Camí de Sant Jaume: pelegrins a la vora del Segre

La guia i divulgadora cerdana Núria Boltà ha ressenyat en un llibre guia un camí que segles enrere va ser força transitat pels pelegrins del vessant més oriental d’Europa per arribar fins a Sant Jaume de Galícia, l’actual Santiago de Compostel·la. És el que baixava de la Cerdanya fins a la plana de Lleida resseguint el riu Segre.

El pelegrinatge fins a Galícia durant el segle XII, quan aquest tipus d’aventures espirituals es van convertir en un fet relativament habitual entre els qui s’ho podien permetre, no tenia res a veure amb les escapades excursionistes amb un cert aire de renovació emocional tan freqüents avui dia. Aleshores el pelegrí marxava de casa amb una intenció espiritual més acusada i ningú, ni ell ni la seua família, no podia saber quan tornaria o si mai ho faria.

En el millor dels casos el viatge podia durar anys. La vida del pelegrí era penosa, precària i perillosa; molt diferent a la dels turistes actuals que, si bé pateixen d’ampolles als peus i cansament muscular, gaudeixen de còmodes i abundants serveis de restauració i albergs.

Ens referim, és clar, a la ruta més popular i comercial, l’anomenat Camí Francès, el qual entra a la Península pel Pirineu navarrès. Fer de Roncesvalles –Navarra– a Santiago de Compostel·la –Galícia– és el tram que més caminadors atreu.

Qui queda prendat de l’aura que envolta el pelegrinatge fins a Sant Jaume i comença a investigar de seguida descobreix que la xarxa de camins oficials és molt més extensa que no pas sembla i que s’expandeix per tota la Península i bona part del continent. Hi ha camins més o menys reconeguts, senyalitzats i que gaudeixen d’un manteniment constant.

Camins que tenen garantits allotjaments per pernoctar i que passen per pobles amb serveis per anar-nos proveint d’aigua i menjar. Aquest seria el cas, per exemple, de l’anomenat Camí Català, estandarditzat als anys noranta del segle passat.

Originalment sortia de Montserrat i posteriorment es va allargar fins a la frontera amb la Catalunya Nord. Hi ha més ramals, com el que surt de Tarragona, i altres variants, com la que, una vegada a Tàrrega, en lloc d’anar a Lleida s’enfila cap a Balaguer en direcció a Jaca.

N’hi ha més? “En el fons hi ha tants camins com pelegrins”, explica Xavier Nòria, president de l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de la Segarra.

La idea de recuperar i reinventar un nou camí seria una mica la premissa que els va animar a fer pinya amb la Núria Boltà, que anys enrere havia escrit El Camí de Sant Jaume a Cerdanya (Farell, 2012) i que des d’aleshores havia imaginat la possibilitat de donar-li continuïtat riu Segre avall.

“El llibre del camí a la Cerdanya era una versió del treball que havia fet de final de carrera quan estudiava Humanitats. A la Cerdanya hi havia localitzat per atzar alguns trams senyalitzats per part del consell comarcal quan el presidia Joan Pous, alcalde de Bellver”, recorda Núria Boltà.

“A mi em va estranyar trobar unes indicacions del Camí de Sant Jaume a Puigcerdà i les primeres indagacions per saber quin era el valor històric de tot plegat no van donar cap resultat. Després, el mateix Pous em va donar a conèixer documentació que parlava del pas de pelegrins per la Cerdanya i a poc a poc vaig anar compilant informació sobre el tema fins a poder reconstruir-lo”.

Nòria i els seus companys de l’associació, que van organitzar-ne una presentació a Balaguer, van acordar, amb Boltà, connectar aquell tram despenjat amb la xarxa oficial. “A l’Alta Cerdanya van senyalitzar un tram del coll de la Perxa fins a Llívia i jo em veia amb cor de continuar-lo per l’Alt Urgell, però més enllà dels Pontarrons veia complicat de posar-m’hi.

Conèixer la gent de la Segarra va ser providencial, ja que ells van ser els encarregats d’anar dibuixant el camí a partir d’Organyà fins a Mequinensa”. Durant més de dos anys van anar traçant la ruta, mirant de quadrar etapes sostingudes que comencessin i acabessin sempre en un poble.

Si més no per facilitar l’accessibilitat. “Actualment hi ha molts recursos –mapes, senders locals marcats i molts perfils amb tracks compartits a Wikiloc– que t’ajuden a traçar una ruta lògica entre els dos punts que has triat.

La idea dels camins de Sant Jaume és que han de ser al més ràpids i senzills possible entre la sortida i l’arribada”, explica Nòria. A l’edat mitjana tothom compartia els mateixos vials, però avui dia els caminants es veuen forçats a buscar alternatives que, procurant ser fidels a la idea d’anar per feina, evitin les carreteres tant com sigui possible per no compartir pelegrinatge amb motos, cotxes i camions.

“Per a mi va ser fascinant anar descobrint, etapa rere etapa, diversos indrets del país que desconeixia. El Segre és un riu que des de la Cerdanya fins a Mequinensa va creuant i regant territoris molt diferents.

El camí que proposem, basat en dades que confirmen l’existència d’aquesta ruta pelegrina des de l’edat mitjana, està pensat per gaudir el Segre en tota la seua dimensió natural, cultural i humana”, explica Boltà.

Amb una mitjana de vint quilòmetres diaris, per tal d’estandarditzar la ruta amb etapes més o menys similars, el camí que ha ressenyat Boltà tant es pot començar des del coll de la Perxa, pas natural dels Pirineus entre la baixa i l’alta Cerdanya, a banda i banda de la frontera hispanofrancesa, o l’ermitatge de Font Romeu, un petit santuari prova de la importància d’aquest pas en el recorregut dels pelegrins europeus en direcció a Sant Jaume. Al llarg de la Cerdanya i l’Alt Urgell la ruta avança en paral·lel al riu fins als pas del Portarrons.

“D’allà fins a Organyà no hi ha més remei que agafar un cotxe, ja que l’única manera de passar aquest congost seria per la carretera”, es lamenta Boltà. Una vegada a l’altra banda, per arribar fins a Oliana la ruta s’enfila fins a la Gavarra per tornar a recuperar el riu passant per Peramola.

El pantà de Rialb es voreja per la banda de Tiurana, on hi ha una font dedicada als pelegrins. “Entre Ponts i Artesa de Segre podem veure com els canals Segarra-Garrigues i Urgell aprofiten l’aigua i se l’enduen per repartir-la i regar bona part de la plana de Lleida.

Quan ets conscient que bona part del verd que caracteritza aquestes comarques agrícoles és gràcies a l’aigua del Segre, t’adones de la importància que aquest riu representa per a tota aquesta zona i la seua gent”, diu Boltà. Entre Artesa de Segre i Sant Llorenç de Montgai trobem un dels paratges més salvatges del trajecte: el congost de Mu.

Comença al final d’una pista que surt d’Alòs de Balaguer i s’acaba a la presa de Camarasa i els darrers anys s’ha convertit en una caminada molt popular per la seua accessibilitat i bellesa. Una vegada la ruta entra a l’Horta de la Noguera, el paisatge esdevé una mescla de bultra de ribera i bancals de fruita, que va passant de la poma i la pera als camps de fruita de pinyol que caracteritza el Baix Segre.

La ciutat de Lleida és pas obligat, ja que aquí tornem a trobar senyals inequívocs del camí pelegrí. El sender català continua vorejant el riu fins a Butsènit i Alcarràs, on deixa el riu per anar cap a Fraga.

Després de dos-cents quilòmetres des de la Cerdanya, però, seria una pena deixar el camí aquí.“Si algú fa mai el camí des de Font-romeu amb la idea d’arribar a Galícia, a Balaguer enfilaria cap a Jaca o Alcarràs trencaria en direcció a Fraga, però el llibre ofereix alguna cosa més que la sortida natural del pelegrí, i ja que hi érem posats vam decidir acabar fins que el Segre dona tota la seua aigua a l’Ebre, a Mequinensa”, explica Boltà. “Tant si es fa tot, que no deixa de ser una proposta intensa perquè són disset dies, com si es fa per trams, tota la ruta ens proposa una mirada diferent sobre el nostre territori”, diu Nòria.

“Si bé els camins de Sant Jaume no es desvien ni fan voltes innecessàries, tots els vials també són una bona manera de conèixer el país que es trepitja”. Boltà i els Amics de Sant Jaume de la Segarra han posat sobre la taula una ruta mil·lenària desconeguda.