Cinc dies de màgia i glamur a Canes

El Festival de Canes és un dels grans esdeveniments cinematogràfics del món. Atrau persones dels cinc continents que tenen com a objectiu compartir l’amor pel cinema.

Segons el festival, que ha celebrat la 77a edició, més de 35.000 persones de 160 països han participat en aquest saló del cine i també de tot el seu glamur. Directors, actors, productors, però també distribuïdors i periodistes, s’instal·len a Canes durant 12 dies per gaudir de les millors pel·lícules de l’any i establir connexions entre les indústries cinematogràfiques.

Un dels meus somnis professionals sempre ha estat poder gaudir del festival de Canes i enguany he pogut fer-ho durant cinc dies. Arribo a Canes un dia abans que comenci el festival amb el palme bus (el premi de Canes es diu Palme d’Or) i la presència del festival és patent per tot arreu.

Hi ha grans cartells amb les cares de Pedro Almodóvar, Penélope Cruz, Sharon Stone i fins i tot Grace Kelly. El bus és ple de locals, que suposo que agafen el mateix bus cada dia per anar a la feina, però no miren per les finestres com jo.

Ja hi estan acostumats i saben que compartiran la seva ciutat amb més de trenta mil turistes els propers 12 dies.

El bus para a La Croisette, el cor del festival. Hi ha molts fotògrafs arremolinats.

Em pregunto: què passa? La premsa està filmant el desplegament de la catifa vermella. Havent treballat al món del cinema, sé com és d’important aquesta escena pels mitjans de comunicació.

Està clar, soc a Canes i les meves expectatives són altes. O no?! El primer entrebanc és la gran dificultat que hi ha per obtenir una entrada i veure una pel·lícula.

Els tiquets per les projeccions s’obren quatre dies abans que comenci el festival, es poden comprar a internet a partir de les 7 del matí. Em connecto a l’ordinador a les set en punt, però aviat m’adono que a les 07.01 totes les entrades per als films del primer dia estan esgotades.

Com aquell que diu no he pogut ni desplaçar el ratolí. Com en tots els festivals, la cerimònia d’obertura és el moment més important, on hi ha la desfilada de tot el glamur mundial.

Sabia que no podria obtenir un accés i per tant vaig decidir anar a visitar l’anomenat mercat del certamen: Le Marché du Film. És important fer la distinció entre el festival i el mercat, ja que per una banda, al primer, les produccions ja estan acabades i s’exhibeixen, i en canvi en el segon els projectes encara no s’han filmat i busquen finançadors o coproductors.

I és a Le Marché du Film on vaig trobar-me amb la primera sorpresa. Catalunya ocupava una gran superfície en aquest esdeveniment, i precisament en aquesta àrea trobo el Joan Ruiz, responsable de la promoció internacional per a Catalan Films.

El Joan, que és de la Seu d’Urgell, comenta que “l’audiovisual català sempre es mou molt ràpid pels mercats”. De fet, en aquesta edició hi ha més de 80 produccions del Principat.

L’objectiu de Catalan Films és ajudar que el que només és un guió acabi sent una pel·lícula. Segons Joan Ruiz, el cinema català en l’actualitat gaudeix de molt bona salut i ho atribueix al gran talent que hi ha, l’excel·lent formació i compromís i les ajudes que dona el departament de Cultura de la Generalitat.

Un exemple d’una empresa que treballa amb Catalan Films és More Than Films i Emma Cavaziel, Lidia Damatto i Queralt Pons actuen com a intermediàries entre els directors i els distribuïdors per vendre les pel·lícules. “De vegades els directors no entenen què passa amb les seves pel·lícules, especialment pel que fa a la distribució, nosaltres intentem ser transparents i treballar a prop seu”, explica Queralt Pons.

Després de recórrer tot el recinte de Le Marché du Film m’ha quedat clar que és com una petita Catalunya dins de Canes.Porto tres dies a Canes i continua plovent. Però com es diu al meu país, els dies de pluja són dies de cinema, i he tingut la sort d’aconseguir una entrada per la pel·lícula Le Deuxième Act de Quentin Dupieux.

Ha valgut la pena llevar-se abans de les 7 del matí.Per entrar a les sales de cinema cal travessar sempre la catifa vermella, per tant el dress code sempre és molt exigent quant a vestimenta. No calen grans escarafalls, però mínimament s’ha d’anar elegant.

De fet, a la cua, vaig sentir una anècdota en què no van deixar creuar una dona per la catifa vermella perquè portava unes xancletes de Birkenstock. I és que al cap i a la fi, hem de tenir present que el festival de Canes és conegut pel seu glamur, que aporten majoritàriament els professionals de perruqueria que durant el certamen no descansen.

No vaig parar fins a poder conèixer el perruquer oficial del festival. La trobada es va fer en una suite de l’emblemàtic hotel The Carlton, on s’allotgen les grans estrelles de Hollywood.Tinc el privilegi de conèixer Christophe, un dels perruquers de la casa Dessange.

Aquesta marca, de fet, va obtenir una fama mundial gràcies al cinema. El seu creador, Jacques Dessange, va pentinar Jeanne Moreau, Sylvie Vartan o Brigitte Bardot, i actrius del Hollywood daurat com Elizabeth Taylor, Marlene Dietrich o Ava Gardner.

Deixo el meu look en mans de Christophe, que m’explica que feia unes hores que havia pentinat J.A. Bayona, que enguany ha format part del jurat. Mentre Christophe em pentina, els altres perruquers de la suite m’expliquen que estan al servei dels actors i actrius durant les 24 hores del dia, i que en alguns casos han arribat a fer fins a cinc retocs a un sol personatge en poques hores, i és que a més en dies de pluja, com els que estem vivim enguany a Canes, els cabells de les estrelles necessiten dels professionals permanentment.

Tenen un truc, però, un esprai que “calma” la humitat dels cabells. I els meus han quedat realment fantàstics, així que decideixo anar a descobrir un dels hotels més bonics de la ciutat francesa, l’hotel Martínez, al bulevard de la Croisette.

És un hotel de luxe d’estil art-déco que fou inaugurat el 1929. Mentre feia un cafè, i en menys d’una hora, vaig veure l’actriu nominada a l’Oscar Lily Gladstone, l’influencer Caro Daur, la presentadora Rebecca Mir i l’actriu Titana Korsakova.

Havent treballat amb molts fotògrafs, sé que les imatges són molt importants per a un certamen com el de Canes.

Al final, són ells els qui creen la imatge d’un festival i transporten aquesta màgia a la resta del món.

El fotògraf Jason Harrell està sempre atén a la catifa vermella. El conec des de fa anys i per aquest professional “una part del festival de Canes són òbviament les pel·lícules, però una altra molt important és la catifa vermella”.

Segons Jason, “la gent ve a Canes per ser vista”, i per aquest motiu els vestits que llueixen les estrelles són tan importants. ”Canes és conegut pels vestits de gala que ocupen tota la catifa vermella”, com els que han lluït personatges com Selena Gomez, Emma Stone o Heidi Klum.La catifa vermella és un aparador mundial, però dins el festival se celebren multitud d’actes paral·lels, alguns de protagonitzats per empreses relacionades amb el sector del cinema, com la casa Sony, que va muntar un esdeveniment ambientat als anys quaranta on els assistents tenien l’oportunitat d’experimentar en persona una escena d’alguna pel·lícula de Hollywood.

En la meva primera estada al festival de Canes, tot i no tenir gaire èxit per aconseguir entrades, sí que he pogut gaudir de tot l’ambient que es munta al voltant del festival. Canes és com una indústria plena de gent que es mou per les connexions, l’anomenat networking, i mai no pots saber qui et pots trobar o què et passarà.

En el darrer dia d’estada a Canes vaig assistir a un dinar muntat per la casa Skin al Carlton.

L’objectiu era conèixer persones de diferents sectors del cinema, i fer un tête à tête amb dissenyadors d’avantguarda com Susan Beischel, que està tenint un gran èxit amb la seva línia de roba sostenible. Vaig poder conversar amb Christian Filippella, que va produir The Genius of Gianni Versace Alive, i l’actor Vincent De Paul, que ha guanyat dos Emmys.

Al final, el món a Canes és com un mocador. Just després de dinar al Carlton, em vaig trobar per casualitat amb el director de cinema uruguaià Álex García Mallarini, amb qui he treballat en el passat.

Li vaig proposar fer un cafè i parlar dels seus últims projectes. Álex és conegut per trencar amb narratives tradicionals i acaba de treure un nou curtmetratge, The Female Side Effect, un thriller amb una gran crítica social.

Per a aquest director, Canes és una bona oportunitat per al desenvolupament del seu treball i poder aconseguir finançament, ja que, “com a artistes, ens encanta explicar històries, i Canes és una ciutat plena de persones apassionades on l’energia creativa es veu per tot arreu. És màgia”.