Ball de bastons de Lleida: una tradició popular renovada

El proper mes d’octubre la ciutat de Lleida acollirà la trobada anual de tots els col·lectius de Bastoners de Catalunya. Més de 110 colles compartiran una jornada festiva i ompliran els carrers de la ciutat amb danses, gralles i tambors. La tradició del Ball de Bastons a Lleida està perfectament documentada des del 1701, tot i que els orígens d’aquestes danses encara porten polèmica i teories diverses entre folkloristes i historiadors. El manteniment de la tradició bastonera a Lleida i arreu de Catalunya viu en l’actualitat els seus millors moments perquè, malgrat que tot està globalitzat, també la cultura, certes tradicions, sobretot les de caràcter festiu, reforcen la identitat singular i quasi única d’un territori.

La Marta té vuit anys i des del dia que va veure ballar els bastoners del Pla de l’Aigua de Lleida no va tenir cap dubte: volia ser bastonera. Aquesta benjamina de la colla infantil no es perd cap seguici i és que “des que vaig veure els bastoners, en una festa que anava seguint als gegants de Lleida, ho vaig tenir clar”, afirma contundent, tot afegint i amb seguretat que la peça que més li agrada del repertori que ballen és L’Esquerrana, una cançó originària del Pallars que avui en dia ballen quasi tots els bastoners de Catalunya. 

La ciutat de Lleida té en l’actualitat una única colla bastonera, l’anomenada del Pla de l’Aigua, que es va crear l’any 2008. No obstant això, la tradició dels bastoners a la ciutat ve de molt lluny i la primera font documentada data del 1701. De fet, mentre durant molts anys típics balls festius lleidatans comencen a desaparèixer a finals del segle XIX, el Ball de Bastons, o Bastonets com es deia a Lleida, es manté fins a la dècada dels anys 70/80.

 “Hi ha un moment, a finals del XIX i principis del XX, en què les monges de la llavors Casa de la Maternitat passen a responsabilitzar-se del Ball de Bastons, on només ballaven els nens, i de fet es manté fins al desmantellament de la Maternitat”, explica Ramon Fontova, investigador de la festa i cultura populars, que afegeix que “al 1992 el Cercle Cultural Lleidatà de Dansaires recupera el Ball de Bastons. Es documenten a través d’un article que va escriure el 1944 Fernando Tarragó i que es va publicar a la revista Ilerda, on es recollien no solament les coreografies sinó també les músiques dels bastoners”. 

Amb aquest material, l’entitat dels dansaires recupera el ball a Lleida i participa en diverses festes i seguicis arribant a coincidir a partir del 2008 amb els Bastoners del Pla de l’Aigua, l’única agrupació que es manté a Lleida. “Nosaltres vam començar a anar al seguici de la festa major el 2012 i de fet vam coincidir amb els del Cercle Dansaire, que a poc a poc va anar desapareixent. En aquells anys també neix una altra colla de bastoners universitaris que es deien Els Garrotaires, van ser els primers de Catalunya afiliats a una universitat, eren bastant alternatius. No van arribar a sortir a cap seguici”, explica Xavier Ramon Molins, de 24 anys, treballador social i actual president dels Bastoners del Pla de l’Aigua, que s’incorpora al grup el 2017 i que té clar que “és necessari portar el Ball de Bastons al carrer perquè és una dansa de i per a la gent. És per a tothom”. 

Malgrat les bones intencions de recuperació de la tradició, els Bastoners del Pla de l’Aigua reconeixen que els començaments no van ser fàcils. “Ganes les teníem totes, érem força gent, però ens faltava la perfecció, la tècnica en les danses, perquè teníem clar que per sortir als seguicis de festa major els balls havien de tenir la marta. 

El primer cop que va veure els bastoners ho va tenir clar: ella seria bastonera. vestit de gala. Els bastoners amb el vestit de gala, ballant a la plaça Paeria. una alta qualitat no solament en els moviments sinó també en la música”, explica Xavier Ramon, el qual es mostra molt agraït “a l’ajut que en el seu moment ens va donar Pau Plana, un tècnic de la Paeria amb un gran coneixement de les tradicions de Lleida”. 

No solament es tractava de recuperar el repertori tradicional del Ball de Bastons de Lleida, en el mateix paquet hi anava per exemple “tota la qüestió del vestuari tradicional”. En l’actualitat els Bastoners del Pla de l’Aigua tenen dos vestimentes. Una en blanc i ornamentes vermells i la de gala i la més antiga, on predomina el color verd. Tot i aquesta recuperació, l’expert Ramon Fontova explica que “el vestit verd és el més tradicional, el de gala, el que portaven els nens bastoners de la casa de Maternitat. Als bastoners actuals els faltarien un parell de detalls com és una corbata i una mena de barret de palla”. 

Els Bastoners de Lleida o del Pla de l’Aigua tenen dos grups: el sènior i l’infantil, amb uns vint membres per colla. “Enguany hem tingut moltes incorporacions després del daltabaix que va suposar la covid, que quasi ens fa desaparèixer”, explica Xavier Ramon. A la colla dels grans hi ha molts membres de comarques, en canvi la dels petits tots són de Lleida. 

Repertori 

“La dansa que més ens agrada ballar és la de la música del Baridà. Nosaltres l’hem rebatejat com el Ball del Boira perquè a banda dels passos tradicionals n’hem incorporat de nous que inclouen la tirada a l’aire del bastó. Al començament només el ballaven en un grup de quatre, ara ja l’estem ballant amb tres quadrats més”, explica Xavier Ramon, que reconeix que una altra dansa que agrada molt és L’Esquerrana. Amb tot, els balls tradicionals dels Bastoners de Lleida són Lo titiritero, Pastora Galana i Cosidorota. Altres balls són per exemple Malpàs Volta; Malpàs cama, Vermut, Cirereta, Arreplec, canari amb samarreta, Passi-ho bé, Som de l’oest o La presó de Lleida. Aquestes últimes adaptacions han tingut un gran èxit. “A nosaltres ens agrada ballar les peces tradicionals però estem oberts a músiques diguem més modernes i les adaptem al Ball de Bastons”, explica Xavier Ramon, que apunta que “la darrera música que hem adaptat als bastoners és Jaque al Rey d’Ska-P, encara que no l’hem estrenada. Busquem noves peces musicals que tinguin un ressò, un missatge”, afirma Xavier Ramon, pel qual és important “mantenir les peces clàssiques però també és bàsic apropar-nos al públic més jove”. I si els passos dels dansaires són importants, també ho és la música. Hi ha algunes colles en què els bastoners ballen al so d’un acordió, però a Lleida els instruments que manen són les gralles i els tambors. En Miquel Caixal toca la gralla als Bastoners del Pla de l’Aigua i explica que no és fàcil “perquè com soni la música no depèn només del músic. Hi ha diversos factors que són claus, com per exemple si hi ha humitat a l’ambient, si plou, fa fred, vent, etc. Perquè tot plegat afecta la canya de la gralla. Tu pots tocar molt bé un dia i l’endemà faràs el mateix i no sonarà igual”. 

150 colles 

A Catalunya hi ha actualment unes 150 colles de bastoners i cadascuna és semblant i alhora diferent a les altres. “El que més fa assemblar- nos és que tots portem dos bastons”, afirma rient el tresorer del Pla de l’Aigua, Josep Maria Giménez, pel qual “algunes colles són històriques i només volen ballar els seus balls, no volen incorporar al repertori cap peça que no sigui del seu poble o ciutat o comarca. Altres són més modernes i creen danses bastoneres amb músiques actuals. Nosaltres, a Lleida, estem en un terme mig i tenim tres tipus de balls: els que anomenem històrics, les danses de nova creació i després danses que tant poden ser històriques com modernes però que compartim amb altres grups de bastoners d’arreu de Catalunya”. I és que al cap i a la fi per crear has de ser conscient de les tradicions, però per mantenir- les has de saber, també, crear alguna cosa nova.

Un origen amb diverses teories i polèmica

Si anem a buscar l’origen del Ball de Bastons la polèmica està servida. Hi ha folkloristes que opinen que prové de diferents ritus agraris relacionats amb la fertilitat de la terra, altres veuen el seu origen en les danses pírriques gregues i altres defensen que recreen una mena d’entrenament que feien els soldats abans d’anar a la guerra. En tot cas, el que està clar és que el Ball de Bastons és de les danses més antigues i es balla principalment a Catalunya, Aragó i País Valencià. 

Per a l’estudiós de cultura popular Ramon Fontova les teories descrites “són especulatives. Cap té una base empírica o històrica que permeti sustentar-la d’alguna manera. Hi ha encara una altra teoria sobre l’origen del Ball de Bastons que intenta explicar-lo a partir de la relació entre les danses d’espases i els balls on els balladors farien figures coreogràfiques ajudats d’espases. En un determinat moment es va prohibir l’ús de les espases i se substituirien per bastons”, explica Fontova. Aquesta és una tesi més moderna o que almenys pretén ser més empírica. Però per a Fontova “tampoc no se sustenta gaire, entre altres coses, perquè aquí trobem documentació històrica que ens parla dels balls d’espases per exemple a Lleida el 1789, però com és possible que hi hagués ball d’espases en aquesta data si tenim documentació que ja al 1701 el ball es feia amb bastons? Què passa? Que van conviure durant un temps el ball d’espases i el ball de bastons? És veritat que a Catalunya les danses d’espases desapareixen, però per exemple a Euskadi i a l’Aragó, no. En aquestes comunitats encara es ballen danses d’espases. Per tant, realment no sabem del cert els orígens. L’únic que sabem del cert és que a Catalunya apareixen els Balls de Bastons a partir del segle XVII, i si concretem més, a Lleida es deien Ball de Bastonets”. 

Per a Ramon Fontova, que creu que la ciutat de Lleida des d’un punt de vista històric té una sòlida tradició bastonera, al Ball de Bastons no se li pot buscar, a nivell general, un sentit religiós o pagà, “almenys a Lleida de sentit religiós no”, però sí que és veritat que en altres indrets, com per exemple Solsona, els bastoners van davant de la processó de la Mare de Déu del Claustre. En aquest cas sempre són nens i van llençant uns versets de lloances a la Mare de Déu. 

Sigui com sigui, la recuperació històrica a Lleida de balls dels Valencians, Moros i Cristians o la Moixiganga i la consolidació del Ball de Bastons mostren que hi ha un interès real de la gent per aquestes tradicions, “perquè en un món on tots mengem el mateix, vestim igual, etc., tenir un seguit d’elements que ens fan especials i únics en un entorn determinat genera un factor d’identitat singular. La recuperació de certes tradicions, sobretot festives, ens evoca que estem en una comunitat que té unes arrels profundes i aquest fet atrau la gent perquè ens genera un seguit de sentiments d’identificació, de pertinença i de comunitat al celebrar una festa”