Les illes Toscanes, l'arxipèlag desconegut

Set trossets de terra, davant la costa continental italiana, a camí entre la tan cinematogràfica Toscana i les abruptes Còrsega i Sardenya, són més que uns punts en un mapa. Són, aquesta vegada, les nostres escales en aquest viatge. Hissant i plegant les veles del veler Onas per descobrirne alguna d’elles al ritme pausat de les ones.

Tres colors per a una escena com sortida d’una pel·lícula italiana dels anys vuitanta, imaginem-nos el blau viu d’un cel net. Posem, per exemple, a mitja tarda d’un dia càlid i enganxós d’estiu el color crema d’una església d’un petit poble al centre muntanyós d’una illa. Li direm Elba i, per a situar-ho encara més en un mapa, Marciana. I el blanc trencat a gris d’una casa antiga amb dues portes de fusta envellida i fosca.

Per culminar l’escena, allà on l’ombra marca el pas de les hores, una dona espera que aquesta l’atrapi. Pell morena, cabells com la nit i, fins i tot gosaria dir, si els tingués oberts, ulls foscos. Han hagut de passar tres dies abans d’arribar fins aquí.

Del continent a Capraia

Salpem embarcats en el veler Onas des d’Ostia, que exerceix de port per a la capital, Roma. Vint-i-quatre hores de travessa amb vents de nord-oest que ens fan navegar cenyint fins que, passades unes quatre hores, ja amb el sol ponent-se a l’horitzó, el vent afluixa i toca engegar el motor. La nostra primera destinació és encara lluny. Ens espera una nit de guàrdies remuntant la bota italiana. Ja de nit, a l’altura de Civitavecchia, port amb gran trànsit de ferris i enormes mercants que ens obliguen a estar alerta. Passa el mateix amb els pesquers que feinegen per tornar a primera hora del matí a port amb les bodegues plenes.

L’illa de Giglio ens queda a babord cap a les cinc del matí, quan falta molt poc perquè es faci de dia en aquesta part de la Mediterrània.

El dia es lleva de nou calorós, com és habitual les darreres setmanes. Lucifero s’està mostrant implacable. És el nom amb el qual han batejat, com es fa amb els huracans i ciclons, a l’últim anticicló en les dramatitzades previsions meteorològiques italianes. Amb Còrsega a babord i Elba a estribord, Capraia ens queda a unes quinze milles a la nostra proa. Es veu difusa i inabastable, com si estigués coberta per un vell llençol que protegeix els mobles d’un casalot deshabitat. És la foschia, el que seria la nostra calitja. Dues hores després, finalment, tirem l’àncora davant dels penya-segats del sud de Capraia per desprendre’ns del cansament, refrescar-nos una mica i menjar sense el vaivé de la travessa.

Capraia és, amb 19 km2, la tercera illa en grandària de l’arxipèlag toscà. Situada al sud de l’illa de Gorgona, famosa per les seves anxoves, està més allunyada del continent que de Còrsega, de la qual la separen tan sols 16 milles. La visita diària dels pocs ferris que la uneixen a Livorno és gairebé un esdeveniment. O això sembla. Al moll es concentren estiuejants i habitants de l’illa, esperin o no algun familiar. Dos bombers es recolzen en un jeep, mig allunyats, i les autoritats uniformades se saluden: el carabinieri al capità i aquest a un membre de la Guardia Costiera només baixar a terra. Es creuen les encaixades de mans en un rogle de gent en el qual un no sap gaire bé quin paper s’ha de donar a cadascú dels implicats. Què més dona? Segurament la gràcia està en el fet que cadascú s’escrigui el seu propi guió per interpretar l’escena.

Pujar a Capraia Isola, l’únic poble de l’illa, és cosa de deu minuts. Al final d’una curta carretera que s’enfila des del port ens topem amb el que és el centre del poble. La plaça amb la seva església, lloc de trobada de locals i estiuejants, és el lloc des d’on parteixen i on retornen els pocs carrers de la vila. Vist això, el més recomanable és fer alguna de les excursions i passejades que ens brinda el terreny. El paisatge, d’origen volcànic i amb una catifa de vegetació típicament mediterrània, la màquia, tan sols es veu clapejada per alguns pinars. Si pugem al Monte Penne la vista ens recompensarà amb una fantàstica panoràmica de l’illa i, amb una miqueta de sort, veurem la veïna Còrsega. Baixant, passarem pel que queda de la colònia penal que va funcionar fins al 1986. Amb les seves construccions mig en runes, són l’empremta d’un passat no gaire llunyà en què els forrellats de les cel· les, ara oberts i rovellats, eren custodiats per carcellers. En menys d’una hora, i quasi després de quatre de caminada, arribarem de nou al port, quan són ja les onze del matí. El temps just per l’esmorzar- premi i posar rumb a Elba.

Elba, la més gran de les Toscanes

La travessa fins a Elba ens ocupa unes quantes hores. Tota l’estona veient-la a l’horitzó, ja que són només 37 milles les que la separen de Capraia, anem amb rumb a Portoferraio, la capital fundada el 1548 per ordre del duc Cosme I de Florència. Entrem a la gran badia remoguda per l’intens trànsit de ferris provinents i amb destí a Piombino, al continent. I en un racó d’aquesta, el port perfectament rectangular com si l’haguessin retallat amb un ganivet. L’enclavament està flanquejat a l’est per la Fortalesa de la Linguella, amb la seva hexagonal Torre de Martello –on podrem visitar el Museu Arqueològic–, i per l’oest, enfilada, per la fortificació de Medicee, des de les muralles de la qual es gaudeix de preciosos capvespres amb les darreres llums sobre el casc antic.

Els carrerons de Portoferraio pugen i baixen sense parar. Passejar tranquil·lament pels seus carrers és una bona manera de descobrir racons amagats amb roba estesa, plantes que refresquen l’ambient i algunes imatges religioses a les cantonades per satisfer les ànimes més piadoses. Al nord del casc antic trobem una de les dues residències on Napoleó Bonaparte va gaudir d’un luxós desterrament de nou mesos a l’illa. Ja passa, a vegades, que alguna de les curiositats que atrauen el viatger queden per a un “altre cop serà”. De vegades és un horari de visita incomprensiblement breu. O d’altres, com en aquest cas, unes bastides amb un gran cartell en què diu “treballs de restauració” o alguna excusa per l’estil. Així que tornem escales avall i, per què no?, fem un passeig pel port on, sobretot al vespre, es concentra el bullici de gent prenent alguna cosa a les terrasses o senzillament distraient-se veient els barcos amarrats.

Però com que Elba és molt més que Portoferraio (és la tercera illa més gran d’Itàlia, comptant Sicília i també Sardenya, amb el permís dels sards), res millor que dedicar un parell de dies a recórrer-la sense les presses que a voltes empenyen alguns visitants. Amb una característica forma de peix, si la veiéssim a vista d’ocell, el seu interior és muntanyós, amb el cim del Monte Capanne a l’oest, amb els seus 1.018 m, el més alt de l’arxipèlag.

Per ser la més gran, segurament és la que ofereix una oferta turística més àmplia de totes les illes Toscanes. Tot i així, no té res a veure (a excepció d’alguna zona de platja, però salvant molt les distàncies) amb el turisme depredador que trobem en tants racons de la Mediterrània. Aquí encara es respira el dia a dia dels autòctons. Un grup d’homes fent-la petar o simplement veient passar les hores, un matí de diumenge, en una cantonada. O unes dones prenent el cafè en un bar d’alguna plaça.

Una carretera estreta s’allunya del mar i s’enfila muntanya amunt amb un únic objectiu: els pobles de l’interior mig amagats entre boscos de pinassa. Amb la majoria de pobles a tocar del mar, només Rio nell’Elba, a l’est de l’illa i, sobretot, Poggio i Marciana, a l’oest, s’arrauleixen lluny de la cosa oferint-nos una altra perspectiva de l’illa i els seus rodals.

Últims rajos de sol a Marciana

A 375 m d’altitud, a la falda de la muntanya i sota els peus del Monte Capanne (al qual es pot pujar en telefèric), Marciana sembla tenir un ritme més pausat. Potser és el ritme que busquem els forasters que, esbufegant una mica, entre la calor i els desnivells, ens deixem portar per carrers estrets i encorbats, unes escales aquí, una pujada allà, una cantonada amb uns testos amb flors. Camí de la Fortezza Pisana, a la part més alta del poble, on els habitants es refugiaven en cas d’atacs pirates, veig la dona reflectida al vidre d’una barberia. Desitjant no trencar el moment, el seu moment, avanço per la Piazza de la Bogna (dita també de Vittorio Emanuele II) per girar-me i contemplar l’escena. Dues fotos i segueixo amunt, deixant-la, a ella, amb els seus últims rajos de sol.

Giglio i Giannutri

Elba dona per a uns dies, sens dubte, però massa vegades el temps del viatger és limitat. Per això seguim rumb amb vents de nord que ens regalen una navegació plaent i ràpida fins a la, des del 2012, famosa illa del Giglio. El que podria haver estat una tragèdia encara més gran amb el naufragi del creuer Costa Concordia, es va convertir en “l’agost” de l’illa durant els molts mesos que les empreses encarregades de reflotar- lo treballaven dia sí dia també amb aquell propòsit. Això es va traduir en treballadors que arribaren a l’illa i visitants extra, atrets per la curiositat i l’espectacularitat del tema. Nosaltres decidim seguir navegant fins a Giannutri. Amb una forma semblant a un croissant, Giannutri és la més petita de totes. Declarada Parc Natural, el més bonic són les seues aigües, el seu mar. Tranquil·les cales poc concorregudes on banyar-se i bussejar tot contemplant el fons marí. La resta de les illes, Pianosa i Montecristo, han estat colònies penals agrícoles i reserves de caça. Allunyades i deshabitades, formen amb les altres cinc illes el Parco Nazionale Arcipelago Toscano. Set illes entre dos mars, el Lígur i el Tirrè, pels quals hem navegat, saltant d’una a l’altra per descobrir uns paisatges naturals, culturals i humans que mantenen encara el seu encant