat fins que el 1983, en jubilar-se, va posar-se a disposició de l’Amical. Des d’aleshores explica, sobretot a les escoles, tot el que va passar. Pensa, com va dir en el seu discurs durant els actes de celebració, que “no quedarà en l’oblit. Que serà recordat”. Mantenir la memòria és una de les feines que fan associacions com l’Amical i d’altres de republicans espanyols que encara lluiten perquè França reconegui la seua lluita per l’alliberament. Entre aquestes, l’Amical dels antics guerrillers espanyols a França. Ho explica Enric Farreny, francès, fill d’un olotí i d’una madrilenya republicans que es van exiliar després de la Guerra Civil. Bé, ell no en diu civil de la Guerra espanyola. Per a Farreny, aquest és un “concepte erroni perquè no era civil, era una guerra contra el feixisme”, diu. 

La història de la presó, l’intent de fuga i el càstig sumari als 12 republicans és ben viva cada any en els actes d’homenatge que es fan. També està ben recollida al llibre Douze fusillés pour la République de Corinne Jaladieu i Michel Lautissier. Lautissier està convençut que la història d’Eysses hauria caigut en l’oblit si no fos perquè des del primer dia l’Amicale d’Eysses ha treballat per recollir i divulgar aquests fets. “Aquesta obra de memòria protegeix la democràcia, considerada obsoleta pel sistema financer globalitzat, i recorda la importància dels drets humans fonamentals”, reivindica. Aquells fets tenen com a base la solidaritat, un terme que per a Lautissier es basa en “el reconeixement de l’existència de l’altre, en la igualtat i la fraternitat, l’interès general, el compartir i redistribuir”. Avui “la solidaritat s’enfronta al mur del pitjor en un món soscavat per l’individualisme i la indiferència."

Vuitanta anys després, però, la memòria es manté i s’expliquen els fets a les joves generacions a l’escola i gràcies als ponts teixits entre les diferents associacions de memòria i les institucions públiques, amb el manteniment del mur on van ser afusellats com a patrimoni cultural i, també, amb el silenci respectuós que se sent en cada homenatge. 

La república solidària d’Eysses 

La solidaritat va marcar l’estada dels presos polítics a la presó d’Eysses. Allà va començar, i per això el monument que recorda aquells fets porta la inscripció “Units com a Eysses”. Va ser aquest entrenament el que va millorar tant el viatge com l’estada al camp de concentració de Dachau, on van ser enviats tots els presos polítics després de l’intent de fuga. Ja al tren, segons han explicat testimonis els darrers anys, van organitzar-se per dormir o descansar. Anaven amuntegats però els dels seus vagons van sobreviure al viatge, en comparació amb altres vagons, perquè uns dormien capicuats i d’altres es mantenien desperts en un espai reduït però sense estar amuntegats. A Dachau, com havien fet a Eysses, i independentment de la facció política a la qual pertanyien, aquest esperit els va permetre sobreviure amb dignitat. Si a la presó el menjar que arribava de fora, fos de qui fos, es repartia, a Dachau s’alimentava primer als més febles. “De la nostra llesca de pa en fem trosset de la mida d’un sucre. No és gaire, però multiplicat per prop de 2.000 francesos, belgues i espanyols, és una ajuda eficaç”, explica Lafaurie, que enguany va fer el discurs al pati on hi ha el mur dels afusellats. També Georges Charpak, pres a Eysses i premi Nobel de Física l’any 1992, deia: “Arribat a Eysses amb 19 anys, el que em va impressionar més profundament va ser l’ambient de solidaritat que hi regnava i que realment havia transfigurat la realitat de la vida a la presó. La pràctica d’aquesta solidaritat era encara més perceptible a Alemanya, on els d’Eysses van ser els pilars de resistència davant la degradació desitjada pel sistema”. 

Sis germans afusellats? 

En totes les primeres cròniques dels fets d’Eysses es parla de Jaume Seró i els seus sis germans afusellats per Franco o pels hitlerians. Ho cita, recollint- ho com un fet no comprovat, Montserrat Roig al seu complet llibre Els catalans als camps nazis. La investigació duta a terme els últims anys i sobretot gràcies a la localització de la seva germana Teresa, que vivia a Gavà, ho desmenteix. La confusió ve donada perquè hi ha diverses persones amb el cognom Seró, sigui de primer o segon, molt comú a la comarca de les Garrigues, i la repressió que alguns d’ells van patir pel règim franquista. N’hi havia que eren parents seus, com ara el seu pare, Josep Antoni Seró, o un seu cosí, Rosendo Seró Oriol, però d’altres no tenien res a veure. Només a l’arxiu del PARES (Portal de Archivos Españoles) hi surten quatre persones amb Seró de primer cognom i dues amb Seró de segon que van ser processats per causes generals pels vencedors. I encara hi ha localitzats sis Seró més de primer cognom entre els afectats per procediments militars durant l’etapa franquista. Jaume Seró només tenia dues germanes: Teresa i Dolors Seró.