Productors musicals de Ponent: la irreverència de la joventut

Internet havia d’enderrocar els murs de la indústria musical, democratitzar la seua producció i alliberar el públic de les dinàmiques perverses i interessades d’unes multinacionals que decidien qui tenia dret a triomfar i quines eren les cançons que havíem d’escoltar i ens havien d’agradar. Tampoc no quedava clar qui pagaria la festa si la música era gratuïta, però la idea que les grans multinacionals quedessin desubicades i que qualsevol músic es pogués gravar la seua maqueta, compartir-la i ser escoltada arreu del món, era massa atractiva com per perdre el temps amb la lletra petita. 

Que la digitalització del segle XXI, internet i les xarxes socials van transformar la música en totes les seues dimensions és una evidència que no posa en dubte ningú. El que no està tan clar és que el sector acabés sent tal com anunciaven els més entusiastes de la nova era que estàvem estrenant. Continua havent una gran indústria que domina el mercat sense democratitzar els guanys. Abans eren les discogràfiques multinacionals i ara tallen el bacallà Spotify i les xarxes socials. Els músics continuen sent la baula més feble de la indústria, si bé es van veure beneficiats d’una tecnologia que permetia crear, gravar, produir i compartir amb molta facilitat. Mentre uns músics van veure com se’ls obrien noves possibilitats davant dels seus nassos, altres creixien amb aquest nou món com si fos l’únic possible. Una generació nascuda al segle XXI, que no ha conegut un món que no sigui digital. 

Els primers passos 

“Als deu o dotze anys vam muntar un grup amb els meus germans i un cosí del poble, als Torms. Encara que m’agradava tocar, a mi sobretot m’interessava trastejar amb les taules de so i de seguida que vaig poder em vaig comprar un multipistes i gravàvem cançons en un cd”, explica el Joan Balcells, que ara s’està fent un nom a l’escena del jazz catalana amb el seu estudi construït en una antiga granja de pollastres a les Garrigues. Un nen d’onze anys contemporani dels Beatles fascinat per com els de Liverpool gravaven les seues cançons podia somiar en la producció musical; en ple segle XXI un nen de Lleida pot fer-ho més o menys realitat. “Recordo que quan vaig començar l’ESO vaig estalviar diners d’aniversaris, sants i reis fins que en vaig tenir prou per comprar-me un Mac portàtil on vaig instal·lar el Garage Band, que era un software gratuït per gravar”, recorda Pep Saula, músic i productor lleidatà, guardonat amb el premi a millor productor a la darrera edició dels premis Enderrock.

 Vicent Monfà és una generació un punt més gran, ronda els trenta anys, mentre que Balcells i Saula no arriben als vint-i-cinc. Si bé no va créixer en el món analògic del segle passat, “a casa la música sempre ha estat molt present, el meu pare hamúsics via sigut cantautor i com que a casa tenia un petit estudi de gravació de petit havia vist i tafanejat com funcionava. Uns aparells que no tenen res a veure amb els que faig servir per gravar, mesclar i produir avui en dia, encara que la idea sigui la mateixa: poder enregistrar una cançó”. 

Una passió insaciable 

“Vaig estudiar fins a segon de física a Barcelona, però ho vaig deixar estar quan em vaig adonar que allò que realment m’absorbia i necessitava era la música. Puc estar hores i hores davant de l’ordinador treballant en una producció sense adonar- me’n, sense cansar-me’n”, confessa Pep Saula. “Soc autodidacte, considero que el millor d’aprendre música és fer-ne i tenir ganes de progressar. Jo tinc una curiositat insaciable, he llegit molt sobre el tema i si bé no he estudiat producció musical, sí que vaig estudiar piano durant molts anys i vaig tenir de professor de guitarra el Víctor Ayuso, músic i productor de L’amor fa calor de Renaldo & Clara. Sempre he procurat aprendre de la gent que m’envoltava i que en sap més que jo”. 

Monfà també va anar construint el seu propi camí a partir les influències de casa –rock dels setanta i molta música folk– i els sons urbans que descobria pel seu compte –hip-hop, reggae i metal–. “Un estiu vaig fer un curs a l’Intèrpret i vaig veure que la música era el que realment m’agradava, era el que volia fer de veritat. Vaig participar en alguns projectes abans de formar part dels Koers, banda amb la qual vaig aprendre molt com a músic, tècnic de so i productor. Després vaig estudiar a Barcelona un parell de cursos, decantant-me definitivament pel treball als estudis de gravació i producció més que no pas els directes. El que a mi m’agrada és compartir el procés creatiu amb els artistes, acompanyar-los en tot el procés i aconseguir sentir-me meu cada tema en què participo”. 

El Joan Balcells també va veure clar que volia treballar als fogons de la musica i per això va estudiar producció musical i so avançat a Girona. “La producció m’agrada i si algú m’ho demana ho faig, però a mi sobretot m’agrada la gravació i la mescla. Per això vaig muntar aquest estudi als Torms. La idea era fer-ho per la zona de Girona, on vaig estudiar, però aquelles comarques estan impossibles i al final vaig tornar a casa perquè a les Garrigues tot és més fàcil i assequible. No fa ni un any que el vaig obrir i ja hi ha sectors a Barcelona, al voltant d’escoles com l’Smuc, el Taller de Músics o el Liceu, que ja em coneixen i tenen ganes de venir a gravar aquí. En un poble com els Torms no tens més remei que aprendre a escoltar i entendre el temps de les coses, aquesta manera de viure i treballar més reposada i connectada amb el món que m’envolta penso que d’alguna manera es trasllada a l’estudi, on puc treballar amb els músics sense pressió”. 

Productors de nova generació 

Abans de la revolució digital els grups que volien gravar una maqueta havien de llogar unes hores hores en un estudi, que cobrava un dineral de minutatge, i anar per feina, tocar a preu fet. Les bandes amateurs llogaven un tècnic de so i els que tenien més ambicions intentaven aconseguir un productor. 

“Els productors d’abans eren com directors de cinema, ara fem arranjaments, composició, enginyeria… abans era una figura externa que feia supervisió i ara ens impliquem més en el procés creatiu de la cançó”, explica Saula. “Ja no entenem la producció des d’una mirada dogmàtica i som més versàtils. Com més qualitat tingui l’enregistrament d’una cançó més fàcil serà la producció, però si l’artista està més comode enregistrant a casa seua, per exemple, tot fluirà millor i d’alguna manera es traslladarà al resultat final. Nosaltres hem de saber adaptar- nos a aquestes noves realitats”. 

És cert que amb els aparells d’avui en dia es poden fer enregistraments decents fora dels estudis, però els espais insonoritzats i amb una acústica idònia continuen sent els preferits dels músics per deixar constància del seu treball. Una bona acústica i, com bé sap el Joan Balcells, un bon ambient de treball. “La relació amb els músics és important en tot el procés, començant per la gravació. A vegades faig més de psicòleg que no de tècnic, al final tractem amb persones i cal que treguin el millor que poden donar. Quan els músics arriben a l’estudi noto que es van relaxant, que a poc a poc van deixant l’estrès de la ciutat enrere i es van connectant. Quan estàs gravant has de saber com tractar-los, intuir fins on poden donar. Jo procuro que als Torms estiguin còmodes, que no se sentin pressionats perquè la música pugui fluir tranquil·lament”, explica Joan Balcells. “L’objectiu és que la gravació sigui la millor possible, que en surtin temes dels quals se sentin orgullosos perquè és la que han de defensar”. “Hi ha músics que busquen un so molt concret perquè volen, per exemple, arribar a col·locar-se en una llista d’Spotify, i demanen al productor que els ajudi a arribar a aquell lloc; d’altres tenen molt clar que busquen un so concret i n’hi ha que et venen a buscar perquè tenen una idea i coneixen els teus treballs i volen que participis del procés, que deixis la teua empremta al tema”, reconeix Monfà. “Ara que gravar és relativament fàcil i que es pot penjar els temes a internet sense que hagis de passar per una discogràfica, els músics també tenen més marge per treballar amb diferents productors i provar diferents sonoritats”. La música avui en dia és molt més promíscua, híbrida i fluïda. Els estudis de gravació ja no són obligatòriament caus de rates sense llum en un polígon industrial que es lloga per hores i val un ull de la cara. Els productors ja no són figures gairebé inaccessibles, ara són creatius més propers, implicats en el procés. I a les terres de Ponent, en diferents estils i fronts, joves com Monfà, Saula i Balcells estan al darrere de gravacions i produccions de bandes que sonen a nivell internacional.