Museu Morera: restaurar per aturar el temps

Restaurar una peça d’art pretén per damunt de tot que el temps s’aturi i conservar les obres que al cap i a la fi formen part de la nostra història i cultura. La gran majoria de museus tenen una secció en què els professionals intenten que les peces que guarden gelosament es conservin i en puguin gaudir les generacions futures. El Museu Morera de Lleida té una secció de restauració, desconeguda per a molts lleidatans, on es vigilen les més de 5.500 peces propietat de la pinacoteca i on la mirada i la delicadesa de la seva restauradora, Imma Bové, han permès que es trobin en aquests moments en una situació de conservació més que notable

Cada setmana l’Imma s’encarrega de treure curosament la pols de totes les obres exposades al Museu Morera. Són peces d’art i per tant només una experta sap com tractar-les per tal d’evitar que per qualsevol circumstància pateixin algun deteriorament. “No solament es neteja la peça en si, sinó també els marcs i l’entorn de tot el que està exposat. És una tasca fonamental per a la bona conservació de les peces exposades, i per exemple per netejar el terra no es pot fer servir cap producte, només una solució d’aigua”. 

Conservar i actuar, si cal, en tot el fons del Morera suposa està pendent d’un total de 5.562 peces, de les quals en actualitat n’hi ha exposades 450. La responsable de la conservació d’aquestes obres i restauradora, Imma Bové, té molt clar que les decisions sobre si restaurar o no una obra d’art i com fer-ho poden ser complexes des del punt de vista tècnic, i també històric, especialment quan es tracta d’equilibrar les intencions de l’artista amb la necessitat de preservar una obra deteriorada. Perquè al cap i a la fi posar- se a restaurar, per exemple, un quadre suposa per al restaurador fer una mena de viatge al passat i saber- ho tot no solament de la peça que té al davant, sinó del mateix artista i fins i tot esbrinar en quines circumstàncies es va pintar una determinada obra. 

Per a l’Imma és crucial “conservar per no haver d’actuar. Això és el més important”. Ara per ara, segons aquesta experta, “no hi ha cap peça del Morera que necessiti una actuació diguem-li d’urgència. Es van fent revisions periòdiques de tot el fons. Però en aquests moments no hi ha cap obra en perill en què s’hagi d’actuar i fer una fixació per no perdre capa pictòrica. Amb tot, sempre hi ha alguna cosa”. La conservació preventiva, per tant, és essencial per mantenir un fons en òptimes condicions i per això cal saber molt bé les necessitats de conservació no solament en l’espai en si, sinó a nivell de temperatura i humitats adequades. 

Per a la responsable de conservació del Museu Morera sempre “es pot presentar una urgència, especialment quan reps per primer cop un llegat. Per exemple, si detectes aixecaments de la policromia en una determinada peça cal actuar d’urgència, perquè si no segurament s’acabarà aixecant i perdràs part de l’original. Les fixacions són sempre les actuacions més urgents”. De les 5.562 obres que té el Morera, al voltant de 4.000 es troben al nou museu. Totes aquestes peces estan en bon estat. “Al tenir la reserva que es pot visitar, cal que tot estigui en òptimes condicions”, explica l’Imma, que afegeix que “les obres que estan en un altre magatzem són peces, algunes, de grans volums i aquí no hi caben, o tenen poc recorregut a nivell de préstecs o intercanvis, però he de dir que igualment es troben també en molt bon estat”. 

El Museu té en propietat un total de 70 pintures originals de Jaume Morera. Entre les més conegudes hi ha Cabeza de Hierro (1891) o Picos de Najarra (1891), i són les obres que més recorregut tenen a nivell de préstecs per a altres exposicions de diversos museus. Les intervencions a nivell de conservació d’aquest llegat se centren molt en els marcs dels quadres. “Tots els marcs de les peces de Morera són originals i la veritat és que quan s’ha hagut de fer alguna intervenció és complicat perquè tots són molt treballats. De vegades hem detectat que s’ha perdut part de la motllura, llavors has de treure el motlle i actuar. En algun d’aquests marcs també es va detectar corc. El que fem és treure la pintura, posar el marc en una bossa i després, un cop resolta la plaga, hem de tapar els forats”, explica l’Imma, la qual en l’actualitat té damunt la taula d’intervencions precisament un Morera. “No és una obra que necessiti una intervenció directa, només hi ha una part oxidada del vernís que no és greu. En aquest cas el que ha passat és que els blancs s’han tornat ocres. Hem d’anar fent proves per eliminar aquests ocres a partir d’una solució aquosa per retirar la brutícia i anar veient com va. Sempre actuar de menys a més”, apunta la restauradora, a qui el que més la preocupa del quadre que té al davant “és el suport, que està molt malament i per tant està provocant que la pintura es comenci a arrugar i això em fa patir perquè ja té alguna ondulació. El que hem de fer primer de tot és restaurar la fusta, perquè aquesta tela no està clavada en un bastidor. Morera senzillament la va doblegar a la fusta. I el més important és pensar i saber al final com ho fem, partint sempre de la premissa que s’ha de mantenir l’original, fins i tot la fusta malmesa”. 

Cristòfol, el més complicat 

L’Imma recorda molt bé Leandre Cristòfol. “Els meus pares tenien la llibreria Atlàntida del carrer Sant Antoni i ell sempre anava a comprar el material allí”. Ara l’Imma ha de tenir cura del llegat Cristòfol, més de mil obres en dibuixos, escultures, etc. Aquest llegat “el més complicat”. I és que aquest destacat representant de l’anomenada poesia visual “feia servir materials diguem-ne pobres. Treballava de vegades amb materials trobats i febles”. Estem davant d’unes vitrines amb diverses escultures de Cristòfol on destaquen materials com oueres, anelles, taps d’ampolla, agulles de fer mitja, radials de paraigües, “i és clar, són peces molt difícils, de vegades, fins i tot de conservar. Per exemple aquesta peça de les oueres només vam poder netejar- la amb molta cura, perquè a la mínima es trenquen. En aquests casos l’única alternativa és intentar conservar-les i tenir les peces en aquestes vitrines a una temperatura i humitat constants”. 

El treball de l’Imma és curós, necessita molta concentració per esbrinar en una obra el que realment li passa, si s’ha d’actuar i com fer-ho. Reconeix que de vegades s’estableix una mena de relació entre la restauradora i la peça d’art en la qual ha de treballar. “Perquè evidentment has d’analitzar molt bé la peça que tens al davant. Estableixes una mena de relació amb el quadre i l’artista. Ell al pintar l’obra ha captat un moment i jo he d’anar dins de l’obra, travessar-la, abans d’actuar. Et fas preguntes de per què l’artista va utilitzar certs materials, els va fixar, les textures, la capa, de vegades crec que he arribat a saber més d’un quadre que del mateix artista”, afirma l’Imma, que reconeix que de vegades alguna obra l’ha arribat a exasperar. 

Una intervenció complicada 

Una de les intervencions més complicades que ha tingut la restauradora del Museu Morera va ser amb l’obra Abisme de Baldomer Gili Roig, que en aquests moments es troba al magatzem de reserva. 

“Va ser una donació que ens va fer el monestir budista del Garraf. Era un quadre de 2,70x2 metres, clavat en un bastidor, però en el seu moment el comprador el va treure d’aquest suport i el va enganxar a la paret. Quan comencem la intervenció pel seu trasllat a Lleida tot va ser molt complicat. Vam treballar- hi tres tècniques i la preparació va ser complicada”. 

Primer es va haver d’analitzar com es trobava l’obra, “després veure com ho fèiem perquè no patís al treure-la de la paret, etc. Vam haver de fer uns puntals. Va ser un trasllat que va portar el seu temps, perquè a més la peça havia patit alguna intervenció en el sentit que es va fer més gran i de fet es pot veure perfectament com a la part de dalt del quadre hi ha un afegit”, explica l’Imma, que afirma que li agradaria que Abisme estigués al Morera, però “és tan gran que no hi cap”.

Set trasllats en 107 anys

El Museu Morera ha hagut de fer front des del 1917 a un total de set trasllats i enmig de tots aquests anys, a més, el fons va patir les conseqüències de la Guerra Civil. El Morera s’inaugura a l’antic mercat de Sant Lluís (1917/1934), on ara hi ha l’estació d’autobusos a Blondel. 

Després va passar a l’Antic Hospital de Santa Maria, que avui és la seu de l’IEI (1934/1939). L’esclat de la Guerra Civil va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria històrica del Museu. A l’acabar-se el conflicte bèl· lic, va iniciar un lamentable període d’absoluta inactivitat, que es va prolongar prop de quaranta anys i que va marcar profundament el seu futur. Tant és així que gairebé fins al moment de la recuperació de les institucions democràtiques el Museu va restar tancat i les seves col·leccions van ser disgregades entre diferents edificis de la ciutat. Només va poder tornar a obrir les portes, un altre cop a l’antic Hospital de Santa Maria, l’any 1959, i per un període de 10 anys, fins al 1969. Aquests entra- i-surts del fons Morera, especialment durant el conflicte bèl·lic, també van provocar que anés a parar a Butsènit i després, durant un temps, a l’església del Carme de Saragossa. 

El 1975 va ser traslladat a l’antic convent del Roser. Durant la dècada dels vuitanta (la de la recuperació cívica i cultural que va seguir a l’arribada de la democràcia) es va produir el ressorgiment de la institució com a tal, i el Museu va passar a vincular-se a la nova realitat cultural a través de la reivindicació de les trajectòries dels principals artistes lleidatans contemporanis i de la inserció de la ciutat en els canals d’exhibició de l’art. 

Amb la promulgació de la Llei de Museus de finals del 1990, la Diputació de Lleida va iniciar el traspàs de la titularitat del 50% del Museu a l’Ajuntament de Lleida, i, des del 1993, el Museu d’Art Jaume Morera és exclusivament de titularitat municipal. L’any 2007, amb motiu del projecte de construcció d’un Parador Nacional a l’edifici del convent del Roser, el Museu es va traslladar a l’edifici de l’antic Casino Principal, ubicat al carrer Major, en principi de manera provisional. Serà l’any 2012 quan es faran els primers passos perquè el Morera tingués una seu pròpia a l’edifici de l’antiga Audiència de Lleida, a la rambla de Ferran, 13. Les obres de rehabilitació i adequació de l’immoble es van iniciar el 2019. El 13 d’abril d’enguany el nou Morera obrí les portes de la seva seu, que esperem que sigui la definitiva.