Com seran els nostres boscos d’aquí a trenta anys?

Excepte els negacionistes, la resta percebem amb inquietud els canvis que estem provocant en el clima. Ens afecta a nosaltres i també als boscos catalans, que fa anys que estan començant a patir estrès hídric per falta d’aigua i l’augment de les temperatures. Els boscos no desapareixeran, però com seran a mitjans del segle XXI?

Si una guineu s’adona que els llocs on habitualment s’abasteix d’aigua s’han assecat, es veu obligada a desplaçar-se uns quants quilòmetres amb l’objectiu de trobar-ne. Els llargs períodes de sequera i altes temperatures provocats pel canvi climàtic estan obligant moltes bestioles a moure’s per sobreviure, a sortir del seu tradicional radi d’acció per aconseguir aigua i menjar. Mentre es mogui per un territori que no li sigui hostil i es pugui adaptar, se’n sortirà. Per contra, “un arbre està condemnat a sobreviure tota la vida al mateix lloc. Si la llavor va germinar i arrelar és perquè a priori era un terreny amb unes característiques que durant milers d’anys li ha estat propici per viure amb normalitat. És el que s’anomena el nínxol ecològic: és a dir, l’hàbitat compleix les condicions ambientals idònies perquè l’espècie pugui viure. Si aquestes condicions canvien, la seua estratègia per sobreviure com a individu està molt limitada. Un arbre no pot arrencar-se i marxar a una altra banda”, raona Aitor Ameztegui, enginyer forestal vinculat a la UdL i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) de Solsona, especialitzat en dinàmica forestal. Què passarà amb els nostres boscos si el canvi climàtic va mutant les condicions ambientals del seu hàbitat? “Si una espècie ja no té les quantitats d’aigua que necessita i les temperatures pugen per sobre del que pot suportar, s’haurà de moure buscant el seu nínxol ecològic. Però a diferència d’un animal, el seu moviment migratori buscant noves cotes i noves latituds per sobreviure és molt lent, triga tota una generació a fer-ho”, explica Ameztegui. Que els moviments siguin lents no vol dir que els científics que tenen com a objectiu estudiar- los no els estiguin notant. Quan es pregunta a un enginyer de forests com s’imagina que seran els nostres boscos a mitjans de segle, tots fan una afirmació d’entrada: no desapareixeran. Dit això, comencen a matisar. 

Per norma general els boscos del nostre país estan patint el que s’anomena estrès hídric, que no saben del cert com pot evolucionar “El canvi climàtic afecta les masses forestals de manera plausible i les prediccions que nosaltres fem es basen en models. Estudiem els darrers cent anys, estudiem el present i fem models predictius a base d’escenaris plausibles pel que fa a l’evolució del clima i la manera com nosaltres, com a societat, hi interaccionem”, explica Tatiana Shestakova, investigadora Beatriu de Pinós a la UdL i doctora en Ecologia per la UB. 

A diferència de nosaltres, els arbres poden passar mesos sense aigua i continuar creixent. Al mateix temps no totes les espècies gestionin igual aquesta situació. “El Pi blanc (Pinus halepensis), que acostuma a viure en cotes i latituds més baixes, està més acostumat a llargs períodes de sequera. Com a espècie ha desenvolupat sistemes per gestionar les reserves i això li ha permès adaptar-se a l’escenari actual. Més que no pas la pinassa (Pinus nigra), per exemple, que ho passa pitjor”, explica la Paula Martín, enginyera de Forestals i cap del Grup de Boscos i Aigua del CTFC de Solsona. 

“Quan a un arbre se’l sotmet a llargs períodes d’estrès inevitablement perd força i vitalitat, de manera que amb el pas del temps es converteix en un espècimen dèbil i més vulnerable a les plagues, per exemple. Aquesta situació l’estem veient sobretot a mitjana muntanya. La pinassa i el pi roig són arbres molt presents a les zones forestals catalanes, i a diferència dels roures i les alzines, per exemple, estan notant un impacte més agreujat del canvi climàtic”, diu Martín. 

Una de les plagues més esteses pel territori català, que ha passat a ser gairebé permanent en comarques com la Noguera, els Pallars o el Solsonès, és la processionària. “Tradicionalment era un insecte que feia una posta a l’any i vivia en boscos de pinassa. L’augment gradual de temperatures provocat pel canvi climàtic ha fet que hagi augmentat el número de vegades que es pot reproduir i que el seu nínxol ecològic també s’hagi eixamplat. Ara en podem trobar a latituds que fa vint anys no hi arribava perquè hi feia massa fred per a les seues necessitats i també s’ha adaptat molt bé al pi roig (Pinus Silvestres), que no estava tan preparat com la pinassa per defensar-se d’aquesta plaga”, explica Martín. 

La manera de reproduir-se dels arbres és llençar les llavors i esperar que aquestes germinin, arrelin i es converteixin en nous arbres. “Si la llavor arriba a un terreny on no té capacitat de sobreviure i competir amb les altres plantes, no creix. Els boscos que hem heretat s’havien mantingut de manera estable en unes mateixes latituds i altituds durant segles. En aquest sentit, el que anem veient és que totes les espècies s’estan desplaçant a la recerca de les temperatures i la pluviometria que necessiten. Hem constatat que ho fan a mesura que augmenta la temperatura i disminueix la quantitat de pluja allà on viuen. Com més al nord es moguin i més altitud agafin més probabilitats de sobreviure”, explica Shestakova. 

Tot i la capacitat de resistència, els episodis que estem registrant estan duent el pi blanc al seu límit en algunes comarques. En zones de costa està morint, un fenomen que els científics relacionen amb el canvi climàtic. D’altra banda, al nord del país, el treeline a les cotes de muntanya (el límit on habiten els arbres) també està augmentant 

Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, considera que “a mitjà termini és probable que veiem com els boscos d’alzina i roure pugin a cotes on fins ara no hi són, i al mateix temps els boscos d’avet i de pi negre encara tenen marge de maniobra, ja que en l’actual situació climàtica podrien pujar més perquè hi ha terreny per fer-ho. Ara bé, cal tenir en compte que estem vivint moments de canvi i això pot condicionar les seues possibilitats. Si plou menys i fa més calor es plantegen dos escenaris: que a la llarga realment no puguin anar més amunt perquè bàsicament les muntanyes s’acaben i que no puguin px here expandir-se perquè entren en conflicte amb les pastures. Els caps de bestiar oví –cabres i corders– s’han reduït dràsticament, però el número de bestiar boví –vaques– ha crescut considerablement i ara mateix les dades són de rècord. Això vol dir que fan falta pastures i potser algunes espècies veuen molt reduït el seu nínxol ecològic”. La vida i evolució dels nostres boscos, fins i tot aquells que a simple vista ens poden semblar salvatges, està íntimament lligada a la gestió que fem del territori. 

Aquesta és l’assignatura pendent: la gestió. No només de cara a evitar grans incendis, que també, sinó per garantir una major biodiversitat, per fer-ne un ús responsable i econòmicament viable i per millorar la gestió de l’aigua que finalment arriba als rius. Mentre la massa forestal del país creix any rere any l’abandonament dels cultius, el bosc també ha deixat de ser una font de recursos per als habitants de les comarques rurals i de muntanya.

 De fet, tenint en compte que un arbre sa pot viure centenars d’anys, a Catalunya hem de tenir present que hi ha molt pocs boscos madurs, entenent com a tals aquells en què l’acció directa de l’home ha estat pràcticament inexistent. “La majoria dels boscos catalans són relativament joves o han estat més o menys condicionats i alterats per nosaltres, de manera que és una irresponsabilitat donar-los l’esquena quan es poden i s’han de convertir en una font de riquesa per al territori”, apunta Amaztegui. “En el context actual, quan estudiem escenaris de futur, no només hem d’incloure variables climàtiques de pluja i temperatures, sinó també la gestió que en fem. A petita escala és la nostra responsabilitat ajudar els boscos a adaptar-se al canvi climàtic, que té causes més globals. Gestionar és alguna cosa més que netejar”, denuncia. “El que veiem quan estudiem el seu comportament és que s’ha de trobar un equilibri. Per una banda els hem de buidar perquè quan són molt densos els arbres competeixen entre ells pels recursos i aleshores tot són arbres petits i dèbils, de manera que són més vulnerables quan hi ha plagues o episodis més severs de sequera. A més a més, si hi ha molts arbres i vegetació consumeixen més aigua. Per una altra banda, els arbres fixen la terra i eviten que en casos de pluges torrencials aquestes s’emportin els sediments. Un dels temes que ara estan sobre la taula quan parlem de gestió forestal és fer-ho tenint en compte l’aigua. Quina és la millor manera de fer-ho perquè el bosc sigui sa, se’n pugui treure profit, es garanteixi la biodiversitat i es recuperi per als rius el màxim d’aigua possible per augmentar el cabal dels rius, que són ecosistemes que estan patint molt”, diu Martín. 

El canvi climàtic està canviant els nostres boscos, la pregunta que llencen els experts és: com a societat, estem conscienciats per ajudar-los?

Si els nínxols s’esgoten

Les alteracions previstes en el paisatge d’alta muntanya poden accelerar l’extinció d’aquelles espècies que ja viuen en una situació de perill. Aquest és el cas d’aus que viuen en cotes culminars com l’hermini, la perdiu blanca o del gall fer (Tetrao urogallus), que des dels anys vuitanta fins a l’actualitat ha vist minvada la seua població per sota del 50%. “Aquesta espècie és molt delicada perquè hiverna a les cotes altes dels boscos, en branques nevades. Si la cota de neu puja i els espais on ell es refugia hi ha temporades que el mantell nival no és prou gruixut, pot ser un hàndicap molt important per a la seua supervivència”, explica Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

El debat sobre la gestió i la intervenció

En la comunitat científica internacional es parla sobre què fer amb els boscos. Hi ha qui defensa que la millor opció després de dècades o segles d’explotació és no fer res. Els anglosaxons, molt donats a inventar paraules, en diuen rewilding. “Seria deixar que els boscos es regulessin sols, sense que els humans hi féssim cap intervenció directa”, apunta Martín. “Això pot ser una opció a tenir en compte per a països amb grans extensions de boscos com el Canadà o Rússia, però en un país petit com Catalunya, que no pot viure d’esquena a unes masses forestals amb les quals hem mantingut una relació estreta des de sempre, aquesta opció té moltes contrapartides”, apunta, “el cost de no fer res és molt més alt que apostar per gestionar-los”.