Transhumància de proximitat

Cada any per aquestes dates comencen els preparatius. Els ramaders han de traslladar el bestiar a la muntanya buscant les millors condicions per passar les canícules estivals i aprofitar les millors pastures. Un camí que antany era llarg i feixuc i ara sovint es pot resoldre amb una sola jornada. Una transhumància de proximitat

Quan el sol cada dia és més matiner i les ombres del migdia són més contrapicades. Quan els barrancs que recullen el desgel brugeixen amb més intensitat i l’herba despunta amb força, és que s’acosta l’estiu. Les setmanes més dures de l’hivern i fins ben entrada la primavera les vaques i els vedells de l’Albert Baqueró les han passades a la granja i les pastures del poble, a Olp, al Pallars Sobirà. 

“Si tu sempre has fet la transhumància, a mesura que s’acosta el moment de fer el canvi d’escenari ja veus que les vaques més veteranes comencen a posar-se nervioses. Per la manera com es comporten ja saps que volen marxar”, explica l’Albert. “Quan jo era petit als anys noranta a moltes cases encara tenien ramats de corders i quinze o vint vaques de llet a casa; tenir bestiar era el més habitual a la majoria dels pobles de la zona. Avui en dia som pocs i per sobreviure hem de tenir cada vegada més caps. A casa nostra, entre tots, en tenim unes dues- centes. Ja no són de llet, això es va acabar fa molt de temps, ara són brunes del Pirineu i els vedells es venen per a engreix”. 

La gran transhumància que encara feien alguns ramats a finals del segle passat, pujant i baixant el bestiar del pla de Lleida fins a les pastures de l’Alt Pirineu, pràcticament ha desaparegut. “Nosaltres pugem d’Olp a les muntanyes de Llessui, i en menys de quatre hores podem fer tot el trajecte. Anant a bon ritme potser amb tres ja hi seríem, però com que tenim vedells petits, vaques prenyades i algunes de més velles, ens ho prenem amb calma”. Potser el seu trajecte no és de dies o setmanes, però l’esperit és el mateix. “Una vaca menja entre deu i quinze quilos de pastura seca al dia, i si és tendra en pots doblar el pes l’aigua. Aquesta quantitat, a l’estiu, només la pots trobar a l’alta muntanya. Durant els mesos que les tenim al poble normalment també podem cobrir les seues necessitats amb el nostre farratge, però és veritat que els darrers anys ens hem vist obligats a comprar-ne perquè la falta de pluja i la calor no ens ha permès fer-ne prou”. 

La concentració de les explotacions en cada vegada menys mans és un dels canvis estructurals més palmaris que està suportant el sector primari a nivell local, nacional i europeu. Tant hi fa que parlem de pomes, gallines, blat o corders; per guanyar-se la vida han de conrear més hectàrees que fa tan sols un parell de dècades o han de multiplicar els caps de bestiar. “Si abans a cada casa tenien animals, ara amb prou feina som un a cada poble”, sentencia l’Albert. Quan arriba l’hora tampoc no necessita ningú més per traslladar les vaques, “amb els de sol amb els gossos també se’n sortiria. Com que els animals ja es coneixen el camí, les més veteranes guien la resta tant de pujada com de tornada”.

El Lázaro Moreno també corrobora la mateixa idea: “Quan arriba el dia començo a cridar d’una manera que si em veu algú que no em coneix es pensaria que soc boig –bromeja– però les eugues ja m’entenen i saben que marxem”. Nosaltres les portem sis mesos a Sant Joan de l’Erm, a la frontera entre l’Alt Urgell, Andorra i el Pallars Sobirà. Per anar-hi des de Tornafort passem per la banda de Sort, fent parada a Castellviny, Rialp i Montenartró; i a la tardor baixem per Romadriu i Enviny, on passen l’hivern”, explica. 

Mentre les muntanyes de Llessui són pastures sense arbres, la zona on el Lázaro està acostumat a portar les egües i les vaques –entre unes i altres té un centenar de caps– és una zona arbrada. “Abans això no era un problema perquè els boscos estaven nets, la gent se’n cuidava. Però com que ara no els explota ningú perquè és impossible arribar a tot, cada vegada estan més bruts i hi ha més matolls. Jo en dos anys he perdut deu caps de bestiar, ja sigui per atacs de l’os o ja sigui perquè s’han perdut i no hi ha manera de trobar-los. També és complicat de recuperar el cadàver si no saps on s’ha menjat l’egua”, es lamenta. 

“Nosaltres no ens plantegem fer la transhumància a una altra banda perquè és aquí on tenim les terres, però és evident que les condicions cada vegada són més complicades per als ramaders. Abans una família era més extensa, treballava en equip i es repartia la feina. Tenien menys animals i menys terres repartides per la comarca. Uns podien arreglar els camins, després desbrossar i fer llenya. Ara és molt difícil mantenir-ho tot si soc jo sol i he de fer-me càrrec de finques repartides en deu municipis diferents de la comarca. Prou feina tinc a procurar que les bèsties estiguin bé”. Tancar tot el cicle de cria amb un centenar de bèsties no és fàcil, i encara menys perquè les eugues i les vaques tenen tempos diferents. “Unes tenen embarassos d’onze mesos i no és fàcil que es quedin prenyades, tenen una probabilitat del cinquanta per cent; per contra les vaques arriben al noranta per cent i la gestió és de nou setmanes. A l’hora de decidir muntar-les hem de planificar en quin moment de la transhumància tindran els embarassos més avançats i si els poltres i els vedells estaran en condicions de fer el trajecte”, explica Moreno. “La majoria del camí el fem per camins, però inevitablement hem de creuar i fer algun tros per carreteres o carrers. Ara per motius de seguretat ens acompanyen els mossos, ja que s’ha de regular el trànsit perquè no sempre tots els conductors tenen la mateixa paciència”. 

El moviment de bestiar buscant les millors pastures per alimentar-lo és tan antic com la mateixa ramaderia. Una manera de viure que connecta amb els nostres ancestres nòmades, els quals buscaven constantment el millor lloc on viure, sempre pendents del clima més benigne i l’accés a l’alimentació. Mentre la ramaderia intensiva procura tancar tot el cicle en un entorn controlat per maximitzar el rendiment i minimitzar els riscos, la ramaderia extensiva del Pirineu s’adapta als cicles vitals de la terra. “També tenim una funció que va més enllà de la mera producció d’animals destinats al consum humà: cuidem el territori i ajudem a mantenir el paisatge i la biodiversitat”, explica el David Escur de Llessui, de casa Roi. Ramaders des de 1882, avui en dia menen un ramat de mig miler de corders, és dels pocs que queden a la zona. “Tinc quaranta-dos anys i des que era petit he vist com molts abandonaven l’ofici. A casa em deien que estudiés, però a mi no m’agradava i després de la secundària vaig estudiar ramaderia a la Seu amb la intenció de quedar-me a casa. A mi és el què m’agrada, és la meua vida”. 

Durant segles hi va haver ramats del pla de Lleida que a l’estiu pujaven els corders a les muntanyes del Pallars, igual com alguns de muntanya a l’hivern baixaven al Pla de Lleida. “Casa Francesca recordo que el duien a Linyola, on podien alimentar-los amb alfals. Nosaltres no, durant els mesos de fred el tenim al poble i quan s’acosta el juny ja comencem a preparar-nos per pujar a les muntanyes. Les de Llessui són de les més grans del Pirineu per a pasturar, només de corders en reunim més de cinc mil. De juny a octubre, les dates sempre ballen segons el fred, pujo i m’instal·lo amb els tres gossos a una cabana que tenim a la muntanya i mantenim entre tots els ramaders. Abans quedàvem més aïllats, ara hi tinc llum gràcies a les plaques solars i baixo cada setmana amb el 4x4 a buscar menjar, omplir el dipòsit i veure la família. Allà dalt estem tranquils, els ossos no han arribat perquè és massa pelat, no hi ha bosc, tot són prats. Però d’aquí a uns anys potser ja ens les haurem de tenir amb el llop”. Avui en dia, els que pugen bestiar al Pallars i no són de la comarca ho fan amb camió. Del Solsonès, del Pallars Jussà o del Berguedà. Els pugen en camions i els porten fins al peu de la muntanya.

Una altra transhumància, menys vistosa i més silenciosa, és la que fan la família Aixendri amb quatre-centes arnes d’abelles. Afincades originalment a la Ribera d’Ebre, on passen els mesos més freds de la temporada, “les canviem cinc vegades l’any buscant les millors flors i una temperatura adequada. Al cap de l’any van a Terol, a Balaguer i finament, a l’estiu, les pugem al Pallars. Les repartim per diferents camps, ja que no en podem tenir més de 50 juntes. Amb el canvi climàtic notem que tot el cicle de la floració és una mica caòtic, se solapen les unes amb les altres. A la muntanya, de moment, potser encara és prou estable. Al cap de l’any hem calculat que fem uns 30.000 quilòmetres portant-les amunt i avall. Amb cotxe, és clar”